Yvan Colonna: una mort que per a mi és una cosa personal

“Sent com a personal, com si m'haguessen mort un germà, la mort de Bobby Sand i ara, quin dolor més gran!, la d'Yvan Colonna, precisament perquè vull que s'acabe la violència per sempre”

Vicent Partal
23.03.2022 - 13:41
Actualització: 23.03.2022 - 14:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dilluns a la nit, quan vaig saber de la mort d’Yvan Colonna, em va venir al cap, com si fos ara mateix, el moment en què vaig saber de la mort de Bobby Sands. A Bétera. M’ho va dir l’Albert, que ho acabava de sentir a la ràdio, i els peus se’m van clavar a terra amb una angoixa intensa que em cremava pit amunt. Molta gent, a tot el món, havíem seguit angoixats la seua vaga de fam, alguns havíem enganxat cartells per València amb la seua cara, la tricolor irlandesa i les paraules més gruixudes que podíem trobar contra Margaret Thatcher –que a l’infern siga i que hi creme eternament. A Belfast i Derry, a Omagh i Antrim, vaig veure les dones batent amb fúria contra terra tapes de ferro dels poals del fem, fent un soroll infernal durant hores i hores per retre homenatge al soldat dels provos, a l’home a qui havien robat el nom, Roibeard Gearóid Ó Seachnasaigh, però a qui no havien pogut robar ni la dignitat ni la valentia de morir pel seu poble amb tan sols vint-i-set anys.

Allò era el maig del 1981 i jo tenia tot just vint anys. Sí, és clar, havia sentit parlar dels maquis, d’aquells homes que havien resistit el franquisme i al poble, retardat i rural com era aleshores, ens havia arribat com un eco llunyà però molt esmorteït el ressò de l’assassinat dels tres del FRAP i de Txiki i Otaegi, el garrot vil contra Puig Antich. Però aquella mort irlandesa, aquell sacrifici jove, em va colpir per primera vegada com un fet col·lectiu, no com una altra simple mort personal, humana, sinó com una ventada imponent que se m’emportava plena de fúria, com si fos un cop de puny a la panxa que em treia l’alè i em matava, d’alguna manera, també a mi. La mort era col·lectiva en el sentit que ens obligava a tots. Però aquell dolor, ho vaig aprendre aquell dia, era meu. Absolutament personal.

Aleshores no n’era conscient encara, però avui ja sé que hi ha molts morts que són meus i ben meus. Supose que cadascú té alguna sensació pareguda, però jo ho sé, concretament, perquè vaig caminar amb Santi Brouard cap a Lekeitio i perquè vaig portar Toni Villaescusa pels camins de l’Horta. Ho sé perquè em vaig despertar atònit, tremolant, per les notícies que arribaven de Montanejos i que deien que uns feixistes havien mort Guillem Agulló. I perquè un dissabte que es presentava ben tranquil i plovia, de vesprada, una trucada em va fer saber que Putin havia complert la seua paraula i havia matat Anna Politkóvskaia, tal com ella ens havia assegurat que passaria, poc temps abans, sopant tranquil·lament a Barcelona.

En tots els països i en totes les èpoques, sempre hi ha paràsits que pontifiquen sobre la mort i fan discursos miserables interrogant-se amb una retòrica ampul·losa sobre si és decent morir pels altres –com si de vegades morir o no fos una opció que tu poguesses triar. Ho hem tornat a veure aquests dies a casa nostra. Els hem vists perquè ens els posen fins a la sopa. Gent buida, seca, personatges morts en vida que s’estarrufen com una cloca quan són aplaudits i felicitats –molt bé, noi, molt bé!– pels mateixos totpoderosos que diuen que odien però a qui ells, finalment, serveixen disciplinadament.

Per sort, jo no sóc com ells. I per a mi tot això, tots aquests morts de què puc parlar perquè són meus, és personal. I aquesta és la raó per la qual en dies com avui em revolte i em pose dempeus i cride i alce els braços i tanque els ulls. Perquè tota aquesta violència que han abocat sobre la meua vida durant tants anys és personal  –des dels cops de vara d’aquells mestres sanguinaris de l’escola “nacional” a qui els ulls els eixien de les òrbites quan deia una paraula en català fins a les càrregues salvatges de la policia espanyola el Primer d’Octubre. I si ells, els xerraires, volen blanquejar-ho –que això és el que fan quan equiparen la violència real i constant que s’ha exercit contra nosaltres a una d’hipotètica que nosaltres gairebé no hem exercit mai– jo no ho faré pas. De cap manera. Perquè per a mi és personal haver viscut la violència en primera fila, mirant-la als ulls i ballant de la seua mà a València i Barcelona, observant-la a Ciutat del Cap i a Pequín, a Croàcia i a Sarajevo, a Jerusalem i a Jericó, en el Río Grande infranquejable i a Transnístria, al Bagdad arrasat pels americans i a la Nova York arrasada contra els americans.

He viscut tot això durant els meus seixanta anys i per això jo no vull ser com ells. No vull ser com aquests predicadors televisius de cervells aplanats pel partit que proclamen ser d’esquerres, com si ser d’esquerres fos un eslògan buit i prou, i tot seguit neguen a la gent el dret de lluitar de tu a tu i cara a cara amb el poder. I no ho vull ser perquè he sentit i sent com a personal, com si m’haguessen mort un germà, la mort de Bobby Sand i ara, quin dolor més gran!, la d’Yvan Colonna. Perquè vull que s’acabe la violència per sempre, ací i en tots els racons del món, i perquè sé que no s’acabarà mentre acceptem la injustícia. Perquè sé que podria haver estat jo, qualsevol de nosaltres, i encara em palpe el cos agraït i respire pensant què hauria estat de mi i dels meus si això hagués passat. I perquè pregue no degradar-me mai fins al punt de ser com ells, un ésser incapaç d’emocionar-se amb els sentiments que qualsevol home necessita tenir per a no deixar-se enfonsar en la misèria intel·lectual, per a continuar sentint-se digne, per a poder anar a dormir cada nit segur que ha fet tant com podia. Riposa in pace, Yvan, caru fratellu. À te Corsica Regina. À ella tù.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.03.2022  ·  22:19

Quina vergonya de mort. I quin silenci espès, per part de tots aquells que diuen que treballen o són mitjans d’informació.

Teresa Puig
Teresa Puig
22.03.2022  ·  22:22

T’acompanyo.

Francesc Xavier Marsellach
Francesc Xavier Marsellach
22.03.2022  ·  22:23

Felicitats Vicent… una resposta digna a la indignitat “tardana”…

Antoni Gavarró
Antoni Gavarró
22.03.2022  ·  22:26

Emotiva resposta als d’ànima seca i eixuta que defensen la seva claudicació confortable en nom dels morts que en cas contrari hi hauria, com si no n’hi haguessin prou i massa amb la simple existència de la tirania.

Qui pugui la faci arribar aquest editorial a un tal Tardà.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
22.03.2022  ·  22:30

fermesa
dignitat
coratge
N’ets un exemple. Gràcies.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
22.03.2022  ·  22:33

Ara mateix, després de llegir-te, estic plorant, Vicent. I no tinc paraules. No tinc paraules.

alexandre Cases
alexandre Cases
22.03.2022  ·  22:34

Si aquest article fos una cançó esdevindria un himne.

Joan Benet
Joan Benet
22.03.2022  ·  22:38

Amén

joan guinarda
joan guinarda
22.03.2022  ·  22:39

Una lliçó d’empatia i honestedat.
Gràcies Vicent.

Carme Satorres
Carme Satorres
22.03.2022  ·  22:40

Sublim! Gràcies!

