Vint anys, avui, del no a la guerra de l’Irac

Aquella manifestació de Barcelona va provocar aquesta reacció, digna d’esment:

https://www.vilaweb.cat/noticia/668115/20030326/bush-pare-alludeix-despectivament-manifestacions-barcelona-congres-petroliers.html

Va ser l’inici d’un pols de la població al veritable poder. Per desgràcia, aquest ha reaccionat i s’ha refet prou. Només cal veure con està Julian Assange. Però ara tenim la força de les xarxes socials.

Ara m agrada Sr Partal, ahir com avui, No a la guerra!

Si més no es va escenificar una resposta (planetària) a una (globalització) imposada “per uns quants”. Gràcies, Sr. director per recordar-ho.

Malauradament, la globalització ha prosseguit de manera ocultada pels estats (capital) en detriment dels pobles (treball).

PS. Recomano la lectura de l’esplèndid article “Dominació i unilateralitat” d’En Julià de Jòdar de la setmana passada per tal de copsar aquestes dues forces enfrontades a casa nostra.

No hi estic massa d’acord amb el seu triomfalisme, sr Partal.
On és avui la manifestació del NO a la Guerra d’Ucraïna?
On són els manifestants?
Si bé, aparentment és Rússia qui ha començat aquesta guerra, posant la lupa i seguint els esdeveniments, des de les converses SALT-2 i el progressiu establiment de míssils nuclears al voltant de Rússia i cada cop més a prop de les seves fronteres, fins a la revolució de la plaça Maidan i les seves conseqüències, veiem que qui l’ha començat de debò, són els de sempre. Els mateixos que van mentir sobre les armes de destrucció massiva i contra els mateixos que anava la manifestació que esmenta vostè en l’article.
Que haguessin fet els EUA si els russos haguessin posat míssils a Mèxic, al Canadà i a Cuba?
Aquí ja els van posar els anys 60’s i vam estar a punt d’entrar en una guerra nuclear.
Ara els EUA amb col·laboració amb Europa, la OTAN i resta de satèl·lits dels EUA, han aconseguit silenciar la població a base d’enganys en els que han col·laborat diaris com Vilaweb, senyor Partal, i de eliminar la informació de l’altra bàndol bloquejant internet i tots els mitjans que arriben des de Rússia i aliats.
D’aquesta manera no es pot contrastar la informació i ens tenim que creure les mentides que un dia sí i un altre també ens bombardeixen des d’aquest bàndol, a vegades d’una manera burda, infantilitzant la opinió pública.
Per això ara no hi han manifestacions. Perquè la gent no coneix coses com l’acte de terrorisme que han perpetrat els EUA carregant-se les canonades de gas Nord-Stream 1 i 2, tal com apuntava el premi Pulitzer aquests dies i que vostè va intentar denigrar en la seva editorial, tot esmenant la plana, també, al sr Barnils.
Deplorable sr Partal.
Sort que encara ens queda la Bea Talegón.
Estic d’acord amb tot el referent a Catalunya però vostè ja no és de fiar amb els temes internacionals. Em sap greu. Potser te por que li tanquin el xiringuito els americans. Que són més poderosos que els espanyols i per això tothom els obeeix.

Doncs si senyor, el tema és tan greu que hauriem de sortir altre cop, després de 20 anys, en manifestació, demanant el No a la guerra.
Una guerra que s’està complicant i que per culpa dels eixelebrats americans i el seu seguici, ens pot portar a una guerra nuclear molt pitjor que la que voliem aturar fa 20 anys.

Clar, sempre NO A LA GUERRA.

Perquè bàsicament les gents, el poble, és qui posa les víctimes.

Aquell “SOM EL 99%” que va inventar David Graeber, l’activista novaiorquès i professor a Londres de la London Schoole of Economics, perquè no li van renovar el contracte a Yale en haver recolzat una vaga estudiantil.

Aquell que va tombar la idea-tòtem d’Adam Smith plenament acceptada sobre la creació del diner que tenia el fonament en que el deute, el bescanvi, no era operatiu en les transaccions habituals i per això se’n crea un element intermedi de mediació. Idea assaonada durant 3 segles en universitats, tota la bibliografia a l’ús. Servidor en classes d’economia així m’ho van transmetre. Tot, àdhuc Vikipèdia.

Des de l’antropologia i els coneixements econòmics a Madagascar i el seu colonialisme suportat, en David Graeber basteix en el seu fonamental “The Debt, the first 5.000 years” que arreu del món la manera de comerç era el bescanvi a un any de termini.

Però, hi explica, que és quan s’ha de pagar la soldadesca i els mercenaris el que impulsa a crear el diner.

És a dir, l’origen del diners són les guerres i el pagament de soldats i mercenaris o guerres de fortuna.

Cal recordar que el pare d’en David fou Brigada internacional a Catalunya, cosa que el nostre anarquisme – un dels pocs llocs del món on s’implantà- influí no poc en ell. Barcelona, Mataró, Alcoi, El Cabanyal, Bunyol, etc. llàstima que l’stalinisme espanyol el perseguira i desarticulara.

L’any 2003, a Barcelona fou impressionant, però la de València tampoc estiga minsa.

Ho recorde perfectament perquè vaig convèncer un lustre abans a Valerià Miralles, Àngel Molina, etc dirigents d’ERC al País Valencià de que ja estava bé d’amagar-nos sempre les seus en llocs marginals i perifèrics, i que calia estar a ple centre de la València. Total que vam llogar unes oficines, quasi front a front de l’ajuntament de València, amb la sort, que el pis de baix el tenia llogat el PP, i clar, les protestes aquelles eren contra el dit partit d’Aznar. Amb la qual cosa quan les televisions enfocaven les seus també ho feien a nosaltres.

Amb la qual cosa, la barrila que els queia era pels de dalt i nosaltres a pocs metres des de dalt amb els finestral oberts de bat a bat.

I tan necessitats que estàvem de publicitat aleshores quan tota la militància seríem uns 500 folls a tota la nació.

Arran d’açò ja començaren a pujar al vaixell tota la gentola que ha llençat a perdre en els 17 anys següents aquella ERC decent i independentista de debò. On s’ajuntàvem des de Liberals fins a àcrates i on els únics marxisto-stalinistes eren el “7 bojos per espanyolitzar” que estaven al voltant d’en Tardà, n’Agustí Cerdà (aquest encara, com a bon valencià, li digué a ZP des de la trona del Congreso de Madrid, per 1ª volta en la història, que el mirara als ulls i li soltà: “jo no sóc español!”) i pocs més.

Josep Blesa (València)

OCTAVETES CICLOSTILADES
Fa vint anys l’acció col·lectiva contra la guerra d’Irak la vam convocar per primera vegada sense necessitar ni papers ni pintades a les parets, i ho vam aconseguir de forma ben eficaç sobretot gràcies a la comunicació digital. Es confirmava així l’inici d’una nova època en la que tot se sap, i ho sap tothom que vol, i es sap en temps gairebé real.
Després vindria la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 contra les retallades de l’Estatut que va sorprendre al govern per la convocatòria immediata, l’endemà mateix de l’aprovacio al Tribunal Constitucional, fins i tot amb participació també des dels Països Catalans i assistents de València, del Rosselló i de Mallorca.
La bona notícia és que des del 15-M de 2011, i la Diada de l’11-S de 2012, i totes les grans manifestacions següents han desconcertat als governs policials perquè ja no poden controlar la població al carrer.
Encara m’admiro quan penso que el No a la OTAN de l’any 1985 es va convocar amb octavetes ciclostilades.

U.Sempre contra la guerra. Tambe la que ha comencat recentment Rusia contra Ucraina, que continua i continuara. I tambe enverinara les relacions entre Rusia, i els seus satel.lits, i Occident.
Dos. Les relacions entre el mon arab i Occident o els EUA estaven ja enverinades molts pero molts anys abans de la segona guerra de l’Irac. Sovint s’oblida la primera guerra de l’Irac. Biaix?
Tres. Quan els atacs a la ciutat de Nova York, Washington i l’avio caigut a Pennsylvania, jo vivia a la ciutat de Nova York. Mai oblidare la fortor i pudor que varem haver de sentir durant setmanes els que viviem a Manhattan, mai, i moltes altres desgracies que varem viure.

En Partal del got mig ple ens torna a descriure un món de color rosa.
Jo diria més aviat que aquelles manifestacions de fa vint anys ja ens varen anunciar la seva ineficàcia. Els catalans ho sabem més bé que ningú.
Aquí a França, amb les protestes contra la reforma de la jubilació, ja s’escampa la idea de que sortir al carrer no serà suficient. A partir del dia 7 s’ha de bloquejar completament el país per a que ens comencin a fer cas.
El 3-O va fer molta més por que totes les manis multimilionàries.

Imma Presseguer: tota la raó.
I sí que va fer por el 3-O: als nostres polítiquets també: i aquí hi ha el problema.

No a la guerra, fa vint anys, ara i sempre; encara que avui tots els mitjans us esforceu per seguir ordres ianquis.

Molt encertats els comentaris de l’Imma Presseguer i d’en Josep Castellsagué. Hem de començar a assatjar nous mètodes.

Però es que el “no a la guerra” era un no a la invasió, ningú no posava al mateix nivell els agressors i els agredits, com fan ara els “pacifistes” amb la guerra a Ucraïna.

Si vols la pau prepara la revolució, dèiem…front d’un pacifisme paralitzant. Però el clam dels milers de manifestants en la guerra d’Iraq, anava més enllà de la consigna, era una força amb tot el protagonisme d’una oposició frontal contra la gran mentida de les armes de destrucció massiva, era l’escenificació del poder de la gent en un canvi de paradigma…

I se’n varen treure lliçons…

Disculpa Vicent i subcriptors que el meu comentar-hi no faci esment a l’editorial d’avui, però la faré d’una molt recent, la d’ahir envers la possibilitat d’entendre’s entre partits mal anomenats independentistes, això del 52%.
Ja veus Vicent, a la casa del pobre les alegries durant poc; ahir per fi es va visualitzar el nou tripartit ER+PSO€+COMUNS=a un president com el nefast, vividor i franquista Montilla (Illa/Aragonès)
Ja veus Vicent, aquí tens la realitat de l’ER, malgrat que la seva història està plena de traïcions i personalismes. ja em diràs en Tarradellas i el més recent, el mossèn Junqueres.
En fi Vicent

20 anys d’una guerra cruel, estúpida i injusta! Gr+acies a les mentides dels governants, i pel que ens toca, del president Aznar, que no tenia altra manera de mostrar la seva supèrbia. Una guerra per posar els peus damunt la taula de Bush. Es pot ser més imbècil, mala persona, mentider?

Precisament, ara no sabem qui té raó o deixa de tenir-la, una diferència total amb 2003. Hi ha massa narratives, i un només pot intentar reconstruir una part del que passa llegint algunes d’aquestes narratives. Només puc dir que m’he muntat una antibombolla: bloquejar determinats canals concrets que sé que no m’aportaran res perquè a darrere hi ha un determinat focus de poder. Però crec que tots anem perduts sobre com reaccionar davant del desastre. El segle XXI està resultant tan terrorífic com una novel·la de Stephen King.

A Catalunya encara tenim pendent passar de la manifestació (sempre important) a l’acció col·lectiva, organitzada i consolidada (fent front als atacs, opressions, repressions i tot allò que ja ens és malauradament quotidià).
Una acció al marge de la tutela de partits i organitzacions que han girat descaradament l’esquena al Poble.
Ser campions en manifestacions multitudinàries, per després anar a seure al sofà i esperar que algú faci la feina, no va enlloc.
Organitzem-nos. Actuem.

Llista Cívica ja !!!
(o llistes / agrupacions d’electors sortides de la nova Organització Independentista del Poble en la forma guanyadora que acabi tenint i en el moment oportú… amb o sense l’ANC)

Efectivament, Sr. Blesa. Ras i clar: En tota guerra el 99% de les víctimes les posa el poble. D’ací i d’allà. I a qui li toque un pare, un fill, un germà, un amic, un ser pròxim o estimat…, segur que ho enviaria tot a passejar ans que passés. Quin preu té una sola vida?

Les cassolades més impressionants que van atronar a tot Barcelona.
La Gran Via aturada i la gent als balcons i els patis de l’Eixample. Ens vam trobar molts veïns que no ens coneixíem

La recordo, aquella manifestació. Hi vaig anar amb fills i amics i el meu gran duia una pancarta que hi deia “no a la ‘gerra’.

La guerra es feu; els qui la varen impulsar mai han donat explicacions ni demanat disculpes i encara s’entesten en dir que hi havia ‘armes de destrucció massiva’. Pel que fa al moviment ciutadà, potser el que se’ns ha quedat gravat és: per a què serveix manifestar-se si al capdevall, se’t rifen.

I, efectivament, se’ns continuen rifant…

Les guerres les fan els poderosos de veritat (sí, sí més molt poderosos que els polítics) per reorganitzar el repartiment del (seu) pastís comú.

Per descomptat, sense vostè i jo, no podrien fer-les, per què vostè i jo som la carn de canó. És per això que la tendència, per qüestions morals, pràctiques i per evitar situacions desagradables innecessàries, la indústria armamentística aposta pels drons, pels avions no tripulats i, molt aviat, pels robots soldats (ja disposen dels gossos robots).

Per descomptat, vostè i jo seguirem sent la carn de canó sota forma de danys col·laterals. Perquè sense víctimes civils no es pot guanyar una guerra.

Miquel Amorós: Els vostres arguments contra el discurs dominant que manté hipnotitzada la societat occidental, majoritàriament ignorant de la història dels darrers 100 anys i en especial dels darrers 70, són només una centéssima part dels que es poden aportar en defensa d’una veritat curosament amagada pels autèntics responsables de la guerra que desagna de fa un any els pobles ukrainés i rus.
És aquesta ignorància planificada l’unica raó que els pobles europeus no haguem eclipsat amb manifestacions contra aquesta guerra (vull dir contra els seus planificadors, promotors i finançadors), les que protagonitzarem fa vint anys.
I ara amb molts més motius, car estem pagant de bon començament (el poble), un alt cost econòmic i, a més, arrisquem (ens fan arriscar), moltíssim més qe no arriscàvem pas el 2013. Per no parlar de l’angoixa i la impotència que experimentem els obligats comparses d’aquesta vergonyosa bogería.
De fet n’hi hauria prou de consultar les obres de l’historiador català Josep Fontana, dissortament traspassat, entre les que cal destacar “Por el bien del Imperio” i “El siglo de la Revolución.” Una historia del mundo desde 1914), de Editorial Planeta, 2017. D’aquesta darrera obra resulta especialment clarificadora, pel que fa al conflicte entre Rússia i Ukraïna, el capítol 13 “El final de la Guerra Fría, 1989-2001” i capítols següents fins al final del llibre, amb especial menció de l’apartat “Una nueva Guerra Fría”, pertanyent al capítol 15.
I no, Sr. Amorós: Rússia no ha començat aquesta guerra “aparentment”, sinó indiscutiblement i ben a les clares, això sí, després que no li hagin deixat cap altre opció que consentir que els EE UU i l’OTAN li posessin una pistola al cap.
Penso que és de Montesquieu aquesta sentència: “Més culpable que qui comença una guerra, és aquell que la fa inevitable.”

Però no s’escarrassi, Sr. Amorós: Per al discurs oficial només hi ha un argument inapel.lable que invalida qualsevol altre: “RÚSSIA HA ENVAÏT UKRAÏNA !”

Imma Presseguer i Josep Castellsagué totalment d’acord amb vostès. El 3/10
va fer por i és varen espantar.
Perdre el control els hi fa por

Putin……..Zemlensky Assesins
Governants………..Assesins !!
UE………..Assesins !!

Un subnormal irresponsable va dir que la guerra era la continuació de la diplomàcia per altres mètodes. Això ho haurien pogut resoldre ell i l’interlocutor amb un duel a pistola, segurament, sense haver de mobilitzar i sacrificar el pobles. La guerra, i especialment l’agressiva, és un crim contra la humanitat, ací. a l’Iraq i a Ukraina. I els dictadors bojos, la pesta que la mou.

M’interessava més la mort de la Muriel Casals, ara fa 9 anys, Qui la va atropellar? On? Hi ha informacions contradictòries.

Aquell 15 de febrer, jo i molts berguedans també hi érem. La Plaça de Sant Pere de Berga estava plena de gom a gom, com en els dies de la millor Patum.

No era sols a Berga, eren Gironella, Manresa, Barcelona, París, totes les ciutats i pobles de Catalunya i d’Europa, de tots els continents, fins Sidney i més enllà. Tots amb un crit unànime “No aquesta guerra, no a cap més guerra!”

El carro de la guerra ja estava en marxa, no el van aturar!

Recordo, aquells dies previs, la imatge impactant d’una noia de quinze anys, iraquiana, plorant angoixada, en una manifestació contra la guerra a Bagdak, per a ella i els seus amics i familiars mai més res seria igual i ella n’era totalment conscient.

Aquella Campanya, contra la guerra, va ser la meva primera i darrera campanya abans de començar, amb la mateixa intensitat, el “Procés de Recuperació de la nostra independència” el 2000, quan varen néixer “Som 10 milions” i també l’embrió d’una Assemblea dels Països Catalans, després Catalunya 2003 de Pere Esteve, i el 2004 l’embrió de Catalunya Acció que començaria caminar el 19 de febrer de 2005 a Berga amb la primera conferència sobre l’Espoli que pateix Catalunya “No pagarem” Josep Castany, Juan Manuel Rodríguez i Santiago Espot.

Sempre he pensat que el president espanyol Aznar, en aquella reunió de les Açores, la va cagar, per dos motius prou importants, el primer amb les seves ínfules de grandesa fent possible una nova guerra, donant suport als EUA i a UK. El segon motiu fou que comprometent-se en aquell triangle de les Açores va haver de costejar-ne la seva part dels costos i des d’aleshores fins potser encara ara a l’Estat Espanyol li va arribar mensualment i puntual el rebut de la hipoteca dels “Tomahawk”. Si us en recordeu en aquell moment desaparegueren les excavadores de les carreteres i infraestructures espanyoles.

Fou una hipoteca que va debilitar Espanya, facilitant així la progressió de l’independentisme. D’aquella hipoteca Espanya no n’aixecarà mai el cap. Gràcies mister Aznar!

I nosaltres, els independentistes catalans, seguim el nostre camí i no ens distreguem, piquem i colpegen amb fúria el mur que ens esclavitza, no li donem ni suport ni contraforts, que cal l’esquerdem i el fem caure.

Reafirmem l’1-O, completem la DUI, disposem-nos participar la Conferència Nacional de l’independentisme civil unilateral, tan de bo el Moviment per a la Independència en surti reforçat, organitzat, coordinat, enxarxat, i amb nova saba, per a preparar persistentment l’urgent i necessari nou embat, per enderrocar el mur que ens empresona, colonitza, espolia i subjuga, tot preveient totes les possibles contingències.

Sí, aquella gran Manifestació, contra tota guerra, ens va fer més forts i més conscients del rol que ens toca viure als catalans, ser protagonistes i responsables del món, fer-lo més just, més amable, més lliure, … en definitiva menys talibà i molt més català!