‘Tenir relacions amb les parelles dels altres és el pa de cada dia’

Els homes són com John Wayne: volen fer el dur. Però en realitat, encara que no ho diguin, també tenen mal de panxa, preocupacions i insomni, de tant en tant. I les dones, en canvi, ho engeguen pel broc gros i no els costa gens de parlar-ne. Cesc Gay no s’amaga: als films li agrada d’examinar les relacions de parella, els petits sentiments quotidians, les casualitats. I tot, d’una manera o d’una altra, ho acabem llegint entre línies, a vegades sense dir-ho. El seu darrer film, ‘Una pistola en cada mano‘, una vegada més ambientat a Barcelona, acaba de guanyar quatre premis Gaudí, entre els quals el de millor guió i millor film en llengua no catalana. I ja fa més de dos mesos que es manté a les sales de cinema del país. És fet de sis històries carregades de diàlegs, malentesos i matisos, en què els homes, orgullosos, perdem. I elles, gairebé sempre més sàvies, ens ensenyen el camí. De l’èxit del film… i del de les relacions de parella, ens en parla en aquesta entrevista.

—Hi ha qui diu que és un film contra els homes…
—No, no ho és en absolut. Passa que hi posem els homes al punt de mira. Ens hem permès la llicència d’anar una mica a fons sense manies i per això tots els homes que hi apareixen tenen algun perdigó a l’ala, com tothom, fet i fet, i no saben gestionar les emocions. Però no són personatges que creïn antipatia, al contrari, cap no té mala fe. Jo per exemple he sentit molta empatia amb tots ells!

—Empatia… Potser per què en el fons són també víctimes?
—Mmm… A veure… El film cerca l’humor i la ironia, sense pretensions, cal analitzar-ho des d’aquesta òptica. Diguem que els homes són víctimes, però no únicament. És a dir, desperten tendresa, però amb sarcasme i des d’una certa llàstima. Poden arribar a fer pena.

—Les dones, en canvi, sempre guanyen…
—Sí, en aquest cas les dones tenen el paper guanyador, perquè des d’un punt de vista dramàtic havien de fer el contrapunt. Al film totes les dones són fantàstiques.

—Però… El film vol assimilar-se a la vida real. O no?
—Em sembla que és evident que elles no tenen tant pudor a l’hora de parlar de sentiments. Tenen un vincle amb tot el que és emocional molt més net. Si s’ha de plorar es plora i ja està. Nosaltres ens ho pensem una mica més, abans d’expressar els nostres sentiments.

—No sembla que hagi de ser gaire sa…
—Segurament que no ho és. Però tampoc no ho critico. Simplement em fa gràcia i és divertit de veure. El film parla d’això.

—En el context de la parella… O, més ben dit, de les crisis de parella.
—Diguem que el punt de vista del film és el següent: com gestionen uns i altres les emocions i les crisis? És a dir, com les expressen o les neguen.

—Una temàtica recurrent en més films vostres com ‘A la ciutat’ i ‘Ficció’. És que la parella, com a institució, està en crisi?
—Tota parella viu en crisi permanent des del moment en què neix. Ahir vaig llegir un text de la Yasmina Reza, que parlava de la batalla campal permanent que és la relació de parella. En el cas de ‘Una pistola en cada mano’ és una mica així, però no solament s’hi tracta del tema de la parella. També hi ha històries, com la de l’Eduard [Fernández] i el Leonardo [Sbaraglia] en què no apareix cap dona.

—Justament en aquesta escena, l’Eduard Fernández, que és un periodista desocupat a la quarantena, diu: ‘No ens va avisar ningú que això seria així, no hi ha manual d’instruccions’…
—Aquesta és la primera escena que vaig escriure i té alguna cosa de fundacional. Mostra el to que prendrà tot plegat perquè, a més, és també la primera escena del film. Els dos personatges que hi surten, el de l’Eduard i el del Leonardo, són personatges perduts, nàufrags, els vaig dir que pensessin en els personatges de l’illa Forges. Aquí comença tot, i des de llavors es tracta, sense ser una comèdia, de continuar explicant les històries mirant de mantenir sempre una capa fina de sentit de l’humor.

—Ho aprofitem per comentar algunes altres frases del film. El personatge de Luis Tosar diu: ‘Als homes no ens agrada perdre.’
—Quan vam començar a treballar amb en Tomàs [Aragay] per donar forma al guió vaig voler que s’entengués l’essència d’allò que s’explicava en cada escena. I l’essència d’allò que s’explica en l’escena d’en [Luis] Tosar és exactament aquesta: als homes no ens agrada perdre. I això és la vida real! En [Ricardo] Darín fa tota una paràbola increïble precisament per això, per evitar d’acceptar que perd.

—El personatge de Tosar és una excepció: acaba guanyant…
—Potser és el personatge més condemnable, perquè té una relació amb la dona d’un altre. Però és que tenir relacions amb les parelles dels altres és el pa de cada dia! De molta gent! Però, així i tot, el seu personatge no és dolent ni és odiat. Al contrari, més aviat és estimat i és tant o més empàtic que no els altres. Tampoc no es pot dir que les coses li vagin la mar de bé. A mi m’interessa crear personatges amb els quals el públic que va a la sala es pugui sentir identificat. I aquest, el del personatge d’en Luis, és un patró comú.

—Una altra frase: ‘Cal deixar-se ajudar.’
—Bona. I lliga amb això que dèiem. La diu en Leonardo en l’escena amb l’Eduard. Ens costa molt, de deixar-nos ajudar. Acceptar un problema i deixar-se ajudar és una assignatura pendent dels homes. Va molt connectat amb això que dèiem, assumir la derrota.

—I la del títol: ‘Els homes aneu amb una pistola a cada mà.’
—Quan la vaig escriure ja vaig pensar que podria ser un bon títol. Em va agradar per la simbologia que hi ha al darrere, per tot allò que envolta el western i per l’actitud que descriu: pots estar enfonsat en la derrota, però encara tens una pistola en cada mà, preparades. Quan la Candela [Peña] diu la frase vol dir exactament això. Jo em vaig imaginar John Wayne, aquest model d’home gran i fort, però afegint-li problemes reals i quotidians. I d’aquí ve l’humor del film, perquè ells continuen fent veure que no els passa res.

—Els homes no assumim les derrotes, no parlem, no ens deixem ajudar… Estem fotuts, no?
—Ens costa parlar de les coses que fan mal. Allò que no ens agrada no acostumem a posar-ho sobre la taula. Malauradament, som així.

—Films com aquest ens despullen una mica…
—Diguem que hi ha alguna cosa de terapèutic, en el film, sí. Ens col·loca en una posició de fragilitat, ens fa dubtar de l’orgull i pot acabar fent-nos entendre que potser no està malament explicar allò que ens passa i que tampoc no està gens malament deixar-se ajudar. Parlar, sovint, ajuda. Aquest ha estat el meu gran tema. La Leonor [Watling] diu si fa no fa: ‘Ningú no és allò que sembla.’ És aquesta bipolaritat, que és interessant, entre el que ensenyem o diem i el que som.

—Al film no hi passa res d’extraordinari, però en canvi mostra unes quantes veritats punyents. Ha estat sempre aquesta, la pretensió?
—Com deia, sempre he escrit pensant en el públic que hi ha a la sala. I el públic de la sala segurament no és víctima de cap tsunami ni és cap assassí a sou. La nostra vida és feta de coses molt petites, de gestos, del dia rere dia. Ara, una trobada casual en un dia d’aquests pot tenir un efecte papallona de petits moments. El cinema és fet de grans conflictes i drames. I en sóc un gran consumidor! Però, el dia a dia de la gent que hi ha a la sala és molt diferent. I a mi m’agrada que qui vegi el film se’n senti protagonista. No intento exagerar les situacions, sinó al contrari. Quan vaig fer ‘A la ciutat’, els teòrics i analistes van criticar-me l’absència de conflicte. I era cert, perquè justament els personatges eviten el conflicte, perquè no l’expliquen. Vaig haver de batallar molt. Però jo situo l’espectador davant aquest conflicte. I l’espectador, d’una manera o d’una altra, sí que el veu.

—A ‘Ficció’ encara hi passen menys coses… Però, home, a ‘Una pistola en cada mano’ hi ha una mica més de mala bava, no?
—Absolutament, i tant! Va néixer de la necessitat que tenia des de feia molt de temps d’anar de cara a l’humor. De fer diàlegs pausats, però amb pocs silencis i en certa manera trepidants. D’una altra banda, era l’única manera d’aguantar noranta minuts de film fets de converses. I, a més, converses que comencen per casualitat i a partir d’idees molt primes. Són situacions inesperades, fràgils, però a la vegada potencialment per a majoria d’espectadors.

—Heu aconseguit un repartiment espectacular: Eduard Fernández, Jordi Mollà, Ricardo Darín, Leonor Watling, Clara Segura, Candela Peña… Com ho heu fet?
—Són tots actors que volien fer aquests papers. No ha estat pas gaire difícil. A més, com que cada escena s’ha enregistrat separadament i espaiada en el temps, ha estat fàcil de quadrar agendes. Mai no apareixen tots junts. Allò que els ha convençut han estat els personatges. En [Eduardo] Noriega, per exemple, em deia fa pocs dies que no hi tenia res a veure el paper que fa ara, en un film del Schwarzenegger, en què fa de narcotraficant colombià. És evident que no és igual fer aquest paper que fer d’un noi normal, periodista, que s’acosta a una companya de feina i s’atreveix a fer-li una proposta. En aquest sentit, el fet de treballar en un lloc més real, més proper i més senzill atreu els actors. Ep, això no vol pas dir que sigui més fàcil, eh!

—Sí, l’Eduardo fa el pas, però fracassa..
—I això és el que li agrada! En el seu cas, ell es va assabentar que preparava el film i va ser ell mateix qui em va trucar mostrant interès. I jo vaig dir: ‘Et dono un paper, però quedaràs com un babau!’ I ell va respondre: ‘Vull exactament això.’

—Per acabar: quatre premis Gaudí. Tenim una acadèmia del cinema consolidada, ara que hi ha canvi a la presidència?
—Jo penso que sí. Ha aplegat quasi tothom i la gent la coneix. Els mitjans també hi donen un suport important. I, com diu el Joel, el president, es tracta de promocionar-nos a nosaltres mateixos. I aquesta funció la fa.

—I de cinema, en tenim prou?
—Tenim una indústria que funciona i tenim talent. Ens falta més connexió amb el públic, en tot cas. I més confiança en tot plegat. Però de cinema, aquí, en fem. I del bo.

—Treballeu en algun nou projecte, ja?
—Preparo la propera, sí. Però a poc a poc. A l’hora de fer films, com en quasi res a la vida, no cal córrer.