Núria Coma
Núria Coma
22.03.2022  ·  22:49

Comenteu, posa, al final de cada editorial.
Ens ho has posat molt difícil avui Vicent.
Jo no en sóc capaç, només puc agraïr-te aquesta explosió de dignitat, emoció i reivindicació.
Els nostres morts són de cadesqú de nosaltres, però el condol és col•lectiu.
Infinites gràcies, llegiré aquestes paraules infinites vegades

Núria Garcia
Núria Garcia
22.03.2022  ·  22:55

Quin editorial aquest que has escrit, Vicent! Des del més profund, no pot ser més franc i personal. I, per això, colpeix i emociona, perquè és més honest i autèntic que mai! Una abraçada!

Núria Garcia

Anna Linares
Anna Linares
22.03.2022  ·  23:23

M’has fet emocionar, moltes gràcies pels teus editorials de cada dia que ens fan reflexionar i ser millors persones , amb molta gent com tu algun dia en el món guanyarà la justícia i la pau!!!

teresa labourdette
teresa labourdette
22.03.2022  ·  23:26

Gràcies,Vicent. Una gran lliçó d’humanitat

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
22.03.2022  ·  23:29

UF VICENT, m’has fet recordar el soterrar de Toni Villascusa, de Quart de Poblet, vam començar a estudiar valencià junts a les aules del Secretariat de l’Idioma del carrer de Túria, a Extramurs.

Després li vaig perdre la vista i sabia que se n’havia anat a viure a un poble del Mareme, només vaig tornar a saber d’ell quan fa faltar a Alzira.

A l’endemà vam anar a la morgue del semisoterrani de l’Hospital Clínic i l’ambient era molt tens, es tallava a navalla.

Allò, ple de policies españols vestits de paisà, que ens desafiaven mirant-nos fit a fit. Directament als ulls. Corulls d’odi per tal d’acoquinar-nos.

I no abaixàvem la mirada, el que els enrabiava més encara.

Després vam anar a acompanyar-lo fins el cementeri.

Un dia gris com hui mateix, em sorprengué veure que ens acompanyra el periodista de “Las Colonias” de Madrid, editat al carrer dels Gremis de València, en Rafa Marí.

I, en acabant, els crits rituals finals del “Visca la Terra!”….i la resposta “Lliure!”….aquestes seqüències viscudes a la ciutat de València eren totalment desconegudes i velades, a posta, per a la resta de la nació.

Érem de les joventuts del PNPV, eh!
Joves, teòricament, de “dreta”…per a que després vingueren fardant els Oriol Pujol, Jaume Batalla, Lluís Recoder, etc…alliçonant-nos en que els “valencians” érem gent fluixa, tova, molla, destarifada, incapaç, etc…veges tu, si la cansalada era de pollastre!

Josep Blesa (València)

Jaume Riu
Jaume Riu
22.03.2022  ·  23:38

LES MORTS FETES EXPRESSAMENT
Sóc mes gran, Vicent, i m’has fet reviure les morts dels darrers temps de la vida biològica del dictador Franco.
El garrot vil de Puig Antich i l’afusellament de Txiqui van ser morts personals, com dius avui a l’editorial, però des de llavors mateix, sempre he recordat que eren morts fetes expressament, i tan inoblidables com ara la mort d’Yvan Colonna, feta expressament.
Deia Ciceró que la vida dels morts perdura en la memòria dels vius.

Gerber van
Gerber van
22.03.2022  ·  23:58

Tanta dignitat, Vicent! Una crida al cel. Que Déu ens escoltarà.

Jordi Nogués
Jordi Nogués
23.03.2022  ·  00:01

Molts en sentim com vos Vicent, només que vos ho sabeu expressar magistralment des del fons del cor. Moltes gràcies!

Josep Jallé
Josep Jallé
23.03.2022  ·  00:01

Son tants els crims contra la vida, contra la humanitat que s’encongeix el cor, desprès de tants anys de compartir els desitjos de justícia i pau. No puc seguir … nus a la gola. Salut!

Manel Macià
Manel Macià
23.03.2022  ·  00:05

Només puc dir: Gràcies i ho comparteixo

Xevi Collet
Xevi Collet
23.03.2022  ·  00:26

Una gran lliçó, gràcies.

Joan Carles Melgarejo
Joan Carles Melgarejo
23.03.2022  ·  00:54

Dulce et decorum est pro patria mori…(O per res publica enlloc de patria, potser)
Els que tenim als voltants de 60, com en Partal, ens ha colpit saber dels centenars de cassos de persones d’arreu que han consagrat la seva vida als altres, i que han arribat a donar-la; efectivament, ens han dolgut aquestes pèrdues com si fossin persones properes, quan no els havíem conegut personalment mai. Formaven part de nosaltres. Potser els nostres polítics s’haurien de plantejar això de que “cap ideal no val la vida de ningú”. És molt fàcil de dir i queda estèticament be, en un marc cultural cada cop més hedonista; fins i tot, sembla que pugui dotar a aquest discurs de virtuts ètiques. Ara be, ens hem de preguntar si els individus (o les poblacions humanes) no tenen dret a defensar-se quan hom hi viola els seus drets, del tipus que sigui. I, si cal, a sacrificar-se, fins i tot a tenir el dret a donar la vida. Per això, em van decebre profundament els nostres polítics en justificar les seves marxes enrere, a partir de l’u d’octubre, excusant-se en que no volien acceptar la responsabilitat de que cap de nosaltres prengués mal. Que jo sàpiga, ells no son els nostres pares o quelcom semblant, ni allò era un joc. Perquè si els nostres polítics no estan disposats a acceptar sacrificis (ni nostres ni seus), potser ens en calen uns altres, i temo que això és la causa de fons del desconcert actual de l’independentisme. Per desgràcia, el fracàs col·lectiu en aquest primer intent no ho ha estat sols davant dels nostres ulls, resulta que hem fet un ridícul estrepitós internacional. Si, molta gent de tot el món s’emmirallava en nosaltres, recordeu les llistes de suport d’arreu?. I esperaven més, ens volien veure lluitar, sofrir i vèncer. Era tot un honor veure que teníem al darrere el suport d’aquelles magnífiques persones, que eren de sempre referents nostres! I ara érem el seu referent!. Com ara passa amb els ucraïnesos enfront del Putin. La gent necessita, necessitem, herois, que ens serveixin de referent. Per això, ja posats a parlar del dret de decidir, és que no podem decidir fins a quin punt volem arribar cadascun amb el nostre compromís? Ben mirat, com que totes les persones han de morir, quin sentit té fer-ho quant més tard millor, si a canvi ha de ser per aborriment, o transformant-se en un vegetal, o perdent la raó? I viure molts anys, però frustrat, sense objectius? I cal, en canvi, acceptar que matin algú en una cel·la, amb la única “companyia” d’un desgraciat, o que matin a tota la nostra col·lectivitat, com a l’Holocaust? En nom de què, i per a què? Per a convertir-nos en una espècie de cuc consumidor, en què el menjar entra per un extrem i surt per l’altre?
Deien els antics teòlegs d’època romana que “la sang dels màrtirs és llavor de cristians”. Doncs si. Les persones compromeses fins al límit son sempre el referent. Si no hagués estat per la gent de 1714 o per en Macià (que no era pas precisament un pacifista i va fundar ERC), ara de Catalunya no en quedaria cap rastre. La nostra Història, i la de tots els pobles, està plena de sacrificis individuals (o col·lectius) plens de noblesa, que ens fan de referència de la importància de l’ideal (el què sigui). Marquen un camí, trenquen barreres i límits i ens desafien, ens conciden a una nova oportunitat de lluita, que siguem nosaltres els què triomfem on ells malauradament no van fer-ho. O som capaços de calibrar quin és realment el pes dels nostres anhels en la nostra vida, i d’assumir el preu que costi assolir-los, o mai els assolirem. I els polítics han d’estar a l’alçada. Ens calen molts Maciàs i mai més Cambós.
(veig, esfereït, que a alguns els desagrada que els ucraïnesos es defensin, perquè aquest fet no encaixa en el seu discurs, i arriben a demanar que es rendeixin)

Víctor Torguet
Víctor Torguet
23.03.2022  ·  00:58

Vilaweb ha de ser de les poques excepcions peridístiques al món que arrenquen sovint emocions i sentiments molt més profunds i necessaris, per sentir-nos vius, que la ràbia i la indignació.
Vicent, no sé fins a quin punt ets conscient del teu paper tan fonamental al nostre país i en aquesta llarga època que estem vivint!!

Victòria Peris
Victòria Peris
23.03.2022  ·  00:59

Més aprop que mai de tu i els teus sentiments intensos i colpidors. Abraçades i un agraïment enorme per mostrar-te i ser com ets.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
23.03.2022  ·  03:07

Nus a la gola. Gràcies, Vicent, moltes gràcies. Una abraçada ben forta des de Toronto.

Fàtima Izquierdo
Fàtima Izquierdo
23.03.2022  ·  06:02

Mai m’hagués imaginat com em colpiria un escrit teu. Sempre m’interpel·len, però aquest, a més, m’ha fet plorar.

Mariantònia Casajuana
Mariantònia Casajuana
23.03.2022  ·  06:03

Són les 6 del matí, repasso, llegeixo notícies i m’he trobat amb la teva editorial que m’ha fet plorar perquè arriba al cor, perquè he sentit que també són els meus morts. Gràcies Vicent

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
23.03.2022  ·  06:20

Dolor i molta impotència. No tinc cap vareta màgica per girar tot el que hem de suportar dels governs maldestres, criminals. Alexandre Cases estic amb tu. Bonica la idea de fer-ne un himne. Que perduri. Bon dia i bona hora.☮️

Rosa Guallar
Rosa Guallar
23.03.2022  ·  06:33

Gràcies Partal. Moltes gràcies. Sent així com ets tu i compartint la teva naturalesa, el teu pensament i la teva erudició, ens fas millors a tots nosaltres.

Jorge Viladàs
Jorge Viladàs
23.03.2022  ·  06:45

Bon dia.
Sr. Partal, vaig viure amb els seus mateixos 20 anys la pèrdua de Bobby Sand, també vaig viure la mort de Puig Antich, tants caiguts per la finestra mentre eren interrogats….només expressar-li el meu agraïment per aquest article, escrit de cor.
També voldria fer menció de la resposta del Sr. Joan Carles Melgarejo, que es si un altre bon article d’opinió i amb el que estic plenament acord.

Anjel Gartzia
Anjel Gartzia
23.03.2022  ·  07:30

Gràcies, Vicent. Endavant.

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
23.03.2022  ·  07:41

Mai un escrit m’havia atravessat el cos i emocionat d’aquesta manera.
Encara commoguda et dono les gràcies per compartir i fer-nos pensar, mes enllà , cada dia.

Alfons Durán
Alfons Durán
23.03.2022  ·  07:49

Ets un referent Vicent. Cal continuar lluitant.

Alfons Durán-Pich.

Ed Garrido
Ed Garrido
23.03.2022  ·  07:55

Colonna, Sands…herois del poble…valents, dignes…res a veure amb el Junqueras.

PASQUAL CUENCA
PASQUAL CUENCA
23.03.2022  ·  08:04

M’afegeixo. Aquest article és un himne a la dignitat. Sublim. Si més no, acabar el dia pensant que potser esten lluitant per alguna cosa bona.

Asun Tejero
Asun Tejero
23.03.2022  ·  08:16

Dignitat, humanitat i conviccions,gran ets molt gran Vicent, m’has remogut tot el que porto dins meu i la fúria surt per les llàgrimes. Sempre queda un bri d’esperança i sempre trobarem persones dignes disposades a fer el que calgui per els seus. Que siguem capaços de desfer-nos de la grisor qu’avui ens envolta.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
23.03.2022  ·  08:29

Avui, Sr. Partal, m’he emocionat, no estava preparada per un editorial d’aquesta mena.

