Carme Forcadell i Anna Simó declaren al TSJC (fotografia: Albert Salamé #VWFoto).

Quan estàs malalt aprens de seguida què és allò que en diuen el llindar del dolor. És una línia a partir de la qual el dolor deixa de ser una molèstia suportable i esdevé una nosa enorme que et paralitza, que no et deixa fer res. Els metges, amb l’ajut dels calmants, sempre miren que no el superes, aquest llindar. Per la molèstia que implica, però també perquè quan ja no tens el dolor controlat en un nivell acceptable es fa molt difícil de tornar-lo a reduir.

A l’estat espanyol, per al cas català –sobretot, però no únicament–, des de fa mesos el dolor democràtic es va enfilant a nivells d’autèntica bogeria, intolerables, igual com si fos una malaltia humana. El PP, massa sovint amb la complaença dels altres partits del règim, intenta normalitzar un seguit d’actuacions que no casen gens amb la democràcia i que n’amenacen els fonaments més bàsics. Amb un doble objectiu. D’una banda, malden per paralitzar-nos als partidaris de la independència, però, d’una altra, pretenen acostumar tots els ciutadans a un nivell molt més alt de tolerància a l’autoritarisme, a un llindar més alt de dolor democràtic.

I així ens trobem embolicats amb discussions que ni tan sols s’haurien de poder posar sobre la taula. Com la famosa qüestió de l’obediència o no del parlament a la llei. Un debat increïble, perquè, com recordava bé ahir Josep Costa, un parlament no pot obeir. Un parlament ha d’expressar i representar la voluntat popular. Un parlament no hi és per a complir lleis, sinó per a fer-les. Altrament, deixa de ser un parlament i aleshores la separació de poders i, consegüentment, la democràcia, queda feta miques.

Ahir Genís Vendrell m’ho expressava en un correu molt interessant, en què deia: ‘No es pot caure en la sensació que totes les barbaritats que l’estat fa són normals perquè són previsibles i coherents amb la naturalesa d’un país que es diu repetidament que és poc democràtic. El sentiment que s’hi ha de fer correspondre no pot ser sinó l’escàndol, per respecte a la sensibilitat de l’enorme majoria demòcrata catalana i pel context dins el tarannà de la versió que ens agrada d’Europa. Sorgeixen notícies de parlaments d’arreu que no poden evitar, per dignitat, d’inclinar-se a prendre posició contra la judicialització de la política catalana, sense tenir res a guanyar-hi. I mentrestant, aquí hi ha gent que ho troba massa normal. La gent és com és i Catalunya ve de patir tant com ha patit, però potser seria hora de reflexionar sobre la necessitat d’encertar més en la línia que separa allò que es considera normal en una democràcia de poca qualitat i allò que ha de ser considerat un abús intolerable i indignant.’

I ho rematava així: ‘Hi ha gent, i alguna de molt important, que no ha pensat mai que dient “l’estat espanyol és x” com a resposta a tot el que passa no només no convenç ningú de desvincular-se’n (qui ho ha volgut ja ho ha vist), sinó que està normalitzant la seva actuació involuntàriament i convertint-la en un fet natural, com una tempesta, que no ha de desencadenar cap altra reacció sinó quedar-se tancat a casa esperant que passi.’

Té tota la raó, Vendrell. Tota. És un error presentar tot això que ens passa dient que l’estat espanyol té una democràcia de baixa intensitat o de baixa qualitat, com si fos una disculpa que nosaltres haguéssem de tenir en compte, àdhuc de comprendre. Perquè no ho és. La persecució del Parlament de Catalunya, atemptant contra les seues funcions més elementals, l’intent de negar el valor i la voluntat del vot dels ciutadans en les eleccions del 27-S, és un escàndol d’una proporció inaudita i, per tant, no hi ha res que la puga ni disculpar ni atenuar. Siguem, doncs, més directes i contundents en la condemna, més potents en l’avaluació dels fets, mes precisos a l’hora d’assenyalar les conseqüències del que ells volen aconseguir. I reprenc ací Josep Costa: ‘Allò que no existeix enlloc ni mereix tal nom és la democràcia sense urnes. Prioritzar la llei a les urnes és el principi de la tirania.’ Això mateix. I dit d’aquesta manera precisa.


[Bon Dia] –Compromís va consolidant un grapat de bons parlamentaris a Madrid, que canvien molt la percepció del País Valencià allà i de la política valenciana ací. Ahir el CIS destacava Joan Baldoví com el diputat més ben valorat i ahir també al senat Carles Mulet feia aquesta intervenció que sens dubte portarà cua, perquè hi va estripar una fotografia de la presidenta andalusa, Susana Díaz. Díaz havia dit fa uns quants dies que Compromís era ‘l’esquerra inútil’.

–L’última, ara per ara, situació de pressió diplomàtica espanyola sobre Catalunya va passar ahir quan el delegat del govern a Àustria va ser objecte dels crits i insults de l’ambaixada espanyola. Els nervis espanyols eren motivats per la presència avui de la presidenta Forcadell a Budapest en la conferència dels presidents de parlaments membres de l’organització de la francofonia. Molta gent s’ha preguntat aquestes darreres hores com és que Catalunya forma part de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia i és això precisament que expliquem en aquest article.

–Chelsea Manning, la soldat nord-americana que va filtrar 700.000 documents de l’exèrcit americà a WikiLeaks, va confirmar ahir que serà alliberada la setmana vinent. Barack Obama va commutar la seua condemna a 35 anys de presó pocs dies abans de deixar de ser president. Manning, com Edward Snowden i altres, va honorar la tradició de denunciar el propi govern quan fa coses que amenacen seriosament les llibertats. Per tant, no puc sinó alegrar-me que aviat siga al carrer de nou i puga reprendre la seua vida normal.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]