Vicenç Villatoro: “La meva generació ha hagut de veure coses que pensava que no veuria”

Si hi ha un tema que recorre com un fil roig l’obra de Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, Vallès Occidental, 1957) és la qüestió de la identitat. Va explorar els seus orígens familiars a L’home que se’n va (2014) i a La casa dels avis (2021), amb una vocació de reflexió col·lectiva. Ara torna amb Polonesa (Proa), una novel·la ambientada l’any 1991, quan l’esfondrament de la Unió Soviètica ha deixat un món canviat de dalt a baix, al qual els vells espies han d’aconseguir d’adaptar-se. El protagonista, un espia israelià, torna a Varsòvia, on va néixer abans de l’Holocaust, per trobar-se amb un vell conegut de l’espionatge soviètic amb qui ha de fer negocis, i amb l’ajuda del qual haurà de definir la pròpia identitat. Tot i que l’entrevista se centra en la novel·la, és impossible que les reflexions no ens portin al món d’avui.

—Situeu la novel·la l’any 1991, quan la guerra freda s’ha acabat, però encara no se sap què pot passar. Parafrasejant la cita de Gramsci, entre un vell món que es resisteix a morir i un de nou, que encara no ha nascut, apareixen els monstres.
—Aquell moment és interessant humanament i literària. La cita de Gramsci no és explícita al llibre, però la tenia al cap d’una manera o altra. I una altra idea, que d’alguna manera surt al llibre, i que té a veure amb la meva comprensió, segurament insuficient, de Darwin. Sempre havia entès que la teoria de l’evolució deia que sobrevivia aquell que millor s’adaptava al medi, però algú em va dir que això era així sempre que el medi fos el mateix, però quan aquest canvia catastròficament, el que està massa adaptat al medi és el que no sobreviu al canvi. Per a mi, el final de la guerra freda és un d’aquests canvis de medi.

—Literàriament, aquest final de la guerra freda a Polònia és un moment certament interessant per a plantejar-se una novel·la d’espies.
—M’interessava humanament, però també perquè em semblava el millor paisatge històric i geogràfic imaginable per a explicar la història que volia explicar. El meu procediment literari, el que defenso com a lector i escriptor, és que el nucli de la novel·la té un tema de fons, amb una certa pretensió d’eternitat i d’universalitat. Per parlar d’això, busques una història que li vagi bé, i per concretar aquesta història, esculls un paisatge, una època, uns personatges, i, alhora, un estil. És com una ceba, on tot està lligat a un tema humà de fons.

—Per als qui us hem llegit de temps ençà, Polonesa parteix d’un tema que us captiva, com és la identitat. M’equivoco?
—La identitat ha estat el meu tema, potser pels meus orígens familiars, però diria que se m’ha accentuat. El llibre ha estat escrit entre el 2011 i el 2024, i en aquest temps, per diversos motius, la identitat com a concepte ha pujat de cotització. Ho veiem durant el Procés, que es fonamenta bàsicament sobre la qüestió dels interessos comuns, i es diu, si totes les persones que tenen el mateix interès juguen una mateixa carta, aquesta carta serà guanyadora. Però, a mesura que avança, ens adonem que al costat dels interessos, d’importància indiscutible, hi ha un pes brutal de les identitats. No d’una, de totes. Al mateix temps, al món, hem viscut un període d’eclosió de la identitat. No necessàriament només de la identitat nacional, sinó de gènere, generacional… La identitat al llibre es planteja, en aquest sentit, com a herència, com a tria o, fins i tot, com a aval per part dels altres. Aquestes tres coses són més presents que mai en el debat del president.

—La història la podem explicar: un espia israelià i un d’ex-soviètic es troben a Varsòvia per fer negocis. Dèieu que per a parlar de la identitat us calia trobar un gènere, i heu optat per la novel·la d’espies.
—No parlem d’espies de despatx, com l’Smiley de John Le Carré, sinó dels que són sobre el terreny, sovint infiltrats, i que professionalment juguen amb la identitat. Amb la seva, amb la que representa i amb la que els altres es creuen. Hauria pogut fer servir l’actor, però l’espia és algú que enganya per saber la veritat, i que sovint pot ser enganyat, perquè trafica amb aquesta veritat. Hauria pogut fer servir d’altres possibilitats, d’altres circumstàncies, però si feia una novel·la d’espies, m’havia de regir per les seves regles. Tot i voler parlar de la identitat, havia de fer una novel·la d’espies que no decebés els amants del gènere i, alhora, fes pensar en el tema que volia tractar.

—Finalment, el context espàcio-temporal, la Polònia del 1991. Vau viure en primera persona l’època, com a periodista, però no sé si coneixeu el país de primera mà…
—No és exagerat, però algun coneixement tinc, de Polònia. No hi ha cap lloc en què no hi hagi estat, i de fet, la vaig començar a escriure a Varsòvia. M’interessa la guerra freda allà, m’interessa el buit ideològic que deixa en moltes persones, l’adaptació… Però, a més, pel tema de la identitat Varsòvia és insuperable.

