04.10.2025 21:40
|
Actualització: 07.10.2025 11:20
Pots escriure: don narracionera a les meves idees perquè ressonin. Pot ser més poderosa l’encarnació dels pensaments que la seva expressió.
Pots escriure: necessit calma i intimitat.
Pots escriure: el cofre està tancat, sé què conté, però no ho veig. Podria obrir-lo si tingués la clau, encara que no té pany, a més no hi ha cofre, i no està tancat.
I pots descriure: el paisatge d’aquest univers petit que t’envolta on planifiques allò que vols aconseguir sense transparències, ni reflexos, ni opacitats; una destil·lació verbal que et reveli la poètica de les coses d’on neixen tiges minúscules que formen aquest tel borrós, ingràvid, a la frontera de l’existència.
Un blanc ple de pols que sura damunt els mots que s’envermelleixen i agafen aquests colors de roses seques com els dels frescs antics.
La necessitat primera de provocar variacions sobre un tema conegut: no és aquest tot el treball de la meva vida?
Com puc inventar aquesta llum que fuig a l’escapada?
No toques voreres i palpes des de dins tot allò que voldries treure de l’inexpressable que vius amb el dolor com atmosfera.
Cerc una lletra espessa, glandulosa, radical, oblonga, esmoladíssima, tacada de pèls en punta, fibrosa, dentada, rapinyadora, viscosa, tendral, fugissera, devoradora, bracteada, amb cilis, ràpida, escatada, amb textures, desarrelada, amèbica, sensorial, incandescent, tan misteriosa com un enigma impossible.
Els alens del lledoner davant la finestra em netegen de les meves tenebres. El lledoner paga per amor el preu més car, m’eximeix i no em demana res a canvi. Una mirada d’un instant damunt la seva capçada abraça fins a les profunditats de l’univers i ens allibera del nostre deute.
Les paraules es densifiquen quan vull dir que la brevetat d’un perfum de mel viva, que sortia d’una planta enfiladissa desconeguda, que s’ha fus quan el començava a fruir, m’ha fet pensar en aquella espira que som entre dues eternitats.
I he llançat un somrís en l’aire que em duia, des dels pendents allargats que es transformen sempre seguit d’un pujol, l’olor del fum engatador de la foguera de les primeres fulles tardorals.
Ensumava amb feresa com el condemnat a qui li han robat l’aire i cerca a la desesperada el darrer sospir.
Avanç amb passes grans cap a la nit.
Pens cop en sec que el fet que una vida es pugui aturar en qualsevol moment em sembla ben singular i molt bell: commovedor.
M’envaeix un núvol de tota la fondària d’un camp de fenoll sec abandonat que exhala fragàncies que m’amaren i em deixen a punt d’acubor: la visita dels records i la sessió de ritmes d’infantesa m’ocupen el cap i el món de l’esperit.
Aquest text és el preludi d’una obra que no s’escriurà mai, ja sé, ai las!, que no puc ser comprès del tot, i que les paraules tenen natura d’anguila i són llenegadisses, entortolligades i giravoltadores, de vegades s’esfumen i d’altres s’enterren per treure ulls a la primavera.
Escric mots i pos a prova la seva solidesa; solidesa d’ordre moral.
Els textos continuen encara que no els llegeixis.
Mira, tot es fon amb un to digressiu arrossegat que pica l’ullet a l’humor més estrafet que s’amaga en els replecs d’uns perfalans que passeig, escandalosos i embastats amb saliva dejuna i una mala llet amarga que no gosa dir el seu nom.
