26.04.2025 21:40
|
Actualització: 28.04.2025 11:00
El que em fascina d’aquest escrit que començ és sentir fins a quin punt les traces del present duen la marca de l’efímer.
I de la fragilitat.
Em fa por que els mots no quedin a la superfície, que perdi el temps, ai las!, escrivint menudències, pedretes que quan les tir al safareig les engoleix l’aigua sense cap ondulació.
I això em passa quan voldria que emergís de les meves paraules una emoció sensible, una essència del quotidià, uns rotlles que es multiplicassin.
De vegades una frase llegida a l’atzar en un article que no era gens menjador et pot mostrar la transparència de l’obstacle.
Musil deia: “L’única prova a favor o en contra d’un ésser és si la seva presència ens rebaixa o ens eleva.”
Aquí, al full, el desig no s’expressa en un intercanvi de mirades, sinó tan sols pel circuit de la paraula.
Això que semblen diàlegs traeixen un pensament que se cerca, es contradiu, assaja organitzar-se amb l’altre.
Des que escric, un dubte, i una opacitat es creen, davant els quals el lector s’ha de fer detectiu.
¿Es produeix un suspens de paraula?
Vull tornar a un present en què no he estat mai.
Em sent un subjecte escindit, amb la inquietud constant de mi mateix, del meu passat, del meu present, del meu futur, mal a pler en la certesa i perpetualment en procés d’inventar-me.
Vull ser contemporani, però no per ser conscient de les llums que s’allunyen infinitament, sinó de les foscors que ens aclaparen per totes bandes d’aquest temps incomportable.
¿No t’agradaria que hagués començat així amb aquests petits moviments que et mostren les entreteles de les idees, els crec-crec del midó que desenravena el llenguatge, una llenegadissa presència d’un humor que no gosa dir el seu nom i, sobretot, aquest camp d’intensitats enigmàtiques amb una vibració particular, una qüestió oberta i una presència per omplir?
Sura per entre les línies aquesta idea que el passat i el futur no són gaire res més que il·lusions de les quals caldria desfer-se’n per arreplegar millor la vida en la seva integral sencera dins la punta extrema del present.
El que ens manca és el color, l’energia, la clara percepció de l’instant, que és una combinació de pensament, de sensació i de sentir la veu de les coses que ens fan companyia i de la natura que ens ajuda a viure.
El paradís no és al més enllà, sinó que és aquí, accessible, davant nostre, i fins i tot just davant dels nostres ulls, un moment i un moviment que pot contenir en si mateix tota l’alegria i l’angoixa de l’existència.
Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.
Un dels nostres horitzons és la gràcia.
Aquesta irradiació d’extrema senzillesa que conjuga en la plenitud de la simplicitat, l’expressió del dolor més elevat i el gaudi més gran.
¿No has vist aquesta posada en escena circular que ofega els personatges d’ombres i de colors violentament artificials, reflexos dins reflexos d’una mecànica espantosa, i que tenen l’íntima consciència de la mercantilització dels individus en la vida actual, convulsa i carnissera, com una gran màquina desposseïdora?
¿No podríem assegurar que allò que el mirall de l’escrit ens mostra som nosaltres mateixos més de bon de veres que mai, que creient-nos en revolta, paradoxalment aquesta revolta ens duu a una altra forma de submissió?
El fracàs és un dels únics temes dramàtics vertaderament apassionants.
Sé que he de recular per veure-hi clar, aquell que està massa a prop només veu boira.
Quan cau l’horabaixa i intent viure a poc a poc el temps (“vull fer la vida lenta” escrivia damunt la pedra fa anys), m’imagín que aquestes notes plenes de curt-circuits elèctrics que espiregen no són altra cosa que intents d’afinar l’instrument del llenguatge per aconseguir una unitat i fer que la música verbal s’expressi en tota propietat.
El mestre Ramón Andrés em diu que això només s’ateny posant l’oïda més enllà de l’acostumat, i a l’escoltar el que passa a l’altre costat de l’habitació del temps i de l’espai que són uns veïnats malavinguts que es barallen des del primer dia que començàrem a pensar el món.
Estic dins la revolta contra la pressa que ens fa malbé.
Estic en la.
En l’humus viu.