—Polònia havia renascut després de la Primera Guerra Mundial, Hitler i Stalin l’havien fet esborrar del mapa, aquest darrer havia assassinat les elits del país a Katin, i els jueus de Varsòvia es van aixecar en armes al gueto, abans no ho fes la resta de la ciutat. Varsòvia va donar nom al pacte pel qual l’est d’Europa quedava sota protecció de l’URSS i, alhora, a Polònia va néixer Solidaritat, un sindicat que va plantar cara al règim. Per a acabar-ho d’adobar, l’any 1978 havia estat elegit el polonès Karol Wojtyla com a papa.
—Sense donar més pistes, la novel·la comença amb un senyor que diu que és espia, que aviat sabrem que ve d’Israel, i que diu que torna a la ciutat on va néixer. És a dir, hi arriba amb un passaport, que no és el seu, i arriba a la ciutat on va néixer, a Varsòvia, on en té un altre. D’entrada, ja permet preguntar què vol ser, què ha de ser i què esperen els altres que sigui. I això no pot passar a qualsevol lloc. Hi ha novel·les molt interessants sobre la identitat, però Varsòvia t’ho posa fàcil. Gairebé em venia donat, perquè hi ha una potència del fet identitari molt gran.

—Els catalans hem rebut sovint el qualificatiu insultant de “polacos”. Quines semblances tenen tots dos pobles?
—Se m’acudeix que tots dos comparteixen el fet de ser el petit entre dos grans. És a dir, la consciència de tenir una identitat sòlida, entre menys que les que tenim a banda i banda, i que se l’han disputat històricament. He estat a Armènia aquest estiu i he tingut la mateixa sensació que són petits entre grans, en aquest cas, Rússia, Turquia, Pèrsia… I el petit entre grans es fa fort en la seva identitat. En el cas d’Armènia, una llengua, un alfabet i unes esglésies. Polònia també es fa forta en la seva identitat religiosa. Ara, si t’he de ser franc, no tenia al cap aquesta qüestió mentre escrivia Polonesa.

—De tota manera, d’alguna manera us hauria d’afectar el fet d’escriure-la en aquests anys.
—Aquesta valoració de la identitat no com un tema de debat intel·lectual, sinó com un tema viu, que té a veure amb la vida dels pobles i de les persones, seria l’únic tema d’actualitat que directament ha tingut un reflex en la redacció i la publicació de la novel·la.

—Tanmateix, Polònia és un país de plena actualitat. Fem l’entrevista un 10 de setembre, quan s’han abatut uns drons russos que havien entrat en l’espai aeri polonès, i ha semblat que la Tercera Guerra Mundial era imminent.
—Mentre escrivia, he tingut una dissociació identitària autoimposada entre el periodista i l’escriptor. No vol dir que faci guerra entre totes dues coses, però per a mi el periodista parla d’actualitat i l’escriptor parla de permanència. També parla del present, perquè el que és de sempre també és d’ara, però no parla només de l’ara. I una altra diferència entre el periodista i l’assagista és que, a més de plantejar qüestions, aquests ofereixen respostes. Per a mi, la novel·la no és l’artefacte adient per a plantejar respostes. Ho és per a plantejar paradoxes o contradiccions, però respostes no. Per tant, per a mi la novel·la de tesi és un oxímoron. Si és de tesi, no és novel·la. Perquè, es pot construir una ficció a la mida de qualsevol tesi. D’una i de la contrària. Sempre he intentat fugir de la novel·la de tesi, i com que tinc el privilegi de ser periodista, i escriure articles d’opinió i texts assagístics, si tinc tesis, per petites que siguin, tinc el sobreeixidor periodístic que em permet mantenir la novel·la fora de la tesi.

—Polònia, on hi havia Auschwitz, és un dels països on l’Holocaust va ser més eficaç i mortífer, però, com dèiem, un dels pocs llocs on els jueus es van resistir al seu destí. Quin record hi ha de Polònia a Israel?
—El lloc on han nascut més israelians fora d’Israel és el Marroc, no Polònia. I, en canvi, sempre tenim al cap Polònia. És un tema interessant, com a símbol, alhora, d’extermini i de resistència, però la novel·la no hi participa directament. En tot cas, indirectament, en l’elecció de la identitat. Què sóc? Què vull ser? Què crec que he de ser? Hi participa de la mateixa manera indirecta que la qüestió de la transformació de l’aparell d’estat soviètic en l’aparell d’estat rus. Em sembla un tema molt interessant, però des del punt de vista periodístic. Com l’aparell d’estat soviètic es pot mantenir gairebé intacte, gràcies a la permanència de la identitat russa, que no era conjuntural com la soviètica. Ho veiem en el cas de Vladímir Putin, per exemple. De fet, Helmut Schmidt deia que la política exterior soviètica era un 30% soviètica i un 70% russa. Tot això, per entendre la novel·la, és paisatge útil, però no és un intent d’explicar això.

—Tanmateix, la tria d’Israel m’imagino que sí que era deliberada, perquè permet moltes reflexions sobre la qüestió de la identitat… Jueus de tot el món van adoptar un nou passaport, alguns es van canviar el nom i tots van recuperar una llengua que ja es considerava morta.
—Israel com a estat, però especialment el món jueu, té una gran potència per a parlar d’identitat. La identitat jueva té unes característiques i un desenvolupament històric, una naturalesa pròpia, és extraterritorial… Tot plegat fa que sigui molt difícil de definir la identitat jueva. Una cosa és el judaisme religiós, l’altra la israelitat. Perquè no tots els israelians són jueus, ni tots els jueus són israelians. Hi ha jueus blancs i jueus negres… Per parlar-ne, ho hem de situar en la cultura, en la llengua, en la tradició, en la genètica…? La meva primera novel·la, que passa al segle XIV, tracta d’un jueu català que mira de desjudaïtzar-se. La qüestió ja no és que tu decideixes deixar de ser alguna cosa, és com et veuran els altres. Per tant, els problemes que marca la novel·la són, per a mi, de caràcter universal, i s’encarnen en un jueu, en què el fet israelià és conjuntural, però que té una potència especial. Podria ser un armeni o un irlandès, però hi ha algunes característiques específiques que tinguin una potència determinada i sigui reconegut com a potència pels lectors.

—El llibre apareix en un context determinat, molt marcat per la guerra de Gaza. És una temeritat publicar un llibre protagonitzat per un espia del Mossad?
—Res del que ha passat aquests últims anys m’ha modificat el projecte inicial del 2011. Ni el procés, ni la guerra. Tots dos són coses que hi tenen una frontera temporal, però la novel·la no tracta d’això. El lector pot treure’n les conclusions o les opinions que vulgui, però la qüestió no és aquesta. No podem escriure determinats per o llegir marcats per això. No podem dir que no escriurem una novel·la on surtin russos o no llegirem Crim i càstig per culpa de la invasió d’Ucraïna. És evident que hi ha uns elements extraliteraris, que a vegades poden contaminar el joc. Però són extraliteraris, i en el moment que s’apliquen sobre la literatura és tan evident el grinyol que el lector se n’adona de seguida. No conec ningú que llegeixi la Divina Comèdia en clau de güelfs o gibel·lins, malgrat que és plena de referències a la qüestió.

—A banda de ser periodista, sou articulista i una persona que coneix bé el món jueu. Com heu abordat la qüestió?
—Davant conflictes complexos i, sobretot, dramàtics, la meva por de la frivolitat és molt gran. És una qüestió que m’interessa, que en sé coses, però en desconec més que no en sé. A partir d’allò que conec i allò que desconec, puc sortir cridant? Crec que no. Podria mirar de construir un discurs complex, complicat, contradictori, però els temps no són aquests. No m’hi sé veure, resumint el que penso en un tweet. Ni em sembla que hi hagi una cosa tan imprescindible en el debat com la voluntat d’escoltar. Intento entendre, intento llegir, intento estudiar, intento buscar fonts, que en aquest tema no és qüestió menor, i prefereixo abstenir-me de posar més veus sobre la taula. No hi veig, en aquestes condicions, ni la possibilitat ni la utilitat. De la mateixa manera, qui em llegeixi, trobarà menys temes de política catalana. Quan les coses demanarien molt matís, molta informació, prefereixes no resoldre-ho en coses que puguin semblar consignes.

—Noto un deix de tristesa en les vostres paraules…
—Crec que sóc d’una generació que ha hagut de veure coses que pensava que no veuria. Pensàvem que el món que va sortir de la Segona Guerra Mundial i, encara més, de la guerra freda podia ser un món en què certes coses no passarien. I hem vist que passen o que han passat. Potser ja va arrencar amb la guerra dels Balcans i va tenir continuïtat amb l’11 de setembre de 2001… Això fa un balanç vital adolorit.

—Deixeu-me tornar al començament. Amb la caiguda de la Unió Soviètica es va esfondrar un món que semblava segur i perdurable. Ara, a gairebé setanta anys, heu vist com també queien les idees, les certeses i les seguretats?
—No tan sols ha desaparegut un món, sinó que tinc la sensació que hem vist que durant un temps les coses no eren com semblaven. De Donald Trump fins a la desfilada de Pequín, s’ha fet evident que la política internacional és un joc de força, i que la regla del joc és la força. Durant un temps hem pensat que podia ser el consens, la negociació, la diplomàcia, i ara veus explícitament que no.