“Venim a Castelló per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem”

Enguany, el 25 d'Abril es commemora el 7 de maig, i a Castelló. Per les Normes i per Joan Fuster. Per sumar la força d'un símbol a la força d'un altre

Núria Cadenes
Núria Cadenes
27.04.2022 - 21:30
Actualització: 27.04.2022 - 20:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells.”

Pel context i per qui el feia i per les coses que hi quedaven simbolitzades i per tot, aquell discurs que Joan Fuster va pronunciar a la plaça de bous de Castelló de la Plana el 25 d’abril de l’any 1982 ha quedat gravat a la memòria. A la memòria concreta de les persones que hi van ser i que van omplir aquella plaça contra pronòstic, i a la memòria col·lectiva que també conforma els qui no hi érem. Perquè l’hem vist i sentit tantes vegades, en vídeo o en cançó o en referència, que de vegades gairebé sembla que sí que hi vàrem ser. A aplaudir Fuster i a aplaudir Estellés i a aplaudir Alfaro i a aplaudir cadascun dels signants de les històriques Normes de Castelló que eren a la plaça cada vegada que Paco Codonyer, el presentador, n’esmentava el nom. Encara que l’evidència, la simple cronologia, ho neguin, hi vàrem ser.

Hi vàrem ser i hi serem.

“Venim a Castelló el 1982 a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.”

Han passat quaranta anys, des de l’històric discurs a l’històric aplec. I enguany, que en farà noranta de la signatura de la resolució unitària que significava la natural acceptació, també al sud, de les normes de Pompeu Fabra, Acció Cultural del País Valencià ens torna a convocar al mateix lloc. I és una commemoració i un homenatge i més coses, també: una constatació d’existència i de voluntat d’existència, un fer palesa la vitalitat que ens configura des de les nostres “diverses i inharmòniques comarques” (vet aquí la fusteriana capacitat de condensar-nos en tres mots i conjunció), un no perdre mai de vista les burxes que prenen formes noves a cada segle i que guarden el mateix antic, odiós propòsit: la nostra desaparició.

El 25 d’Abril d’enguany es commemora el 7 de maig. Perquè el record de la batalla d’Almansa, l’any 1707, i de l’obligat sotmetiment a la incendiària casta borbònica que el va seguir, no són, encara, festa oficial, i d’Acció Cultural ha de cercar sempre una data acostada, i propícia. Enguany serà el 7 de maig, per tant, i a Castelló. Per les Normes i per Fuster.

Per sumar la força d’un símbol a la força d’un altre.

I celebrant que aquest Any Fuster que tenim en marxa ha obrat el miracle que temps enrere hauria semblat quimera: que hi hagi actes i actes i actes i actes i actes de cap a cap del país que n’evoquen pensament i figura, que (i això ja és al nivell alt del rànquing de miracles) fins i tot les institucions autonòmiques a banda i banda del petit riu de la Sénia col·laborin en la commemoració. I això darrer, que vist fredament no sembla res de l’altre món, de tan lògic, val la pena de remarcar-ho pel que significa d’avenç en la necessària normalitat.

El 7 de maig, per tant, serem a Castelló en una convocatòria de gran, i coral, homenatge a Joan Fuster. A la seva tossuda, raonada, brillant dedicació. A la seva passió, la que ell mateix nítidament definia per a Nosaltres, els valencians: “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i destí del meu poble.”

I hi haurà un primer concert ja dissabte de matí, a la plaça de l’Hort dels Corders, i s’hi homenatjaran algunes de les figures castelloneres que han fet possible que avui, ara, continuem bategant. I hi actuaran Miquel Gil i Noèlia Llorens “Titana”. I havent dinat arribarà la trobada de muixerangues, i n’hi haurà vuit (vuit!, qui va dir un dia que s’ensorraven les torres?): acompanyant la Conlloga de Castelló, s’alçaran les figures de les muixerangues arribades d’Algemesí i de Vinaròs i de València i de Xàtiva i de Sueca i de la Marina Alta i d’Alacant. I després arribarà la marxa en manifestació, que obriran els dimonis Botafocs. I, finalment, el concert a la plaça de Bous per completar el Mural Sonor del País Valencià amb tants noms, i tan diferents, i tan bons, que ja ens ofereixen una idea de com hem avançat. Tant com ha costat i tant com costa encara, sí que hem avançat.

Nosaltres, vull dir.

“Ací, el que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor: perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric. I no: ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.”

Fil per randa i lletra per lletra, els mots de Joan Fuster en aquell discurs famós ens serveixen per a l’Aplec del 2022. I per això es pot veure la fita des d’una doble perspectiva: constatar que la deu es manté i que es renova també, i celebrar-ho, i prendre consciència, alhora, de la duresa, de la cruesa, de la partida que juguem.

En l’actual context de recentripetació mesetària, d’extensió i normalització dels postulats ultradretans (sempre lligats a l’obsessió nacional-annexionista), d’autoritarisme uniformista i negació de drets i llibertats, hi ha en joc la llengua i tant com significa i representa: el concepte de país.

I sí, els contrincants són sempre els mateixos: a una banda les muixerangues i a l’altra, la reacció. “Bo és que ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem, i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible.”

I l’avís. Necessàriament peremptori. Vigentíssim. “En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai.”

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies