Vicent Torrent, B.S.O.

Havia de ser un sol concert, memòria i festeig i música de sempre i nova, essència destil·lada d’això que ell és i representa, havia de ser un sol concert a l’escenari emblemàtic de València, i ja en són dos.

Vicent Torrent ho ha hagut d’ampliar, i aquí la perífrasi d’obligació és una alegria que celebra i que ens parla tant d’ell, del músic i de l’obra i del somriure murri que manté sota el bigot, com del poble que el valora i l’acomboia. Perquè no sempre queda la qualitat coberta per muntanyes d’insulsa terregada, perquè en aquest país no sempre ens comportem com a antropòfags culturals, i de vegades passa això: que l’art, i la bona feina que el fa possible, i la màgia, aquest intangible que el configura, reben reconeixement; que col·lectivament som capaços d’agrair el bé que ens dóna. I que, fent-ho, ben mirat, confirmem això que el músic ja sabia: que l’ordit que som és més fort, i més reconstruïble, que no semblava. O que no pensàvem. O que no ens crèiem.

Aquest cap de setmana de desembre hi haurà (o hi haurà hagut, segons quan sigui que es llegeixi aquest escrit) dos concerts al Teatre Principal de València, i Vicent Torrent hi presentarà (o hi haurà presentat) un disc nou, Racons i cançons, que és relat musical de vida plena i gràcies al qual s’ha propiciat la celebració: hi ha temes d’abans d’Al Tall i de després d’Al Tall i de durant Al Tall, tots inèdits fins ara i tots nascuts de la mateixa deu que ens ha ofert aquestes parts de la nostra matèria que ja són el tio Canya o el cant dels maulets o l’obriu cabretes o la garrofera o tantíssimes altres cançons, incitacions, explicacions, jo no sabria ara escollir-ne una i podríem fins i tot convertir-ho en un joc, gairebé un repte, ara: prova de sentir-les sense posar-te a cantar, sense seguir el ritme amb el peu, amb les mans, sense ganes de compartir, de cridar que és com la brasa de foooc que davall la cendra creema!

No pretenc pas ara resumir en un estol de paràgrafs la trajectòria de Vicent Torrent, quina vana pretensió seria. És tan sols per ganes d’agrair, que ara escriuré, com en una condensada entrada viquipèdica, que aquest home de somriure perenne i ulls ardents té una trajectòria de dedicació a la música (a la música popular, a la música d’arrel, a la música que es cantava i que es canta en el català vivíssim del nostre sud) que ja comença amb el Grup València Folk i que es consolida i que ho sacseja tot amb Al Tall (del braç i del talent de Manuel Miralles i de Miquel Gil: quan els grans s’ajunten fan que passin coses grans); que la mateixa bella dèria perdura també des de la tasca i la constància menys coneguda potser, igualment necessària, que desenvolupa com a etnomusicòleg des de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana (quina joia, per cert, aquesta compilació de veus i de músiques interpretades per la gent que les fa, no pas professionals de l’escena sinó coneixedors, empradors, transmissors naturals dels tocs de dolçaina, del cant d’estil o dels cants de l’aurora o dels cants dels pelegrins de les Useres o de tot).

Gràcies a l’assumpció de la riproposta, a l’adaptació en terra pròpia d’aquell concepte que creixia arreu i que oferia “cançons d’ara” des de les estructures tradicionals sense caure en el folklorisme naftalínic (perquè sense crear cançons noves no és possible que pervisqui la música tradicional, explica sempre a tothom qui el vol escoltar), el tremp de Vicent Torrent ens ha anat modelant tot un univers referencial que és alhora propi i obert al món, que és orgull i simplicitat, reflexió i festa, crítica i esperó de revolta, celebració de la carn i de la imperfecció i explicació històrica i recreació mítica i actualitat punyent. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran”, sí: aquesta és la filosofia.

Ja ho he dit abans, que em declaro totalment incapaç d’escollir-ne una, de cançó. Ni tan sols a un disc, no ho sabria reduir: Quan el mal ve d’Almansa per sobre de totes les coses, probablement, aquesta meravellosa, perdurable explicació de la pròpia història, de la història negada que es recupera i pren sentit i inusitada força i que ens recorda (a tots) que abans del 1714 hi va haver el 1707 (“No s’ensenya en les escoles/ com van esclafar un país/ perquè d’aquella sembrada/ continuen collint fruits”). Però també el Xarq al-Andalus amb les belles musicacions d’Al Russafí, o la festa tan vital del Posa vi, posa vi, posa vi, o l’arreladíssim Tocs i vares del cant bell a l’amor i a la vida que guanya que és “Persiles” (“sense haver de suplicar!”) i de la garrofera, també (sempre vaig a parar a la garrofera, jo: cascú és cascú, que deia algú).

Ara que hi penso, si en comptes d’un article això fos una piulada de Twitter, potser podríem obrir un fil d’aquells que es van allargant de manera conjunta arran d’una pregunta i les tantíssimes respostes que pugui suscitar. Perquè si dic “quina és la teva cançó de Vicent Torrent (o incitada per Vicent Torrent)?” és possible que comprovem fins a quin punt som un país de tants caps, tants barrets i, sobretot, fins a quin punt aquest músic d’aparença tranquil·la ens ha trasbalsat (en bé) el món.

Fins a quin punt ens ha bastit una banda sonora que ens ha servit per a identificar-nos, per a mobilitzar-nos, per a aprendre i recuperar-nos des de les nostres arrels i esperances i contradiccions.

Perquè Vicent Torrent ens ha escrit i ens ha cantat i ens ha ofert una banda sonora original que és col·lectiva i transferible i evolucionable. I mai no li ho agrairem prou.