06.09.2025 21:40
|
Actualització: 09.09.2025 10:19
Com si començàs una operació quirúrgica d’una finesa extrema el grafit del llapis s’acosta al gra del paper.
La cera del grafit s’adhereix a les asperitats menudes del camp gràfic i deixa una traça.
Les traces damunt el paper viuen en una conjunció entre el passat i el futur: no són mai en el present.
El temps es troba en una incertesa perpètua.
Pots entendre aquesta escapada a les totes de l’agressivitat ambiental que s’afica arreu arreu?
No vull atrapar res, sur a la deriva entre el desig que anima la meva mà i la cortesia que és el permís discret donat a qualsevol forma de captura.
De cada vegada voldria dir de totes les formes noves possibles que l’esser de les coses no es troba en la seva feixuguesa, sinó en la seva lleugeresa.
Allò que és bo és lleuger.
Tanc els ulls: quina és la meva feina d’ara mateix?
Faig parlar imatges en el silenci: aquell despertar entre la fosca quan em cridava el meu pare a la casa del mar, agafar les canyes de pescar, la senalleta d’espart amb els hams i els cucs vermells, beure aviat una xicra de cafè amb llet i partir, partir tira tira sense perdre calada pels camins de garriga olorosos de romanins ressecs, d’estepes, de mates, de pinassa, de formigues i de llebres, cap als roquissars llunyans del cap Enderocat a la claror dels dits de rosa de la sortida del sol per arribar al caló blavís de Gosauba on començava la primera estació de la pesquera amb mon pare que manejava una canya gran i llarga amb ploms i molts d’hams i jo una de petitona amb un ham i un suret.
Aquella geografia de les pesqueres que mon pare m’ensenyava amb la delicadesa i el fervor d’un vell mestre oriental m’impregnaven la pell, la mirada i els pensaments; la seva meteorologia (la transparència de les aigües blauverdoses, la boirina que aixecaven ventijols sobtats, els bancs de peixos de roca que brillaven com a joiells amb els primers raigs de sol), em feia sentir una hospitalitat singular.
Tanc els ulls: consider aquesta dansa del llapis damunt el paper dins la paradoxal incertitud de demanar-me quan podré assaborir les joies de l’imprevist com una espera d’aquest ordre de l’inèdit que caldrà atendre amb paciència.
Les meves històries són una forma de cloure la mirada i veure intensificacions del present en el gust sobirà de l’espai: les fuites improvisades, l’atzar dels encontres, les besades en el bosquet, els genolls plens de crosteres, aquesta necessitat que em xiuxiuejassin un cop i un altre els mateixos contes per tornar a passar pels mateixos camins narratius…
Vull esdevenir un mestre d’obres de la consciència?
Cal aprendre a llegir!
Potser cerc a la desesperada la singularitat desconcertant d’una contarella infinitament retorçada, perquè no la sosté un misticisme de la veritat exposada, sinó la imperfecció dels sentits, les divagacions de la ment i, per tant, permeable als miratges, a les il·lusions, a les pèrdues, conté en si mateixa les fonts de la por i de la meravella. Allò que se’ns mostra es reprodueix així en el mateix moviment tornant-se opac o metamorfosant-se sota la influència de la lectura.
El món mateix no és mai res més que una escriptura indesxifrable i jeroglífica, els traços voladors, plens i prims de la qual, arabescs i sincopats, tranquils i sorollosos, s’inscriuen en la carn mateixa de la lletra.
Aprendre, no és repetir?
