10.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 11.04.2019 - 00:33
L’exercici d’escriure cada dia aquest editorial es complementa sempre amb el debat que tinc després, en directe, per correu, per WhatsApp o per Twitter, amb subscriptors i lectors. És un debat molt enriquidor per a mi i que em fa reflexionar sempre sobre l’anàlisi que he publicat i les conseqüències d’haver-la publicada. Fa molts anys que vaig aprendre que jo escric allò que escric, que és sempre allò que pense, però que la gent llegeix allò que vol, que no és sempre allò que jo voldria. També passa que hi ha dies que sóc més afortunat que uns altres, com tothom, i a voltes no m’explique prou bé. Ho note de seguida i sovint em fa patir. La sort, també, és que escriure cada dia et dóna moltes oportunitats d’explicar-te. Hi ha qui no ho entendrà mai, però el meu exercici periodístic –i aquest és el compromís que tinc– consisteix a analitzar la realitat i fer-ne una dissecció, mirant que el lector trobe útil la interpretació que faig. Això i prou. I com que la realitat és canviant, és fonamental d’adaptar-m’hi i reaccionar al canvi. Cosa que de vegades pot desorientar-me i desorientar el lector.
Ahir em va passar. Vaig fer un editorial, a partir de la decisió del jutjat número 13, avisant que la repressió de l’estat espanyol creix. I no tan sols no s’aturarà sinó que s’intensificarà. I que cal estar preparats per a plantar-hi cara. De seguida vaig notar que a alguna gent la cruesa amb què ho explicava la feia patir. Un comentari, especialment, em va cridar l’atenció. Dels primers que em van arribar per WhatsApp. Jo parlava del mal que ens poden fer amb la repressió, personal i col·lectiva. I el missatge deia: ‘I com el tornem, el mal?’
Vaig respondre de manera instintiva: ‘Ara hem d’anar a votar en massa i convertir les tres eleccions que vénen en una gran demostració de força de l’independentisme.’ Tan simple com això. I tan clar. Aquest és el pas vinent. L’immediat.
El pas vinent és provar d’aconseguir que, per primera vegada en la història, l’independentisme s’acoste a la xifra de vint-i-quatre escons a Madrid, és a dir, la meitat dels escons en joc al Principat; o que la supere i tot. El pas següent és que la majoria de les batllies vagen a mans de l’independentisme. I el pas tercer és que a les eleccions europees l’independentisme s’acoste al 50% del vot popular o, si és possible, el supere.
Per què? Perquè això envia un missatge poderós a tothom. Als independentistes, ens refermaria en el suflé de ferro. Als antiindependentistes, els faria entendre que el 155 no ha servit de res, que el problema creix i creixerà i que reclama una solució política allunyada de l’obtusa idea judicial. I a Europa li explicaria clarament on som nosaltres i on és l’estat espanyol.
Després ja farem una interpretació més fina de les coses i, segurament, a partir d’aquesta interpretació, en un moment o un altre, inevitablement les forces polítiques i socials sobiranistes trobaran un projecte estratègic equiparable, i igualment eficaç, al del referèndum del Primer d’Octubre. Per avançar en el reconeixement de la república.
És clar, enaquest sentit, que serà molt important qui guanye i quina distribució d’escons hi haja dins el bloc sobiranista. Concretament, en les eleccions espanyoles ara ERC té nou escons i CDC, aquesta és la marca actual, vuit. Si al final queden, posem per cas, deu a set, allò que passe a les europees i a les municipals serà determinant per a interpretar bé el resultat, però es podrà parlar, malgrat tot, d’un cert equilibri. Encara més si hi entra el Front Republicà. En canvi, si queden aquests disset a quatre que dibuixava el CIS, sense cap diputat del Front Republicà, aleshores la legitimitat d’ERC per a marcar la línia política a seguir serà indiscutible.
Indiscutible, que no vol dir il·limitada, i això és important que s’entenga. Perquè al davant continuarà havent-hi un estat demofòbic que no farà res per a resoldre el conflicte polític i que intensificarà la repressió. De manera que no se cedirà en cap espai real a una hipotètica dissolució del projecte independentista –si és que algú s’ho pensa, que no ho crec.
Per tant, per a frenar el mal ara, en la immediatesa, feu tant com pugueu perquè vote el màxim nombre d’independentistes i perquè voten independentista. I, en tot cas, sigueu ben conscients de què voteu quan dipositeu la papereta. Després de les europees i les municipals, i sobretot arran la sentència del judici, ja arribarà el moment en què la direcció política del moviment independentista haurà de prendre resolucions cabdals. I la feina de tothom aleshores serà una altra, potser més important i transcendental, però, no us enganyeu, tan imprescindible com aconseguir que l’independentisme guanye el 28 d’abril i el 26 de maig. Clarament.
Cal enviar un missatge de fermesa al món. Cal augmentar els vots independentistes. Tant com es puga. Ells s’ho agafaran com un referèndum. Ja ho han fet amb el 9N i l’1O. No eren referèndums, per a ells, però s’agafaven a les dades i comptaven tothom que no fos clarament independentista com a no independentista. Cal ser-ne molts per tal que vegen i temen (entendre no ho entendran mai) que el seu problema creix de manera impossible d’aturar. De moment, cal deixar clar que en som més que mai.