Parlem amb Youssouf Coly, ex-combatent del Mouvement des Forces Démocratiques de Casamance (MFDC), integrant del grup fundador de la guerrilla el 1983. Avui és membre del grup negociador, el Group de Contact du MFDC.

Quan i per què us vau integrar al maquis del MFDC?
—El 1982 hi va haver l’atac sagnant de les forces de seguretat senegaleses contra una manifestació pacífica aquí, a Ziguinchor. La gent encara no estava preparada per plantar cara amb les armes. Jo em vaig replegar al bosc amb molts més i em vaig integrar al maquis del MFDC el 1983. Jo era el més jove. Era invisible. Déu m’ha protegit fins avui.

Quines eren les vostres missions?
—Sidy Badji, el fundador de la branca armada, em va nomenar emissari principal. Jo feia de lligam entre el maquis i la població. Venia aquí a Ziguinchor. La gent col·laborava donant diners i arròs que jo recaptava i portava als camarades del bosc. També tenia companys a l’exèrcit senegalès que estaven d’acord amb nosaltres. Ells em passaven clandestinament els manuals d’instrucció militar i jo els portava a Sidy Badji.

Clar, al principi no teníeu cap formació militar, ni gairebé armes, suposo.
—Tot era molt precari i informal. Sidy Badji (1915-2003) era un antic militar que havia estat a la guerra d’Algèria amb l’exèrcit francès. L’anomenàvem ‘Anafan’ (‘el vell’), ell va fundar ‘Attika’ (‘guerrer’, en diola), la branca armada del MFDC, i va prendre la iniciativa de preparar-nos militarment. Molts li deien que érem com els micos, que ens cansaríem  i tornaríem, però ell veia que la cosa era seriosa i que duraria molts anys. Els de l’administració, com que no ens coneixien ni sabien res de la nostra cultura, es pensaven que abandonaríem. Això ens va donar un temps per a formar-nos.

Teníeu contactes estrangers?
—Sí. A Guinea Bissau. Quan ells lluitaven contra Portugal, Sidy Badji, que treballava en un forn, els distribuïa pa per tot la la frontera. Va fer un bon paper quan ells estaven en guerra (1963-74), i després ells el van correspondre amb ajuda i armes. Amb el que havia après de l’exèrcit francès i els contactes guineans, Badji va fundar i impulsar la nostra rebel·lió.

Quants éreu, inicialment?
—Uns tres-cents. Al principi hi havia molts vells i indesitjables, després vam fer una crida als joves. Els vells no estaven per marxes a través del bosc.

Com va començar l’escalada de la violència?
—Al principi, del 83 al 86, l’exèrcit senegalès no estava del tot implicat. Creien que tard o d’hora tornaríem perquè no resistiríem. El 86 van començar les patrulles a la frontera de Bissau i els guerrillers també ens vam anar estenent. El 87 van esclatar els enfrontaments seriosos. Algú va guiar l’exèrcit fins als camps dels maquis, es va donar l’alerta i ens vam defensar a trets. La rebel·lió va començar quan ells van atacar.

Quina era l’estratègia de Sidy Badji?
—Calia dispersar l’exèrcit. Aleshores ell va demanar voluntaris i els va enviar a crear el front nord, a la frontera amb Gàmbia. I allà han estat, acampats als boscos, fins avui. Del 1988 al 1900 tot va ser molt cruent.

Teníeu prou potència de foc per a lluitar contra un exèrcit?
—Finalment, com que la gent no estava gaire ben armada, es van utilitzar fusells de caça. Quan esclaten els cartutxos, encara que no matis, els perdigons penetren al cos, i cal operar el ferit perquè sinó queda invàlid. És així.

Com va reaccionar l’exèrcit?
—Dient que allò no era una guerra. Si fos avui, haurien dit que érem terroristes.

Vosaltres teníeu prou suport polític?
—Al principi, no teníem res. Els francesos diuen que el MFDC no va ser teoritzat. Hi havia moltes mancances dins el moviment. Va venir gent de fora, però no teníem ningú que es mogués internacionalment i fes tasques d’informació i comunicació, a l’ONU o a Europa. A l’interior érem una mica forts, però no teníem una política exterior forta.

En canvi, el Senegal sí…
—Exacte. I ens va demonitzar internacionalment. Ens va vèncer a escala de política exterior.

Qui va fer el primer pas per al diàleg?
—El president del Senegal, Abdou Diouf (1981-2000), va demanar a Guinea Bissau d’intercedir prop de Sidy Badji per aconseguir un alto el foc, ja que hi començava a haver molts i molts danys. Aleshores va arribar l’acord del 1992, que es va signar a Cacheu en presència de les autoritats de Bissau.

I què implicava? Després n’hi ha hagut més, però la pau no ha arribat mai. Per què?
—Volia dir, simplement, ‘pareu de fer la guerra’. Era un alto el foc sense més contingut. Ningú té dret a disparar contra un altre, ni a detenir ningú, ni a atracar, ni a portar armes, tot de coses que només afectaven el MFDC. El Senegal tenia una estratègia terrible i nosaltres no estàvem ben preparats políticament. Va ser un alto el foc i prou. No hi va haver res concret després de l’acord.

Mai no heu pogut negociar un acord amb més contingut?
—Encara no hem aconseguit d’obtenir una contrapartida política. No. L’estratègia del Senegal, i la seva política internacional, és aconseguir que els que segueixen el maquis, a poc a poc, acabin abandonant. És el que ells anomenen ‘deteriorament del moviment’. Esperen que els combatents diguin: com no hi veig sortida, deixo les armes, surto del bosc, cerco un canvi i em retiro.

El govern del Senegal ha ofert diners a canvi de retirar-se?
—No. Ha ofert diners a intermediaris perquè portin enviats del govern a parlar amb els combatents. Tothom té comissió, sobretot els enviats. Això ha generat moltes suspicàcies i divisions. Va ser la bestiesa del president Abdoulaye Wade (2000-2012), que va dir que ell ho arreglaria en cent dies.

Com?
—Va enviar emissaris amb maletes plenes de bitllets per a fer el que fos. Va crear una confusió enorme en el si del moviment. Ara hi ha el president Macky Sall. Estem en un moment de calma. No hi ha ni guerra ni pau.

La calma, la població l’agraeix molt.
—Sí, la població espera que un dia arribi la pau.

I els combatents, mentrestant, són al bosc, armats.
—Sí, fins ara, ells són allà, amb les armes.

Quanta gent són?
—Hi ha diversos acantonaments. Al front nord, quatre o cinc. Al sud, tres o quatre, tot al llarg de la frontera amb Bissau. Deuen ser uns cinc mil homes en total.

Vós els visiteu sovint, com a ex-combatent i membre del grup de contacte negociador?
—Sí, de tant en tant hi vaig. Em retrobo amb vells camarades i discutim sobre la situació i conversem sobre la nostra posició i sobre la pau.

Quin és el seu estat d’ànim?
—Hi ha un nombre important d’homes que estan disposats a aconseguir la independència i separar-se del Senegal. Prefereixen morir al maquis que viure sotmesos a l’estat del Senegal.

Us definiu com a mediador?
—Sí. Jo tinc la doble experiència de la guerrilla i la vida civil.

I què dieu als camarades que persisteixen en la lluita armada?
—Jo no els parlo de deixar completament la lluita, però amb el temps que portem, trenta-cinc anys fins avui, no hi ha hagut un alto el foc amb mesures concretes. És necessari, crec, canviar el fusell d’espatlla. No es tracta d’aturar la lluita per la independència, no, però sí que cal disminuir les conseqüències que ha tingut per a nosaltres. La guerra no es fa lluny, al Senegal, la guerra es fa aquí, a Casamance.

I quina és la vostra estratègia?
—Crec que cal corregir algunes coses perquè en el futur es vegi clar el que hem deixat per fer la lluita. No es tracta d’abandonar, però ens cal una reflexió política. Hem d’abatre l’arbre per a continuar cap endavant o el que cal és esquivar-lo? Però hi ha moltes divisions, tant a l’ala política com a la guerrillera.

Què voleu dir amb la frase ‘canviar el fusell d’espatlla’?
—Nosaltres preferim canviar el fusell d’espatlla perquè n’hi ha una que ja està cansada. Així podrem avançar. Cal obrir la via política a la taula de negociacions. Nosaltres direm: independència o res. I ells diran: integritat territorial o res. Ara bé, hi ha un zig-zag. Cal fer una aproximació. La guerra es fa així. La solució, de moment, és l’autonomia, i així els dos bàndols haurem fet un pas endavant als ulls del món. Amb l’autonomia, podrem preparar la nova generació per a la independència.

Creieu que el Senegal hi estaria disposat?
—Ells estan preparats per a acceptar l’autonomia. La condició és que el MFDC l’accepti. Per què? Perquè ells també estan cansats.

Penseu que la lluita armada ja no és la via?
—No ho és. Avui, després de 35 anys, no és la millor solució. La guerra es fa aquí, a Casamance, i la població té dret a viure fins demà.