Joan Sánchez
Joan Sánchez
23.03.2022  ·  08:40

Gràcies Vicent.
Com sempre, un far que ens il·lumina enmig de tanta foscor

Carme Jaume
Carme Jaume
23.03.2022  ·  08:40

Gràcies! per compartir-lo, ajuda.

Albert Miret
Albert Miret
23.03.2022  ·  08:54

En un dia tan difícil per a tu i per tots els que encara som humans, et vull acompanyar en el sentiment que expresses amb tant de dolor i d’amor pel teu amic. Una abraçada ben forta, Vicent.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
23.03.2022  ·  08:55

Gràcies infinites…!

Ferran Puig
Ferran Puig
23.03.2022  ·  08:59

T’estimo, Vicent.

Pep Agulló
Pep Agulló
23.03.2022  ·  09:12

A MI TAMBÉ EM CALEN REFERENTS…

No m’ha emocionat l’editorial perquè m’ha destapat allò que sempre he viscut per dins, una pena molt personal, inexplicable per l’emotivitat que em trasbalsava d’aquella pèrdua d’un combatent que lluitava de tu a tu i cara a cara amb el poder opressiu a través de la lluita armada…

Cada mort era un cop a la nostra resistència contra els poderosos. La llista és la d’en Vicent i d’altres… Però he trobat en aquest relat íntim, una ànima bessona.

Gloria à tè Yvan!

Ramon Domingo
Ramon Domingo
23.03.2022  ·  09:24

Gràcies Vicent, expresses uns sentiments que tenim dins i potser no sabem com transmetre’ls. Una rabia profunda que no sabem que fer amb ella.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
23.03.2022  ·  09:33

La vida és algo molt preuat, i quantes vegades es perd per coses realment intranscendents.
Si l’has de perdre que sigui per un ideal comú que pagui la pena.

Dit això, penso, tal com han comentat altres subscriptors, en tots aquells lacais del poder, servils servents, que es disfressen de bonhomia, de pacifisme fent cants al valor de la vida per sobre de qualsevol ideal de servei a la societat (no un ideal egoista, que també hi ha).

Si fos per aquests farsants del pacifisme, avui dia encara existiria l’esclavatge i l’imperi romà, o l’imperi que sigui, seria etern, perquè el poble, com a un escorxador, aniria alimentant als tirans, als psicòpates dels seus seguidors i als falsos pacifistes, que engreixen com a porcs servint al tirà, que es dediquen a narcotitzar la dissidència.

Maria C. Colomer
Maria C. Colomer
23.03.2022  ·  09:34

Faig comentaris curts, i hui no sé reduir. Has tret la pols del record. Me’en recordo d’aquella vaga de fam. I d’aquella dolenta que podent parar, no ho va fer. M’has tornat els seus noms. I el meu pensament, que no sabia de política. I el que vàrem patir, sense expressar-ho bé.
Sóc empàtica, i em guanyes. Ho escrius des del cor, des el més profund de l’ànima. És un clam!
També el meu greu disgust per l’assassinat d’En Colonna i el meu humil suport a la seva família i conciutadans.

Mª Teresa Brasó
Mª Teresa Brasó
23.03.2022  ·  09:37

Gracies Vicent, he reviscut el dolor pels morts viscut en el despertar de la meva juventut, en Puig Antic, els vascos…que son i han sigut com un far de dignitat, feblesa i coratge.

Josep Soler
Josep Soler
23.03.2022  ·  10:17

Gràcies Vicent. Mentre hi hagi gent amb les teves conviccions i lleialtat pels justos i per les causes justes, el món continuarà sent un lloc per què i càpiga la esperança.

ANNA MARIA CARBONELL
ANNA MARIA CARBONELL
23.03.2022  ·  10:24

El camí és llarg i feixuc, costarut, ple de revolts, de vegades sembla que tornis enrera però després veus q aquella giragonsa t’ha dut més endavant, t’ha permès avançar….Potser arribarà un dia que ens podrem dir humans, que serem humans! ho dubto. Sembla que aquests sentiments d’odi, enveja, poder, …estan molt arrelats dins l’interior de moltes persones, massa persones, per sort no totes les persones.
Mentrestant reconforta saber que no estas sol. Profundament agraïda per la teva lluita, pel teu treball, per ser com ets!

David Mascarella
David Mascarella
23.03.2022  ·  10:50

Bé Vicenç, i quina sort que alguns tinguin sempre a mà uns indignes a qui insultar…visca la llibertat d’expressió

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
23.03.2022  ·  11:10

Sí Vicent, sí: així és com sent i actua la gent de bé com tu! I als altres que els perdoni qui pugui! Gràcies: jo no he plorat amb el teu escrit, però he clos els punys enlaire recordant velles batalles!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
23.03.2022  ·  11:15

Una gran editorial de molta sensibilitat, Moltes gràcies sr Partal

Joan López
Joan López
23.03.2022  ·  11:16

El assasì o assasins, no ho saben fer de altra manera, la veritat li fà tanta nosa, que sempre ha pasat i tornarà a pasar. França,espanya,russia, reine unit, etc,etc tots assasinan la veritat i ho fan assesinan a qui la porta. Aquet article, m’a tocat el cor, tan com la noticia de la mort de Ivan Colonna. Desgraciats assasins !!!

Isabel Mora
Isabel Mora
23.03.2022  ·  11:35

Moltes gràcies per tot, Vicent.

JAUME ORTS
JAUME ORTS
23.03.2022  ·  11:58

No us conec comentaristes, però llegint-vos no em sento tant sol.

Montserrat Montagut
Montserrat Montagut
23.03.2022  ·  12:24

Excel.lent en fons i formes, amb l’editorial en pantalla he fet un temps de silenci pel lider cors.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
23.03.2022  ·  13:43

I a tot això cal afegir la pena infinita per l’exili de la nostra guerra civil.
Com van tractar els centenars de milers que van passar la frontera.
Quanta misèria!
Sempre he sentit molta pena per la derrota i l’exili. I la terrible repressió franquista.
Un autèntic genocidi mai prou explicat.
Sempre m’he sentit com el derrotat i com l’exiliat.
I nosaltres ara amb els immigrants i refugiats, fem el mateix que ens van fer els francesos a nosaltres abans.
Ei, excepte en els ucraïnesos que són refugiats de primera. No com els siris o els afganesos.
No dic que no s’ho mereixien. Només dic que hauríem de tractar tothom com ho fem amb els ucraïnesos.
Quanta hipocresia !
Perquè uns sí i els altres no ?
Perquè els uns són víctimes dels russos, i els altres són víctimes del americans?
Valen més les víctimes dels enemics que les víctimes dels amics?

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
23.03.2022  ·  13:47

Gràcies Sr. Partal.

Lluís Mª Bassas
Lluís Mª Bassas
23.03.2022  ·  13:47

Gràcies de nou Vicent!
Ahir, en saber-ho, tot i que ja em vas dir que era inevitable, vaig tornar a posar els ‘I Muvrini’ en el seu honor i, en el teu. També per fer-me sentir humà i dels bons, en tenir clar que som al costat correcte, sa i bo d’aquesta guerra que no s’acaba mai.
Una abraçada ben sentida des de les terres del també teu Roibeard Gearóid Ó Seachnasaigh.

Sergi Gonzàlez
Sergi Gonzàlez
23.03.2022  ·  13:56

Emotiu, intensa i terrenalment emotiu.
Són les morts dels éssers dignes que han perdut la vida lluitant per aquesta dignitat.
I per a tothom.
Per un país lliure.

ANTONI JOSEP FORNES
ANTONI JOSEP FORNES
23.03.2022  ·  15:26

Vicent, dignitat i valentia.
Ahir vaig acabar de llegir el teu llibre ” FRONTERES”, que en va emocionar molt.
Gracies, i Salut.

Ricard Pons
Ricard Pons
23.03.2022  ·  16:06

Moltes gràcies Vicent, per el teu editorial d’avui, que no ha pogut llegir fins ara. Molta emoció i ràbia, m’has fet emocionar com mai i comparteixo els teus sentiments i els de la majoria dels comentaristes i molt especialment el de Joan Carles Melgarejo. Descansi en pau Yvan.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
23.03.2022  ·  16:14

Moltes gràcies per les teves paraules, Vicent. Molt emotiu. No puc sinó compartir el dolor i la ràbia de la injustícia i sentir menyspreu pels qui fomenten o causen aquestes desgràcies sense ni immutar-se. La resiliència dels Catalans pot ser per tanta injustícia històrica que ens ha fet debilitar la lluita conjunta però arribarà el dia que ho portarem fins al final. Aquell dia molts estarem feliços pels qui van donar-ho tot.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.03.2022  ·  16:51

Vicent. Has dit el que molts voliem expressar.

Els colonitzats quantes víctimes hem causat als regnes amb estat propi?
Quantes morts en quatre-cents anys ens han causat a nosaltres amb bombardejos i guerres injustes?

Jordi Xena
Jordi Xena
23.03.2022  ·  17:43

Gràcies !

Joan Roig
Joan Roig
23.03.2022  ·  17:45

Xe Vicent, ens fas sentir l´orgull de la nostra pertinença nacional des, el sud dels Països catalans una forta abraçada i gracies!!

M.Lluïsa Merino
M.Lluïsa Merino
23.03.2022  ·  18:00

Una abraçada, Vicent. La teva editorial m’ha emocionat. Moltes gràcies!

Ernest Sancho
Ernest Sancho
23.03.2022  ·  18:19

Molt ben escrit, es emotiu.
Moltes Gràcies

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
23.03.2022  ·  19:16

És llàstima haver de morir per les pàtries. Seria millor que les pàtries deixaren viure tothom lliure. Els ukraïnesos no volen ser russos. Els russos del Donbass no volen ser ukraïnesos. El respecte al dret d’autodeterminació hagués evitat tanta barbàrie. Els catalans han seguit el camí democràtic però la humanista Europa del segle XXI prefereix el mètode tradicional i tolerar la repressió espaÑola. I huí hem hagut d’aguantar l’indignat de Felipe Gonzàlez, roig com un perdigot a la tv, blasmant (sic) els fills de Putin. A casa de certa gentola no tenen espills.

Jordi Torres
Jordi Torres
23.03.2022  ·  19:47

Moltes gràcies, Vicent, per aquesta onada d’emoció i dignitat.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
23.03.2022  ·  20:17

Sento el mateix que Jaume Riu, també per edat. Amb la mort d’avui continua el despotisme i la inhumanitat de molts dels poders constituïts.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
23.03.2022  ·  20:18

Gràcies per l’article, Vicent, és molt interessant i emotiu.

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
23.03.2022  ·  21:46

molt emocionant i colpidor editorial en homenatge a l’heroi del poble i lluitador Yvan Colonna de Corsica. Gràcias mil, benvolgut Partal, que desde les entranyes has deixat anar les paraules que calian.
Tinc edat també per reconèixer com estimadas mevas totes aquestas personas que esmentas, d’igual manera assassinadas per la molt digna causa de la llibertat del seu país colonitzat, avans i ara. I és per ser causes col.lectives, que tan odían els opressors, que els van matar i els matan.
Però, será d’ara endavant el seu esperit que romandrá present i viu al cor de tots els seus, que som tants, molts i molts…

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes