27.09.2025 21:40
|
Actualització: 03.10.2025 10:57
Cal llegir això com si ho escrivís un tanoca, un babau, un recaragolat, la nit de la gran tempesta des de dins un bassiot amb les retxes de la pluja.
Des de dins l’esperit.
M’ajup, m’ajec tan llarg com som, acost la boca als arbrissons d’herba verda que han fet sortir de la terra les darreres pluges, mosseg amb molta cura les puntes d’aquell bosquet de clorofil·les, i assaboresc la creixença del món.
Acompàs amb aquell rosegar senzill la respiració perquè he de mester alenar a fons i a les totes per aconseguir estotjar les percepcions d’un material tan viu i tan fràgil.
Hi ha un sentit del ritme especial en tots els meus gests i una relació singular amb la terra de call vermell, amb l’aire embaumat d’herba que han tallat unes dents infantils o, sobretot, amb la germinació del blat amb aquell paisatge que coneixia des de la infantesa.
No es pot entendre res del que escric si no saps sentir cada dia de la teva existència una força de celebració.
Passen imatges de records i amb un cop d’ull descobresc fetes significatives que no poden ser dites verbalment: la mirada adolescent d’odi cap al meu cosí gran quan a Son Bieló va agafar una ratapinyada, la va enclavar en creu, i li feia fumar una cigarreta; la calentor de les boques ben obertes d’aquelles butzetes de cadernera que vaig descobrir en un niu del capcurucull d’un ametler que vaig alimentar amb cuquets fins que volaren; els rams de roses de color xampany que edificava la meva tia eixorca, Catalina, a la sala bona dins un gerro verd fosc ple de baixos relleus de sargantanes de ceràmica modernista de “La Roqueta”; les ressonàncies plenes de falgueres i foscors que feia el poal de la cisterna gegantina del corral quan queia damunt el mirall de l’aigua negra; aquella capella amagada de l’església parroquial del poble on davall l’altar dormia dins l’urna de vidre el cos sencer d’una màrtir amb un xap llarg i fondo ben obert a la jugular rosada, amb una palma entre les mans; la contemplació una mala fi de temps dels peixos de colors que ballaven dins les aigües molsoses de la bassa dels Penjats.
Les expressions literàries són ones d’un mateix oceà.
Tot interactua.
Et passaré pel cos, per les armes!
Ador les estratègies obliqües, aquelles que em permeten descobrir invisibles, tocar incorporis, mostrar que tot domicili és provisional, romandre en els angles morts, definir innominats, entendre irreals, avançar per correnties on puc nedar dues vegades en la mateixa aigua, redibuixar llocs comuns i fer-los novells de soca-rel, alliberar-me de tots els relats i tocar amb uns dirs i uns accents la llibertat d’unes formes plenes de les meves ditades en la soll del llenguatge, trobar les sorpreses de la condensació, mostrar la materialitat d’aquesta manera d’escriure amb la mà, amb la fortor, amb el gest, amb l’altre, amb la feina artesanal, amb l’embat.
L’escriptor de bon de veres vol fer sentir com crema la incandescència.
No tens por d’anomenar les coses pel seu nom?
En la radical renovació del món anomenam encara les realitats noves amb la nomenclatura vella!
No oblidis mai que més enllà de la mirada, hi ha la mirada.
Cézanne ho sabia.
I aprèn que la natura de les coses és el color, la veritat que ve del centre dels objectes, pouada en la seva substància carnal, lentament empesa cap a les seves vores pel treball d’intercanvis íntims, purificada pel seu ascens, finalment hissada a la seva volta: l’aire lliure. I com més s’evapora, més es renova i més fresca roman als llavis dels ulls alterats.
L’orat es passejava pel poble amb un gaiato d’ullastre i cridava amb veu dolcíssima i cassallosa: què importa la meva vida! Només vull que sia fins al final fidel a l’infant que vaig ser!