Quines han estat les pitjors conseqüències per a la població?
—Tots els pobles al llarg de la frontera han marxat. A Guinea, on sigui. Calia tenir en compte la població. El MFDC ha pres mesures o té mitjans per gestionar tota aquesta gent? No, no en té. No ha tingut aquesta política. No ha tingut prou força per tenir en compte la població de Casamance.

Com s’havia d’haver actuat?
—Si s’ocupava una zona, s’haurien d’haver escolaritzat els nens dels pobles i s’hauria d’haver pagat als mestres que hi havien d’anar a ensenyar. Això podia haver estat un repte terrible per l’estat del Senegal. Però com que no ha estat així, el Senegal continua dient que som bandits aïllats. Tampoc tenim una bona política a l’exterior, on hi ha molts refugiats. No hi tenim representants.

Què passaria si avui hi hagués un referèndum d’independència?
—Que potser la població votaria no per no estar al costat del MFDC.

El suport popular s’ha perdut, doncs.
—Ha disminuït, sí, perquè la política del MFDC envers ells no és bona.

Cal crear una branca política del MFDC més sòlida?
—Sí. Per actuar aquí i internacionalment. Els combatents, ells sols, no poden fer-ho tot. També cal unir tots els sectors, fer un front comú per discutir amb l’estat del Senegal. Aquesta és la nostra batalla actual.

Crec que hi ha cinc escissions…  Per què tantes divisions?
—Perquè hi ha hagut una infiltració de l’estat senegalès. Les maletes de diners han transformat la gent, creant molta confusió en el MFDC. Ara mateix algú em pot veure amb tu. Si demà em veu amb una moto, dirà que tu m’has portat diners de l’estat. Hi ha molta desconfiança, molta sospita, molta frustració, molta desconsideració. Hi ha veritables raons per a separar-se , i la frustració continuarà fins demà.

Hi ha molts interessos econòmics vinculats al conflicte?
—I tant! És un gran comerç. Nosaltres necessitàvem gent de Bissau o de Gàmbia per comprar arròs, o armes. Ells ens van donar suport i després n’han tret profit. Ara bé, amb l’alto el foc d’alguna cosa s’ha de viure, els combatents talen arbres, fan carbó i venen fusta als gambians, per exemple. Quan veig que els troncs d’aquí es venen a Banjul i els casamancesos no en treuen cap benefici, m’indigno. La rebel·lió tampoc no en treu, de benefici, però els calen diners per a menjar. L’exèrcit i els rebels exploten el bosc, la fusta i els anacards en detriment del poble de Casamance.

El moviment és conscient d’això? Què en diuen?
—La rebel·lió és conscient de la tala abusiva del bosc, sí. Ells no volen que Casamance esdevingui un desert. Els nostres boscos els va plantar Déu. És la decisió final de Déu, que va crear aquesta terra diferent d’altres terres del món. Déu la va crear, no nosaltres. És clar que abatre els arbres és una malaurança per a Casamance.

La continuació de la lluita militar, per tant, es giraria contra Casamance i els seus habitants.
—És clar, però per aturar-ho, cal que el Senegal posi solucions polítiques sobre la taula.

Ni guerra ni pau. Hi ha calma, dieu. Tot i això, passen coses. Sembla que el maig passat hi va haver un enfrontament prop de Ziguinchor que es va saldar, com a mínim, amb set militars senegalesos morts. I els diaris no en parlen.
—Efectivament, hi ha alguns incidents menors que l’estat senegalès amaga perquè no vol que l’opinió pública i els europeus sàpiguen que el conflicte ha continuat fins avui. Volen enganyar els europeus perquè portin diners, però ells continuen fent com sempre. Nosaltres no veiem cap esforç sincer per part seva de fer res per consolidar la situació.

La pau és lluny?
—No hi ha pau. Tothom està inquiet, molt inquiet, pel que fa a aquesta calma aparent. Si un dia esclata tot, sorprendrà el món. Els danys poden ser molt greus. Hi ha molta inquietud i el Senegal no ho té en compte. Pensen que amb la calma el moviment s’anirà deteriorant. Però no és així, qualsevol dia pot saltar una espurna i tornar a començar tot.

L’anunciada explotació del zircon a Niafrang per una multinacional i el govern senegalès podria ser el detonant?
—Si ho fan, destruiran la zona. Aquest és el pitjor terrorisme. Si insisteixen en l’explotació del zircon, que es preveu, diuen, per a l’octubre, nosaltres tenim menys possibilitats de no retornar al punt de partida. La gent els aturarà. L’estat enviarà l’exèrcit. Nosaltres no estem en guerra, estem a la defensiva. La guerra pot esclatar de nou.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb