Fa molts anys, en una conversa que no he oblidat mai, un polític català em va explicar, amb una calma que en aquell moment em va semblar entre cínica i absurda, que Guinea Equatorial era una oportunitat de negoci extraordinària i que “comprar” un estat seria una idea excel·lent. “Quants diners es poden fer si tens un estat? Més que si tens una empresa!”, va dir entusiasmat. Jo no ho vaig prendre seriosament. No perquè desconegués la naturalesa humana –no me’n faig mai il·lusions–, sinó perquè em semblava que fins i tot l’estat més petit i més desvalgut del món conté, en la seua estructura, elements de fre i de contrapès que fan impossible de reduir-lo a un negoci estrictament privat. Hi ha jutges, periodistes, oposicions, mercats internacionals, aliances, tractats… i, si no, hi ha almenys militarots disposats a tot i corruptes que lluiten per corrompre més encara que tu. Elements, en definitiva, que limiten, d’una manera o d’una altra, els apetits poc morals dels qui manen. Trump ha demostrat que m’equivocava.

No és que Trump haja inventat la corrupció. La corrupció és tan antiga com el poder, i seria ingenu pensar la contrària. Però Trump ha inventat –o potser seria més exacte dir que ha sistematitzat– una manera de fer inútils i inservibles, si més no provisionalment, tots aquells mecanismes de fre que jo creia inexpugnables. I, a més, ha actuat amb una elegància tàctica que, vista de fora i amb una certa fredor analítica, no deixa de ser d’una perversitat admirable. “Admirable” no és la millor paraula, però ho dic com dic que admire el lladre que un dia em va robar la maleta en una estació de tren sense que jo tingués la més mínima noció de què em passava.

El sistema és el següent. Primer i sobretot, crees la desconfiança. Esmerces milions a escampar la desconfiança entre la gent. No pas la desconfiança en les institucions concretes que t’obstaculitzen –això seria massa obvi i massa fàcil de combatre–, sinó la desconfiança en la idea mateixa d’institució. Fas que la gent desesperada, la gent que amb raó o sense sent que el sistema l’ha abandonat, desconfie de tot i de tothom sense pensar ni mesurar: jutges, periodistes, científics, funcionaris, experts, polítics, associacions. Tots menjadora, tots lladres, tots corruptes, tots traïdors, tots aprofitats. I quan ho has aconseguit, quan has creat una massa de ciutadans que no creuen en res i que no escolten raons, aleshores tens les mans lliures per a fer què cregues convenient. Perquè, qui t’ha de controlar, si tots els qui ho podrien fer ja han estat prèviament desacreditats davant la societat?

El cas que fa unes hores ha descrit Paul Krugman en aquest article és d’una claredat brutal. Dijous, Donald Trump va amenaçar l’Iran de bombardar centrals elèctriques civils –un crim de guerra, per dir-ho amb la precisió que el cas mereix– si no obria l’estret d’Ormuz abans de 48 hores. I dilluns al matí, quinze minuts exactes abans que Trump anunciàs públicament que ho deixava estar i que no hi hauria atac, als mercats de futurs es va produir una operació de venda de petroli de 580 milions de dòlars acompanyada d’una compra de futurs borsaris en massa. I l’única explicació imaginable és que algú sabia què diria Trump de manera imminent i les conseqüències econòmiques que tindria.

La cadena CNBC ho va documentar amb xifres: dos pics de volum aïllats, dues operacions úniques, minuts abans d’una declaració que havia de canviar de dalt a baix el comportament del mercat. Operacions sense cap justificació tenint en compte les notícies disponibles públicament. La història, doncs, seria desconcertant, si no fos que l’explicació és òbvia: algú acostat a Trump –o Trump mateix– va explotar aquella informació privilegiada per obtenir guanys enormes i immediats. Segons el Financial Times, aproximadament 580 milions de dòlars. Plaf! En un minut. A la butxaca. Burlant-se de tot i de tothom.

Krugman parla de traïció, en el seu article. Té raó, és clar. Però jo hi afegiria una altra paraula: sistema. Perquè no és un escàndol aïllat, és un model de negoci.

Donald Trump no és un accident ni una anomalia. És, si de cas, la demostració –en un país que té l’exèrcit més poderós del món, les millors universitats i la moneda de reserva internacional– que es pot governar un estat com si fos una empresa familiar dedicada a l’especulació financera a gran escala. Lamentablement, és així. Les decisions de guerra i pau passen per un filtre que fins fa poc semblava impensable: afavoreix o perjudica el negoci privat de qui les pren? La política exterior passa a ser informació privilegiada. La seguretat nacional, palanca de mercat. Desvergonyidament.

I ací és on ve la part que em sembla més essencial, i que els comentaristes europeus tendim a no veure amb prou claredat. Aquest ambient de desconfiança social que el trumpisme exporta arreu —mitjançant els aliats de l’extrema dreta europea, els altaveus digitals, les xarxes de finançament– el beneficia directament. Perquè és ell, o algú de molt a la vora, qui es queda els 580 milions de dilluns al matí, els contractes de defensa, les concessions minerals, les posicions en el mercat de la intel·ligència artificial. Ell i els grans controladors americans de les finances i la tecnologia, aquells que han finançat el moviment als Estats Units i a Europa, aquells que s’han assegut a la primera fila del poder i han convertit Washington en una sala de juntes. Elon Musk no és el producte del populisme: n’és el beneficiari i, en bona part, l’arquitecte, gràcies a haver transformat l’antic Twitter, aquell Twitter ric en debats, en un circ de conspiranoics i insults, d’agressivitat desfermada. Allò que el trumpisme exporta a Europa no és una ideologia amb el significat clàssic del terme. És un model operatiu: desestabilitza les institucions, crea caos, i en el caos compra i s’enriqueix mentre hi ha desesperats que es pensen que el trumpisme –tant se val el nom i la cara que prenga aquest moviment en cada país– és la clau del futur o, a tot estirar, la venjança de les seues penes.

Per desgràcia, aquell polític català que em va parlar de Guinea Equatorial tenia raó en el diagnòstic. Però s’equivocava d’escala i de nivell d’amoralitat. No calia comprar un estat africà petit i desvalgut. Calia comprar el més gros. I calia comprar-lo de la manera més malintencionada: no directament, sinó fent que els seus ciutadans –convençuts per campanyes inacabables que tot és corrupció i mentida i que tothom treballa sols per interessos foscs– acceptassen de bon grat que l’estat deixe de funcionar com a estat i passe a funcionar com una punyetera oportunitat de negoci.

No trobe cap consol en tot això i, sincerament, tampoc no crec que servesca per a obrir els ulls als fanàtics –el trumpisme català va tan desbocat que no veu ni les coses més òbvies. Però potser l’exemple tan descarnat de dilluns pot ajudar algú que encara dubta honradament. A entendre de què tracta tot això, a qui serveix i per què hi ha aquesta histèria desqualificadora que impregna el nostre debat públic. Que no és un fenomen espontani ni la reacció natural de la gent, sinó un instrument perfectament orquestrat. El caos no és la conseqüència del sistema. El caos –fer que no tinguem gens d’interès a separar el gra de la palla i que, per exemple, ens semble igual una iniciativa magnífica com Subvencions.cat que una demagògia perillosa del nivell de Menjometre.cat– és la condició imprescindible perquè els lladres en puguen traure profit.

PS1. La presentació dilluns del nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial, va deixar algunes frases ben explosives, que us resumim en aquest article: “‘Ara odien més el de la Moncloa que no el de Waterloo’: deu frases de Boye en la presentació del llibre ‘El monstre judicial’”. També podeu veure el vídeo de la presentació en aquest enllaç.

PS2. El judici de la gota freda va fer un tomb ahir, quan es va saber que la jutgessa havia cridat a declarar per primera vegada Carlos Mazón, després de la negativa del TSJ de jutjar-lo ells. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “Per què la jutgessa de Catarroja vol interrogar ara Carlos Mazón com a testimoni?”.

PS3. A VilaWeb Televisió toca La crisi dels trenta. Aquesta vegada Clara Ardèvol parla sobre salut mental amb Marta Marín i Estrella Dorca. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Fa poques setmanes, abans de la crisi del golf Pèrsic, el president Artur Mas em va convidar a participar en el seu pòdcast per parlar de la situació política mundial. En podeu veure el vídeo.