Això sí que és un drama

La santa casa, àlies TV3, rep un xàfec de queixes i protestes cada cop que un convidat engega castellanades o un tertulià parla tertulianès, que sovint són la mateixa cosa. I no seré jo qui negui que moltes vegades els sobra raó. Els fallen les formes sovint, sí, però la indignació és legítima.

Per això ara m’esforçaré que no em fallin a mi. I em costarà. A diferència de la tele, no veig ni sento els espectadors queixar-se de la qualitat lingüística dels textos teatrals. Fa uns quants mesos en vaig parlar, enfadat. Però és que ara encara ho estic més. Per això hi torno: com és que la televisió i les editorials destinen diners a pagar lingüistes perquè revisin la qualitat del producte i les companyies no? Us juro que res em faria més feliç que rebre una allau de rèpliques de dramaturgs a aquest article demostrant que ells sí que sotmeten els seus guions a la revisió d’algun especialista en llengua. Però temo que això no passarà; alerta: he dit lingüistes de carn i ossos, no pas correctors ortogràfics. Especialistes amb formació i antena per a la llengua viva, amb capacitat per a captar la pulsió de l’expressió real i l’evolució natural del codi, no simples revisors de barbarismes.

Perquè com a teatròfil impenitent estic tip i cuit d’empassar-me espectacles que m’ofenen l’orella. I, cosa que és molt pitjor (al capdavall, si jo m’ofenc tinc dues feines, oi?), que engeguen a dida la feina de tants professors de català i l’empastifen amb contaminació que, inevitablement, s’escamparà per les glotis dels innocents espectadors. Que és el que ja passa, tal com els del meu ram ens escarrassem a explicar des de fa anys. Ahir mateix la senyora de darrere meu, que abans de la funció, xerraire, explicava a les seves acompanyants que s’havia fet de Plataforma per la Llengua i que ella no es passava mai al castellà (una patriota, vaja), no parava d’engaltar joders amb delit. D’on ha tret aquesta exclamació una persona que, per edat i per condició, li correspondria exclamar-se més aviat amb collons!, òstia! (i els seus derivats) o ja està bé!, per exemple? D’on ha xuclat un terme que generacionalment no li pertoca? Només cal veure Començar (o tantes altres peces de la cartellera) per entendre-ho.

Però no és de joders que vull parlar. Perquè precisament del que em queixo no és del barbarisme fàcil i barroer, justament el que desencadena les ires de l’audiència de TV3. Del que em queixo és de la interferència invisible, la que no crida l’atenció i que precisament per això és més nociva: perquè el parlant se l’empassa sense adonar-se’n i la incorpora, convençut que és llengua bona (el teatre encara és un model de llengua viva, un model de prestigi, i els dramaturgs han de saber-ho). Em queixo, per exemple, de “—Soc culpable d’haver arraconat la meva filla. —No, no vas fer-ho!” (per “I ara, no la vas pas arraconar”); o de “Per ser honest” (en lloc de “Si t’haig de ser sincer”, “Vols que et digui?” o un senzillíssim “La veritat…”); o de “la majoria del temps” (quan vol dir “gairebé sempre”); o de “—Estàs separat? —Ho estic” (en comptes d’un simple “Sí”, o un “Doncs sí”); “estic separat recentment” (?!); “vaig estar amb algú” (i no “amb una persona”); “Això no importa” o “T’importa si poso música?” (quan tocaria “tant se val/tant li fa”, “et fa res?, et sap greu?”) “—La teva iaia té Facebook? —En té” (en lloc de “Ja ho crec”, “Sí que en té, sí” o “En té, en té”, o qualsevol altre element de reforç emfàtic propi d’una llengua llatina) i d’un continu de calcs lèxics i sintàctics que ennueguen la sensibilitat lingüística de l’espectador. Si és que, després de tants anys de matraca ultranormativitzadora, encara els en queda gens (perquè els personatges, a més de parlar com fotocòpies de woodyallen, tampoc fan servir mai girs i formes populars com ara “tornant-ze”, “oblideu-ze”, “vui” o “la mea mare”, que són les formes que dos parlants de central com els protagonistes farien servir en una situació d’espontaneïtat, sinó sempre “tornant-nos”, “oblideu-vos”, “vull” i “la meva mare”. Per no parlar d’apropar, va morir (per “es va morir”) i altres tòtems del neocatalà de fusta).

Però és que no és solament la sensibilitat de l’espectador. També, molt probablement, la dels pobres actors, un David Verdaguer i una Mar Ulldemolins naufragant impotents, lluny de les altures a què els hem vist arribar tantes vegades, per culpa d’un text impossible de declamar amb naturalitat i que els obliga a unes cantarelles i unes entonacions forçades que expliquen, en bona part, el fracàs d’aquesta peça. Per bons que siguin els intèrprets (i ells dos ho són molt), un material com aquest és insalvable; perquè no és català, és anglès amb paraules catalanes i esquitxos castellans. Per dramàtica que sigui la situació que recrea, és impossible mirar-se Començar com un drama, sinó més aviat com una paròdia (lingüística); el que sí que és un drama, en canvi, és aquesta autarquia gremial, aquesta frivolitat de pensar que la llengua dita no mereix tanta cura com l’escrita, aquesta supèrbia de creure que jo sí que sé com parla realment la gent. I hi insisteixo: esmento aquest muntatge perquè és l’últim que he vist, però la situació (vegeu l’article enllaçat més amunt) em sembla preocupantment general.

Pot ser que tot plegat tingui a veure amb la mala relació atàvica entre els dos gremis? Amb aquella desconfiança envers els filòlegs, vistos encara avui com els repressors que no ens deixen parlar com es parla al carrer, els policies que no ens deixen dir bueno ni qué cabrón? Perquè, si és així, em plau de fer-vos saber, senyores i senyors dramaturgs, que aquesta visió fossilitzada d’antany no es correspon gota amb la realitat; ja fa anys que correctors i assessors lingüístics s’han posat, llevat de comptades excepcions, molt al dia i tenen una percepció més real de la llengua parlada (i sens dubte més completa) que no pas aquells que fan passar per l’air du temps allò que no són sinó limitacions expressives pròpies.