Vicenta Tasa: “Els drets lingüístics són els més vulnerats: com que poca gent denuncia, hi ha més impunitat

Entrevista a l'especialista en drets lingüístics i doctora en dret constitucional sobre el respecte a l'ús del català

VilaWeb
Esperança Camps Barber
21.03.2022 - 22:06
Actualització: 21.03.2022 - 23:06

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La Direcció General de Política Lingüística acaba de publicar un estudi sobre els drets lingüístics i les polítiques públiques possibles al consum i al carrer. Es tractava d’observar i de descriure la situació lingüística al comerç en els territoris amb llengua pròpia i minoritzada. L’han fet els professors Vicenta Tasa i Anselm Bodoque. És, per tant, un estudi sobre la salut dels drets lingüístics dels consumidors. Una de les primeres conclusions de l’estudi és que aquests drets es respecten més a les Illes i al Principat que no al País Valencià. I la causa principal que assenyalen els autors és la fortalesa de les polítiques públiques i dels usos lingüístics en aquests dos territoris.

Un exemple d’això és que fa prop de quatre mesos que el Tribunal Suprem espanyol va tombar bona part de l’articulat de la norma que creava l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. L’oficina continua vigent, però, de facto, la sentència la va deixar com una mera seu d’atenció i orientació, sense cap més capacitat.

En parlem amb Vicenta Tasa, que és doctora en dret constitucional, professora de la Universitat de València, i codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics d’aquesta universitat. D’ençà de fa un any també és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Fa prop de quatre mesos que el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar molts articles de l’Oficina de Drets Lingüístics. Ara la ciutadania està desemparada?
—L’oficina hi és. Però passa que s’ha buidat de contingut. En la sentència de novembre, el Suprem va declarar nuls aquells preceptes més importants de l’Oficina de Drets Lingüístics. En aquest moment l’única cosa que pot fer és assessorar les persones que hagen tingut un problema de vulneració dels drets lingüístics.

Arran de l’anul·lació d’aquests articles, què hauria de fer l’administració?
—Pot presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional i després aprovar una altra normativa. Però la normativa hauria de ser amb rang de llei. Una de les qüestions en què incidia el Suprem és que interferia competències. A més, amb un decret es volien tenir competències sobre qüestions que eren regulades per llei i que només es podien fer amb una llei. Això és cert, agafat amb pinces, però cert. La interpretació que en fa el Suprem té un biaix molt ideològic i és tècnicament poc coherent. Jo crec que és una qüestió d’excessiu zel en determinades qüestions. La qüestió és que ara, al meu entendre, per a regular-se millor, per a tenir més èxit, hauria de regular-se amb una llei.

Es farà així?
—No sé què farà la conselleria. Però, a parer meu, es poden fer coses.


—Potser caldria revisar-ne algunes qüestions, i fer-ho amb una llei; podria ampliar la regulació.

A quins àmbits?
—Als àmbits de la denúncia, per exemple. Amb la norma anterior, la denúncia no tenia potestat sancionadora. Si fas una llei pots regular aquest àmbit.

Qualsevol normativa lingüística que ha acabat al TSJ valencià ha estat anul·lada en els aspectes més importants

El Principat i les Illes tenen oficines de drets lingüístics. La seua norma és semblant a la valenciana, o és diferent?
—És molt semblant a la nostra, però ells han tingut la sort que ningú no hi ha presentat recurs en contra. De fet, la catalana és molt anterior i la de les Illes és posterior a la nostra, i és molt, molt semblant. Si hi haguessen presentat un recurs en contra no sabem quin hauria estat el resultat, però probablement hauria estat el mateix que en el nostre cas. Encara que el nostre TSJ és molt bel·ligerant en les qüestions lingüístiques. Qualsevol normativa que ha estat objecte de recurs davant el TSJ valencià, ha tingut la mateixa sort. Ha estat anul·lada en aquells apartats més importants.

Les oficines de drets lingüístics de Catalunya i de les Illes tenen rang de llei?
—No. També són decrets. Vivim en un moment d’involució dels drets lingüístics a tot l’estat espanyol. Nosaltres mirem al País Valencià i veiem que som molt castigats en la qüestió de la regulació lingüística, però, d’ençà de la sentència contra l’estatut de Catalunya del 2010, hi ha una involució de tota la normativa que té a veure amb els drets lingüístics en general. Hem vist sentències en contra a Catalunya, a partir de la de l’estatut i si a les Illes algú hi presentara un recurs també es podrien veure sentències en el mateix sentit. La qüestió és que tant a Catalunya com a les Illes, la realitat sociolingüística és diferent de la nostra. No hi ha tanta bel·ligerància contra la llengua ni en el món civil ni en el polític. Allí els partits polítics que són als parlaments no són tan bel·ligerants contra la llengua. 

Amb l’oficina agafada amb pinces, les úniques eines que tenen els consumidors quan volen denunciar un atac als seus drets, ara són les ONG com ara Plataforma per la Llengua?
—Sí. La via és recórrer a la societat civil. O demanar assessorament a l’oficina, que encara és operativa, o acudir a una de les associacions que se’n poden fer ressò.

Cada volta veiem més denúncies a les xarxes socials de ciutadans que se senten atacats. Això és una il·lusió òptica o han augmentat?
—Sí, passa que la gent denuncia més. Els drets lingüístics són dels més vulnerats que hi ha, però al mateix temps són els menys denunciats públicament. El fet de no denunciar fa que hi haja més impunitat. És una qüestió que s’ha de començar a denunciar. Se’n parla d’ençà de fa poc de temps, dels drets lingüístics. Primer es va parlar de la igualtat lingüística, i més tard es va anar veient que no era només una qüestió d’igualtat lingüística formal, sinó de garantir els drets de la mateixa manera en tots els casos. Tenim uns drets, doncs, fem-los servir. A poc a poc, el paradigma va canviant. Això ha arribat a la gent a través de les associacions que treballen per la llengua, s’ha popularitzat, la gent ha entès que té eixos drets i que pot fer-los servir. La gent sap que ara té el dret d’expressar-se en valencià, el dret actiu a la llengua. Encara que el passiu, ser atès en la llengua que utilitzes, també el castellà, no te’l poden reconèixer més que en l’àmbit públic, en l’àmbit estrictament privat es pot usar qualsevol llengua del món. Però un negoci, si vol vendre més, hauria d’utilitzar i atendre en la llengua del país.

S’ha fet prou pedagogia perquè la gent prenga consciència que el dret lingüístic és un dret com el de la sanitat o l’educació?
—Jo invertesc una part del meu temps en això.  Des de la facultat, des de la càtedra, perquè una persona no pot fer valdre uns drets que no sap que existeixen. És molt important que la gent ho tinga clar, que ho tinga present i que vulga  reivindicar-ho. Crec que ho anem aconseguint, la percepció hi és. Les xarxes també han ajudat molt a prendre’n consciència. Quan no existien les xarxes era més difícil. La societat que vol viure en castellà no té aquests problemes, té tots els seus drets lingüístics absolutament reconeguts. Però els qui usem el valencià, no. Reivindicar contínuament és feixuc, però és el que ens ha tocat. Si visquérem en la normalitat no hauríem de fer-ho, però com que no la tenim, és tasca nostra, també. No podem demanar contínuament a l’administració una normativa si després nosaltres no la fem nostra. Com he dit, en les polítiques públiques, l’acció col·lectiva és més important que la norma.

