Viatge al cansament vital de Sylvia Plath

Hi ha uns quants escriptors que han ultrapassat la seva obra per convertir-se en mites. La literatura nord-americana és procliu a crear-ne alguns (i determinats escriptors, com per exemple Ernest Hemingway, van posar-hi molt de part seva per ser ells mateixos un personatge) i segurament Sylvia Plath (1932-1963) és una de les més conegudes i més importants. Com a poeta, ha estat una de les veus més influents dels darrers setanta anys, les seves novel·les, cartes i dietaris han estat devorats per milenars de lectors i la seva vida, amb el punt àlgid del seu suïcidi amb només trenta anys, ha omplert les pàgines de molts títols i moltes biografies.

Ara ha estat la sueca Elin Cullhed (1983) qui ha aprofitat la figura de Plath per escriure Eufòria, el retrat del darrer any de l’escriptora. La novel·la, guanyadora del premi August Prize for Fiction 2021 a Suècia i traduïda a vint-i-quatre idiomes, s’ha convertit en un fenomen, i ara ens arriba en català de la mà de l’editorial Les Hores i en traducció de Meritxell Salvany.

Una de les claus de l’èxit del llibre és el fet que Cullhed va escriure la novel·la en una situació amb moltes semblances amb què es trobava Plath: ella mateixa tenia tres fills petits, és la dona d’un altre escriptor i havia de lluitar per trobar un temps i un espai per a la seva pròpia feina amb totes les servituds de la criança.

Paga la pena d’aturar-se un segon en la sinopsi de la novel·la, perquè aporta moltes claus per a entendre l’obra: “Quan comença la novel·la, la Sylvia està embarassada del seu segon fill i s’encara amb entusiasme a la nova aventura a la qual ella i Ted Hugues s’han llançat: renovar una antiga vicaria lluny de la remor de la gran ciutat i formar una família en un regne propi. Abans que arribessin els nadons, en Ted era el seu company en tot, eren dos intel·lectuals assaborint la vida i agafant-ne el que volien. Però ara ell desapareix fàcilment al seu estudi per escriure mentre la Sylvia ha de tenir cura dels petits. Ella vol escriure, estimar, viure i deixar la seva empremta al món. Però en què rau la seva immortalitat? En els nens que nodreix amb el seu cos o en les paraules que aboca al paper en els moments robats? La Sylvia Plath d’Elin Cullhed dóna veu a les dones que tenen un peu en la domesticitat i l’altre en la creació artística, en un context social basat en una presumpció d’igualtat que poques vegades és real.”

Magritte, surrealisme i somnis

En el seu pas per Barcelona, Cullhed ha explicat algunes de les claus creatives del seu llibre: “El procés d’escriptura parteix d’una pintura de Magritte, de 1920, que es titula Els amants, on apareix una parella d’amants que estan drets i sobre el rostre tenen un vel blanc. És una pintura que té un punt angoixant i que fa por. Jo escrivia el meu manuscrit que es deia igual, i el cognom de la protagonista era Lazarus, que és protagonista d’un poema de Sylvia Plath. Llavors em pensava que explorava l’amor d’una parella d’escriptors que són pares i busquen un lloc ideal per a viure amb els fills i consolidar la família i la vida de parella, i aquests són els grans temes de Plath.”

Va ser en aquest procés quan Cullhed va descobrir que en la seva escriptura hi havia un patró: “Hi ha una llegenda que diu que a la mare de Magritte, quan es va suïcidar, també la varen trobar coberta amb uns vels i jo desconeixia això i els paral·lelismes amb la història de Plath i amb la seva mateixa escriptura, que tan sovint és surrealista. A més a més, quan jo escrivia el llibre era en un moment molt peculiar, feia nou mesos que havia tingut el meu tercer fill, estava molt fatigada i sense les forces necessàries per a fer de mare, que és el que volia fer, i per a escriure, que també és el que volia fer. Em sentia incompresa per la gent que m’envoltava i pel meu marit, que en aquell moment semblava que tenia una dèria per la seva llibertat i cada vespre sortia per anar a esquiar, i jo estava força desesperada. En aquest context vaig somniar que feia la novel·la de la Sylvia Plath. El subconscient em deia que era possible, que tornava la connexió que havia tingut amb la seva obra durant els meus estudis i que ara cobrava un significat especial.”

Cullhed explica que a partir d’aquí es va centrar totalment en l’obra i que un moment molt important va ser la publicació del segon volum de les cartes de l’escriptora, en el qual la seva filla va incloure catorze cartes inèdites de 1962 i principis de 1963, és a dir, poc abans del seu suïcidi. “La filla escriu un epíleg molt emotiu parlant de l’impacte que li ocasiona llegir aquestes cartes, entre les quals hi ha la darrera al seu psiquiatre, del 4 febrer, dies abans del suïcidi. És una carta lúcida, que no té res a veure amb la imatge que s’havia venut de la dona boja i afectada per una malaltia mental. Ella escriu una prosa molt clara i parla de Ted Hughes de manera diferent, amb una visió molt diferent de la que teníem fins llavors, la d’un home maníac, molt pendent de la seva obra i enamorat d’una altra dona i que reclamava la seva llibertat. A les cartes, ella parla de la fatiga profunda, de com n’està, d’exhausta, i d’una visió pròpia del cansament essent mare de dos petits amb tota la càrrega sobre ella, com passava en aquella època.”

Morta tres vegades

L’autora d’Eufòria recorda que Ted Hughes va destruir part dels dietaris de la poeta per protegir els seus fills i que Plath havia escrit una novel·la en què parlava de la criança i el fet de ser pares, una novel·la que podria ser que s’hagués emportat Olivia, la mare de l’autora, i que algun dia podria aparèixer. “Queda clar que Sylvia Plath va escriure sobre aquesta experiència fins al final i crec que va morir tres vegades: la del suïcidi, la de l’oblit de la seva obra i la d’un altre intent de suïcidi no reeixit anys abans. Jo intento construir un pont sobre com hauria estat si no haguessin desaparegut els texts i hi afegeixo la meva experiència. Hi ha una fusió de motivació, llenguatge i lectures meves sobre Plath i la meva experiència per a construir la novel·la.”

Cullhed diu que vol remarcar de la seva novel·la “la part de l’eufòria, la gran força vital que tenia Plath”: “La seva llum i la seva força eren molt potents i ella n’era conscient. A la novel·la es veu com ella estava enfocada cap a la vida, com buscava la perfecció estètica, la de l’amor i la dels fills, una vida molt viscuda, molt vital, i penso que de vegades potser és aquesta llum la cosa que més podia espantar, una força brutal que enllaça amb el títol d’Eufòria i que va experimentar el darrer any. Com a dona, es posava fites vitals tan altes que era impossible de reeixir, apuntava massa alt i havia de caure no sé si per la pròpia llum, per la seva personalitat, per la relació amb Ted Hughes, per l’època que li va tocar viure o segurament per tot plegat. A més, hem de pensar que en aquella època Sylvia Plath tenia molt pocs referents i molt poques autores en les quals reflectir-se, i això tampoc no ajudava gens.”