Cada any, en les presentacions orals dels Treballs de Final de Grau (TFG) –obligatoris per a obtenir el títol de graduat–, em crida l’atenció que els alumnes que les fan en llengua catalana i provenen de ‘comarques’ miren de no mostrar gaire les particularitats de la seva varietat dialectal. Em pregunto si és que no la consideren prou ‘formal’. Els hem ensenyat que s’han de respectar unes normes tant en relació amb els seus textos escrits com amb les seves exposicions orals. El dia de l’exposició vénen preparats amb el seu powerpoint, que han elaborat a consciència, amb les frases adequades, les imatges ben triades, les dades oportunes que reflecteixen la feina feta i… pel camí abandonen els seus localismes. L’estàndard els deu semblar més acceptable.

L’any passat, un alumne va començar la seva presentació de TFG avisant-nos que ell era de Mallorca i que parlaria en mallorquí. ‘Naturalment’, vam respondre els membres del tribunal. Jo l’havia tingut a classe el semestre anterior i alguns dels seus companys se’n reien amicalment. ‘Parla rar!’, deien. La veritat és que a mi em resultava agradable de sentir i m’agradava que remarqués ostensiblement la seva identitat. Sense renunciar a la seva parla habitual, va fer una presentació ‘formal’ i va tenir una bona nota.

Aquest any, en què m’ha tocat avaluar diversos treballs que descrivien casos clínics, hauria pogut sentir alguna cosa així com ara ‘En aguet treball presento el seguiment psicosocial dels familiars d’un goiat que teniva una lesió al carriscle deguda a un accident greu. Anava conduint quan va fer supo supo amb un senglar. En els seus antecedents personals i clínics, hi constava que era un estudiant espurlent que havia medrat en una família ben estructurada; les primeres setmanes leleiava sovint. A plaeret ….’. No ha estat el cas. La qüestió és si un alumne nadiu d’un dels Pallars hauria gosat no adoptar la varietat estàndard. La pressió de l’estandardització fa que perdem la riquesa de les especificitats geogràfiques del català.

Que substituïm els termes locals pels estàndards té a veure, entre molts altres motius, amb la creença que, en el procés comunicatiu, l’emissor codifica en les paraules el contingut conceptual que té en ment i el receptor les descodifica i, així, pot accedir al contingut conceptual de l’emissor. Per tant, si no coneixes el terme, no el pots descodificar.

Aquesta idea clàssica de dues ments que comparteixen un codi i funcionen ‘en mirall’ és qüestionable per diversos motius. En vull destacar un: fins i tot sabent què signifiquen les paraules, l’essencial és la cosa que el parlant pretén comunicar. Suposem l’enunciat Els gots! En un determinat moment, el puc fer servir per a advertir algú que despara taula que encara no ha acabat la feina. En una altra ocasió, pot servir per a recordar a algú que no es descuidi d’anar-ne a comprar. És a dir, fem servir les paraules en determinats contextos, amb determinades intencions i atribuint intencions a l’altre. Interpretar el que ens diuen és molt més que descodificar, és inferir més enllà del significat que tenen les paraules. El psicolingüista Stephen Levinson ha explicat més d’una vegada una anècdota que va experimentar ell mateix. En una estada a Papua Nova Guinea, un indígena li va explicar una història sobre una persona que estava malalta. La va entendre malgrat no conèixer la llengua, tenir només una lleugera idea de la cultura local i compartint molts pocs coneixements amb el nadiu.

A partir d’aquí algú podria pensar, doncs, que les llengües no importen i que les varietats dialectals, encara menys. De cap manera. Quan de petits aprenem una llengua (o més d’una), accedim al conjunt de coneixements acumulats al llarg de la història de la humanitat, els ampliem i en creem d’altres. Com deia l’antropòleg i especialista en psicologia evolucionista Robin Dunbar, sense llenguatge Pitàgores no hauria estat capaç d’explicar el seu teorema ni Newton hauria pogut explicar la naturalesa de la gravetat. El fet que els humans tinguem una capacitat simbòlica ens ha permès representar-nos el món, raonar, crear, inventar. Com hem dit alguna altra vegada, si les llengües ens permeten comunicar-nos és perquè representen la realitat. El fet que les llengües encarnin diferents interpretacions de la realitat les converteix en formes de coneixement. Per això defensem la diversitat lingüística i, per això mateix, reivindiquem les especificitats geogràfiques, en aquest cas, del català.

Per sort, no estem sols defensant els localismes. Hi ha molta gent orgullosa de com es parla en el seu poble. Fa poc, en una visita a Corbera d’Ebre, vaig sentir defensar el corberà. Als Pallars, l’Associació Cultural Cambuleta promou l’ús i la difusió de la parla palleresa. Cada any treu a la venda unes samarretes estampades amb algun terme pallarès amb la traducció corresponent. Per a aquest any 2017 han triat els termes fato, catxar i eixorrovit. Amb la venda de les samarretes financen un munt d’activitats (exposicions, contes, jocs) i ja tenen una app per als mòbils que permet accedir a un diccionari que jo he fet servir per simular l’exposició de TFG que m’hauria agradat sentir. (I si pel meu atreviment he comès alguna imprecisió, demano per endavant disculpes als pallaresos).

Si aneu als Pallars, que no sigui només per comprar loteria a Sort. A Sort mateix, també a Esterri, Llavorsí, Escaló, la Pobla o Tremp trobareu llibreries i botigues on comprar els seus productes i així els ajudareu perquè puguin dur a terme les seves activitats. I procureu fer supo supo amb la parla pallaresa.

Montserrat Cortès Colomé, membre del GELA

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]