Parlant dels drets, acabeu de publicar un estudi en què us fixeu en el grau de respecte als drets lingüístics en matèria de comerç a les tres capitals que tenen el català com a llengua pròpia. Quina és la primera conclusió que en traieu?
—La primera conclusió és que es respecten més els drets lingüístics a Catalunya i a les Illes que al País Valencià. Això és determinat per la qüestió sociolingüística, que és diferent a tots tres territoris, però també per la regulació. A les Illes, amb normes semblants a les valencianes, la realitat sociolingüística fa que es respecten més els drets lingüístics. A Catalunya, amb més regulació, és més avançada quant als drets lingüístics que al País Valencià. Les polítiques que va fer el Partit Popular durant els vint anys de govern van anar matant l’ús de la llengua. Es van anar matant per inacció. Es van fer molt poques coses i això es nota molt al carrer. Tant en el fet de sentir valencià al carrer, al consum, al comerç. Una altra cosa és l’ús privat, a casa. I parlant del consum i del comerç, una cosa són els nivells d’ús en el consum de proximitat, i una altra cosa és l’ús que es pot tenir a les grans superfícies, o fins i tot quan comprem per internet.

Hi ha també diferència en la fesomia lingüística dels carrers de les ciutats que heu estudiat?
—La normativa a Catalunya afavoreix la retolació en català, mentre que ací les polítiques han estat subvencionar que els noms dels comerços es posaren en valencià. Però les línies de subvenció sempre són limitades i ara a les grans ciutats hi ha més noms de comerços en anglès que en valencià, i això configura un paisatge que exclou el valencià.

I a Palma?
—Palma és una ciutat turística. Això no obstant, el català té més presència als carrers. Molta presència de l’anglès, pel turisme, però també del català. Sobretot als comerços del centre i els de barri, els que anomenem de proximitat. Perquè solen mantenir, i això és una qüestió de la idiosincràsia de les Illes, els noms tradicionals que havien tingut els forns, les pastisseries, les botigues de tota mena. Si els noms tradicionals eren en català, es mantenen.

En el comerç, a les Illes i al Principat es respecten més els drets lingüístics que al País Valencià

Pot passar que una gran superfície tinga un comportament lingüístic diferent en cada territori?
—Sí. I té molt a veure amb la qüestió de les regulacions i les subvencions. I, sobretot, del prestigi social de la llengua. A Catalunya i a les Illes, el prestigi social del català es percep molt més alt que no al País Valencià. Ací és una llengua que podem trobar als mitjans de comunicació, la trobem a À Punt, la trobem a la universitat, la trobem present al govern, tot i que no de manera sistemàtica ni en tots els àmbits, però no té el prestigi social que té a Catalunya i a les Illes. Això fa que les empreses no tinguen la mateixa necessitat d’emprar la llengua. Hi ha la qüestió de l’oferta i la demanda. Si les empreses veuen que retolar en valencià no els aporta cap plus, no fan la inversió. I l’altra qüestió és la demanda social. Si no hi ha aquesta demanda, les empreses no senten la necessitat de fer-ho.

No hi és al País Valencià aquesta demanda social?
—Ara tenim un teixit associatiu, parle de les associacions que treballen pels drets lingüístics, més potent que en el passat. Potser el més potent d’ençà de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. Però, alhora que les associacions són més fortes, l’ús, la massa social que utilitza el valencià ha anat disminuint amb el temps.

Qui pot capgirar aquesta situació?
—Tots. És a les mans del govern, evidentment; a les mans dels polítics: del legislador que ha d’aprovar les lleis, dels polítics que les han de proposar i han de fer les polítiques públiques; però sobretot, a les mans dels ciutadans. Han de reclamar, han de fer valer eixos drets. No val de res tenir una normativa, una política pública, i després que ens adrecem en castellà pensant que l’altra persona no sabrà valencià, o pensant que no ens contestarà en valencià. Encara que tinc una teoria que he anat contant i és que, cada volta més, els treballadors de les grans superfícies m’atenen més en valencià quan m’hi adrece. Aquestes persones ja han estudiat en valencià a l’escola.

