Biel Mesquida fa circuitar

Si a primers d’any Biel Mesquida tornava a les llibreries amb ‘Llefre de tu‘ (un llibre ple de sensualitat, d’enyorança, de somni, una raresa), ara torna a l’escena literària des dels marges, que no són mai els marges amb tres aportacions: ‘Els missatgers no arriben mai‘, una peça dramàtica que es representa a la Seca de Barcelona fins el 9 de desembre; la reedició en format de butxaca d’un dels seus llibres més viscerals del 1974, ‘El bell país on els homes desitgen els homes‘; un compacte amb la poesia de Joan Alcover recitada per Mesquida amb contenció, vers a vers. Ell mateix ens explica les interioritats de cada proposta.

Curtcircuit Ismene

Són els clàssics grecs que mouen l’esquelet de la peça ‘Els missatgers no arriben mai’. És la vostra primera obra de teatre que puja en un escenari? És un encàrrec? Com va anar?

‘L’obra va néixer el dia de la presentació a Barcelona de “Llefre de tu”. La Rosa Novell i la Pepa López comentaven que no hi havia feina, que no hi havia res, i em van demanar si no els escriuria una obra, que elles es comprometien a portar-la a l’escenari, i la Rosa Novell, a dirigir-la.’

‘Jo em consider un escriptor tot terreny i un escriptor per encàrrec. Què és, sinó, escriure articles als diaris? I sempre he lluitat contra la divisió de gèneres. De manera que, quan la Rosa em va proposar d’escriure una obra per a elles, ho vaig prendre com un desafiament.’

‘Parlant-ne, vaig comentar que m’agradaven molt les secundàries de la tragèdia grega. Els personatges de la tragèdia grega no són pas nous en les meves obres. Hi he fet sortir Dido, Electra, Antígona, Enees, Ismene… La meva primera experiència teatral va ser en un programa de TVE de Sant Cugat, els anys setanta, que es deia ‘Taller de comèdies‘, en què fèiem teatre per a la televisió. Jo vaig fer-hi una Ismene, que protagonitzava en Pep Maur, amb na Conxita Bardem, dirigit per l’Orestes Lara.’ 

I entre el 1977 i el 2012 no hi ha hagut cap més obra dramàtica? ‘Hi ha hagut molts desigs i dos projectes fracassats. Si t’hi fixes, tant en l’un cas com en l’altre són dos encàrrecs. Els encàrrecs són molt útils, són com una disciplina que va molt bé, perquè jo no tenc necessitat d’escriure. Ho faig perquè crec que tenc dots per a escriure. I per això continuaré escrivint, mentre em diguin que val la pena. Ara, això de no tenir necessitat d’escriure no és tan estrany. Mira en Philip Roth, que ha dit que deixava d’escriure. I hi ha força poetes que diuen “he acabat la meva obra”. Crec que n’Espriu va arribar un moment que també va dir prou.’

‘Doncs bé, en el cas de “Els missatgers no arriben mai”, l’encàrrec era el desafiament. I vaig triar quatre secundàries de la tragèdia grega i en vaig fer un monòleg de cadascuna (el Gall editor els ha publicats tots quatre), encara que al final a l’escenari tan solament n’hi apareixen tres: Enona (Pepa López), Clitemnestra (Rosa Novell) i Ismene (Anna Ycobalzeta). Va ser molt interessant, perquè vaig poder arrodonir els textos a partir de la dicció de les actrius. Volia que fossin planers, rics, musicals, que es ficassin dins la carn de l’espectador.’

‘Aquests papers secundaris m’han permès de veure els mites clàssics des d’un altre punt de vista; percebre els clàssics d’una altra manera. En el procés de creació m’he feminitzat, m’he posat en el paper d’aquestes dones per fer-les molt contemporànies, amb tota la complexitat de l’ésser humà. No vaig pensar en cap moment en les actrius. He escrit els monòlegs amb tota llibertat, simplement portant a sobre els coneixements dels clàssics i d’alguns contemporanis com Ritsos, Yourcenar, Maria Àngels Anglada, Villalonga, Espriu… Són els meus catalitzadors i fonaments. En aquest sentit, té una mica de “Excèlsior o el temps escrit” aquesta obra.’

Curtcircuit corporal

Parlant d’una altra obra vostra anterior, acaben de reeditar-vos, en format de butxaca, el llibre de poemes ‘El bell país on els homes desitgen els homes’. L’any 1974 se’n va fer una edició clandestina, el 1985 va arribar-ne la primera edició pública a Laertes, i ara se n’ha fet una segona edició a Labutxaca.

‘La Barcelona del 1974 era una Barcelona efervescent, apassionada, viva, lluitadora, creativa, antifranquista, plena d’actes culturals diaris, i jo era molt jove. Érem dalt de tot, era una trinxera absoluta: vaig escriure el que em va passar pel cos, pel cap, pel cul…, vaig escriure en el país de la llibertat. És un llibre molt condensat, d’una força poètica que no s’ha esgotat. Dura.’

‘Els poemes d’aquest llibre, els he recitats pertot arreu del món. Sia a països tan avançats com el Canadà, sia a països reprimits com Irlanda, la lectura d’aquests poemes ha causat tensió, han fet curtcircuits. Aquesta és la gran força que tenen. De fer pensar i sentir al lector. Ficar-li la literatura com una destralada al si de la sensibilitat. Trob que és un llibre encara revelador, esqueixador, esquarterador. És un cant misteriós, com el desig entre homes. Tan desconegut i tan tipificat. En aquest sentit, “El bell país on els homes desitgen els homes” és la primera mirada seriosa per a dinamitar les idees reaccionàries d’una societat dictatorial.’

‘Però és més: és un tractat de literatura, d’amistat, de glorificació del mal. Del mal posat com a cosa bona. I això remou i desferma terratrèmols mentals. És un gran cant al cul, que és el sexe de tots, dels homes i de les dones. Un sexe que tenim en comú. I aquest llibre el conta de mil i una manera. ‘

‘Jordi Llovet va fer el pròleg de l’edició del 1985, en què no deia ni una sola vegada ‘gai’ ni ‘homosexual’, i ara n’ha fet l’epíleg i hi ha un gran canvi. El lector d’ara el trobarà un llibre molt contemporani. No és un llibre d’època, és un llibre que toca el lector, defensant el cos i la llibertat del cos. El cos i la mort. Hi ha molts epitafis. Ja se sap que Eros i Tànatos, el plaer i la mort, van molt plegats. Perquè el llibre no és una llista d’anècdotes sexuals ni és un “pornoterritori”.’

Curtcircuit poètic

Parleu-nos també del compacte ‘Cap al tard de Joan Alcover’, en què reciteu una selecció de poemes d’Alcover feta per Damià Pons, i que inclou dues músiques de Pascal Comelade. Un disc elegant i sobri, publicat per l’Obra Cultural Balear amb la col·laboració de Ca n’Alcover i l’Editorial Moll. 

‘Una vegada Pascal Comelade em va regalar unes músiques, que he posat en aquest compacte de la poesia de Joan Alcover. La música de Pascal Comelade et porta a la contemporaneïtat, al moment d’avui. I no vull dir que la música soni per sota dels poemes, no. La música de Comelade obre i tanca el compacte. A mi, la poesia m’agrada a cappella. A més, ha estat molt interessant la producció, perquè he disposat d’un assessor fonètic. L’aspecte fonètic, l’hi ha posat en Nicolau Dols. He après moltes coses: m’ha fet dir els poemes d’una manera econòmica, defugint l’apassionament. D’aquesta manera trob que els poemes agafen més monumentalitat. He reprimit el naturalisme i he anat a la música exacta. Crec que la gent ho notarà. Perquè els versos s’han de llegir amb les cesures.’

‘Damià Pons ha triat els millors poemes. Dels setze poemes que conté el compacte, tres o quatre ja me’ls sabia d’infant. Per això trob que aquest treball hauria d’arribar a les escoles. És molt important aprendre a dir poemes des d’infants. I pens que ara la lluita per la cultura catalana és encara una trinxera major. La poesia es perd com a poble. I és tan important per a passar gust amb la llengua, per a enfortir la llengua i la memòria, que ara diuen els neuròlegs que són la base de la intel·ligència.’