Vint anys, avui, del no a la guerra de l’Irac

  • Per a moltes persones aquelles manifestacions van significar el pas de la reflexió personal a l’acció col·lectiva, una gran victòria, malgrat no haver pogut aturar la guerra

VilaWeb

Al voltant del 15 de febrer de 2003 es van fer manifestacions en més de vuit-centes ciutats de tot el món per protestar contra la guerra de l’Irac, que era a punt de ser desfermada pels Estats Units. Impulsada pel Fòrum Social Mundial i la plataforma Aturem la Guerra, va ser la primera manifestació d’abast mundial, car no solament n’hi hagué en la majoria de grans ciutats del món sinó que fins i tot es va fer una concentració a l’Antàrtida, a la base MacMurdo –i, si no vaig errat, és l’única manifestació que s’ha fet mai en aquell continent. Aquella mobilització va significar l’esclat d’un poder ciutadà, d’una opinió pública mobilitzada, capaç d’oposar-se a la decisions dels grans poders mundials i de conscienciar els ciutadans.

Als Països Catalans, la manifestació del 15 de febrer va ser especialment impressionant a Barcelona, amb un milió de mig de participants. Després de la de Roma, amb tres milions, la de Barcelona i la de Londres foren considerades les més grans del món. I va inaugurar una època de grans, enormes, manifestacions ciutadanes que en el nostre cas han estat particularment potents i persistents en el context del procés independentista.

Girant els ulls enrere és inevitable de pensar, amb una certa recança, que aquelles manifestacions tan fabuloses no van servir per a frenar una guerra injusta que va començar poques setmanes després, el 15 de març, amb aquells atacs sobre Bagdad que tots vam veure per televisió amb el cor encongit –per primera volta, una guerra es televisava amb tota mena de detalls.

Però, de la mateixa manera, també mirant enrere, podem dir que hi ha un parell de coses d’aquell moviment, si més no, que podem qualificar i hem de qualificar de molt positives.

La primera és que, malgrat tot, avui ningú no dubta que l’intent d’aquell infame triangle de les Açores –Bush, Blair, Aznar– va fracassar. Tot i que el dolor i la destrucció que ha portat aquell atac és immens al Llevant, restarà viu durant generacions enverinant les relacions internacionals i molt especialment la relació entre el món àrab i Occident i no ha resolt cap ni un dels problemes que afirmava que volia resoldre.

Però la segona, i aquesta és la més positiva del meu punt de vista, és la politització de la societat: aquell esdeveniment ha marcat la nostra vida i a molta gent ens ha fet socialment més compromesos i actius.

Aquelles manifestacions encara avui són recordades per molts –sobretot per la generació que llavors començava a prendre consciència social– com la primera vegada que van eixir al carrer a dir prou i que van sentir aquesta eufòria tan especial que se sent quan els carrers són plens de gent que crida com tu, que vol les mateixes coses que tu; quan decideixes que ja n’hi ha prou i has de fer el pas de la protesta individual a la col·lectiva, de la reflexió interior a l’acció exterior. Envoltats de com més gent millor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any