La normativa valenciana és prou consistent?
—Quant al consum, no. Quan va arribar el primer Botànic a la Generalitat veníem de vint anys en què no s’havia fet cap llei. L’any 2012 es va fer el decret de multilingüisme per a l’educació, que era per a introduir l’anglès a les aules i per a restar hores al valencià, aquell famós decret de Font de Mora. Llevat d’eixa regulació, no es va fer res més. El Botànic comença a fer molta legislació en general. Lleis i decrets i resolucions administratives. La normativa és molt important, però més enllà de la normativa hi ha les polítiques públiques. La normativa en realitat és el marc legal que et permet desplegar les polítiques públiques, que són les que realment aplica eixe canvi en la societat. S’aprova una llei i què? No es canvia automàticament la societat perquè s’aprove una llei. Cal desplegar la llei i cal fer una planificació de polítiques públiques que donen suport a eixa llei. Perquè una política pública puga donar fruit, es necessiten molts anys. A més, s’han d’avaluar per veure si es va en el sentit correcte o si anem cap als objectius que teníem quan la vam planificar. En aquests anys s’ha operat en molts àmbits. La llei del plurilingüisme, el decret d’usos lingüístics en l’administració, l’oficina de drets lingüístics, la llei de la funció pública… I cal actuar en matèria de consum.

Al vostre estudi feu una seguida de propostes en aquest àmbit.
—Quan vam fer l’estudi era el 2018-2019, i no s’havia fet res en l’apartat de consum i de comerç. Llavors fem aquestes trenta-tres propostes. Em consta que la conselleria hi treballa, en aquestes qüestions. Es va parlar de fer un segell de comerços que respectaren els drets lingüístics, i de moltes altres qüestions, però encara no s’ha solidificat en res. El 2019 es va aprovar la llei de l’estatut dels consumidors, però només hi havia un article que parlava dels drets lingüístics. Això cal desplegar-ho amb decrets i reglaments.

Preveieu que el sector serà receptiu?
—Aquest àmbit és més complex que el de l’administració, o que la llei de la funció pública. Parlem del món empresarial i de les lògiques comercials dels propietaris de les empreses. Molt sovint són internacionals. El benefici econòmic determina la majoria de les decisions, també en matèria lingüística. Som en un context en què cada vegada té menys importància el pes econòmic del comerç tradicional i de proximitat. En eixe aspecte és complicat de regular tota eixa qüestió. A més a més, en un espai que és molt volàtil. Una altra qüestió són les persones que treballen en eixes empreses. Nosaltres som una zona turística i tenim empreses que treballen en altres idiomes de manera interna perquè bona part de la plantilla són estrangers. Ací cal la voluntat política, el suport social i, a més a més, és la qüestió dels propietaris de les empreses.

És una utopia pensar que algun dia podrem viure amb normalitat una vida íntegrament en català al País Valencià?
—No crec que siga cap utopia. Jo sempre sóc optimista. Cada dia hi ha més lectors i lectores en valencià, es venen més llibres en valencià i jo crec que això és un símptoma positiu. La denúncia de la vulneració dels drets lingüístics també és un símptoma positiu. Jo crec que sí que ens falta molt de camí per recórrer. No hem de defallir. Crec que és possible. Ara, tenim problemes. No tenim sobirania lingüística plena. Vivim dins un estat que té una jerarquia lingüística que estableix la constitució i que està molt ben estructurada. Vivim en un estat on el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, a través de la jurisprudència, estableixen eixa jerarquia lingüística en cada sentència que publiquen. I això és un problema. Però, nosaltres, en els territoris amb els quals compartim llengua i amb altres territoris amb llengua pròpia –no oblidem Galícia i el País Basc– estem lluitant i intentem trencar eixe sostre de vidre. Per a tots és el mateix, i són la constitució i la legislació bàsica estatal. Hem de buscar aliats per aconseguir que aquelles persones que vulguen fer la seua vida en qualsevol de les llengües espanyoles que no són el castellà, puguen fer-ho amb plena normalitat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies