Avui fa just cinquanta anys, el 3 de març de 1976 a les cinc de la vesprada, la policia espanyola irrompé a trets en una assemblea de treballadors reunits a l’església de Sant Francesc d’Assís de Zaramaga, a Vitòria, al País Basc. Matà cinc persones. En ferí més d’un centenar. No era un camp de batalla: era simplement una església. I l’enemic que aquella policia combatia no eren sinó treballadors que demanaven una jornada de quaranta hores i una baixa per malaltia pagada a partir del primer dia. I, també, bascs.

Cinquanta anys després –en un contrast més que notable amb el numeret de fa pocs dies sobre el 23-F–, Espanya no ha demanat perdó ni ha volgut aclarir els fets. No n’ha jutjat cap responsable. No ha obert tots els arxius i manté encara documentació classificada sota la llei de secrets oficials del franquisme. I això canvia moltes coses, perquè ja no és negligència ni oblit. És una decisió precisa i exacta que ha pres Espanya, govern rere govern i independentment del color polític de qui manava –fos la UCD o el PP, fos el PSOE, amb Podem o amb Sumar.

Com és ben sabut, la responsabilitat de l’estat no prescriu amb els règims ni canvia de titularitat amb les eleccions. Quan un estat democràtic hereta les institucions d’una dictadura, n’hereta també el deute moral amb les seues víctimes; quan un govern hereta una situació d’abús i violència contra la població, n’hereta també la responsabilitat. No pot prendre’n la continuïtat jurídica i renunciar –com per art de màgia– a la continuïtat ètica. 

I, tanmateix, l’estat espanyol ha fet això durant mig segle. Ha reclamat la legitimitat de la continuïtat –les lleis, els cossos de seguretat, la diplomàcia, el deute públic, el parlament i les banderes–, però ha refusat sistemàticament la part incòmoda del mateix principi: el reconeixement dels crims comesos en nom de les institucions que avui administra. Cada govern que ha passat per la Moncloa ha tingut l’oportunitat de trencar aquest silenci i actuar dignament, i no n’hi ha hagut cap que ho fes. El PSOE, no. El PP, no. El govern de coalició actual, tampoc, malgrat les proclames memorialistes.

El terrorisme d’estat de què foren víctimes els bascs el 3 de març no és una qüestió de dretes o d’esquerres. Potser ho va ser el 1976, quan Manuel Fraga, ministre d’Interior espanyol, afirmà que la policia havia disparat a l’aire i culpà els treballadors de la seua matança. Però avui el problema ja no és aquella mentida concreta, sinó el sistema de silenci que tots els governs successius –de dretes i d’esquerres també– han decidit de mantenir. Perquè cada legislatura que passa sense obrir els arxius, sense crear una comissió de la veritat, sense reconèixer que l’estat va matar, és una legislatura en què un nou govern democràtic fa seu aquell crim. Per omissió.

La responsabilitat ja no la podem reclamar als qui són morts, però és de l’estat espanyol, en tant que institució viva, que respira, que cobra imposts, que signa tractats i que emet passaports. Un estat no és els homes que el governen en un moment determinat: un estat és la continuïtat del poder públic en el curs del temps. I és precisament aquesta continuïtat que genera l’obligació.

Per això l’Alemanya democràtica ha demanat perdó pels crims nazis. Per això l’Argentina ha jutjat els responsables de la dictadura. Per això el Regne Unit ha reconegut la matança del Bloody Sunday. En tots aquests casos, els governs que van fer el reconeixement no eren del mateix color polític que els que havien comès els crims. I ho van fer perquè entenien que un estat no pot seleccionar quines parts de la seua història assumeix i quines repudia. O ets hereu de tot, o no ets hereu de res.

Però Espanya, mig segle després de Vitòria, continua fent com si el 3 de març fos un accident de la història recent, un episodi trist però tancat, una ferida ja cicatritzada. I per això avui és necessari dir –i proclamar-ho en veu alta– que no ho és. I que no ho serà mentre hi haja arxius secrets. Que no ho serà mentre l’església de Sant Francesc continue enfonsant-se sense que ningú es responsabilitze de mantenir la memòria. Però sobretot que no ho serà mentre Espanya continue superposant al terrorisme d’estat el silenci d’estat; mentre els supervivents, els seus familiars, la ciutat de Vitòria i la nació basca sencera continuen esperant allò que ja fa cinc dècades que no arriba.

PS1. De la matança de Vitòria us en parlem avui en aquest article d’Alexandre Solano; en aquesta entrevista d’Aitor Biain a Nerea Martínez Aranburuzabal i Jon Martinez Larrea, membres de l’associació ciutadana que reclama insistentment justícia; i recuperant en vídeo la històrica interpretació de Lluís Llach de “Campanades a mort” a Vitòria, amb motiu dels trenta anys dels fets.

PS2. L’actualitat d’aquestes darreres hores és marcada naturalment per la guerra de l’Iran. Us n’oferim també un bon grapat de continguts. Jo he fet aquesta Pissarreta, en què explique les quatre grans claus del conflicte. Jordi Goula ha analitzat la volàtil situació econòmica mundial en aquest article. Jon Gambrell posa llum en aquest reportatge en què explica com serà el procés de successió d’Ali Khamenei. I Alex Wickham i Ben Bartenstein ens aporten en aquest altre article una visió inèdita de Dubai estant: els Emirats Àrabs i Catar estan completament desbordats per la guerra i cerquen la manera de frenar Donald Trump i que s’acabe el conflicte.

PS3. Ahir, dilluns, VilaWeb Televisió va estrenar un nou pòdcast: Existim. Són converses que podreu seguir cada dilluns entre joves de tots els Països Catalans, reunits al nostre plató per explicar com treballen pel país i quines inquietuds i il·lusions tenen. En aquest primer capítol podreu escoltar –i us assegure que paga molt la pena– Blanca Garcia-Oliver, coordinadora de Joves pel Valencià; Anna Rosselló, portaveu del Correllengua Agermanat; Josep Buades, portaveu de Joves de Mallorca per la llengua; i Lluís Dagues, doctorand a la Universitat de Perpinyà. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Diré tan sols que a mi m’agradaria molt saber escriure com escriu Marta Rojals: “Els drets humans són de titafluixes”.

PS5. A l’editorial d’ahir em referia al llibre Les irresponsables, que jo havia llegit en l’original francès. En els comentaris dels subscriptors em van dir que n’hi havia una versió en català –i vaig demanar disculpes per no haver-ho sabut i per haver-lo llegit, doncs, en foraster. Però el cas és que el llibre en català és anunciat, però encara no publicat ni a l’abast dels lectors. Per això no ho sabia…

PS6. Aquest cap de setmana us hem anunciat en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.