Dos quarts de dotze de la nit d’un dimarts. Ja ets dins el llit, dutxat i amb el pijama net. No podries estar més satisfet amb el teu dia, i ja tens ganes de rendir-te al son amb la perspectiva reconfortant d’una jornada que es planteja com totes les altres. Però, de cop, el cor et fa un bot, i obres els ulls com dues taronges, i ja saps que no podràs dormir en tota la nit, perquè t’ha assaltat l’única pregunta que et podia treure d’aquesta rutina melosa: totes les llengües són igual de complexes?

Truques al servei de lingüistes d’emergència 24 hores de la Generalitat de Catalunya. En primer lloc, t’aclareixen que, independentment de com vulguem definir la complexitat lingüística, totes les llengües són igual d’expressives i de vàlides per a qualsevol tasca. Tant val el tai, el frisià o el zulu per escriure una gran obra de literatura, comprar tomàquets o demanar-se si totes les llengües són igual de complexes. I, en segon lloc, et diuen a contracor que la pregunta sobre la complexitat de les llengües té moltes dimensions i engloba diferents conceptes relacionats amb la biologia, la neurociència, la física i les matemàtiques, però que no et volen deixar encara més atabalat.

Tanmateix, el que també queda clar, t’asseguren, és que no totes les llengües transmeten la mateixa informació gramatical quan es parlen. Que n’hi ha que marquen gènere gramatical (o categories nominals), n’hi ha que marquen dos, tres o més nombres al nom (singular, dual, trial, paucal, plural…), n’hi ha que presenten obligatòriament evidencials (és a dir, que t’obliguen a marcar en el verb d’on has extret la informació que presentes; si l’has viscuda en primera persona, si l’has sentida d’algú altre, et cetera), n’hi ha que t’obliguen a dir si quan et refereixes a ‘osaltres s’hi inclou o no l’interlocutor, n’hi ha que t’obliguen a dir si una cosa que ha succeït en el passat ha succeït fa poc temps o fa molt de temps… És clar que tot això ho podem expressar en qualsevol llengua fent servir les paraules, però la morfologia ho condensa i t’obliga a plantejar els missatges amb una configuració concreta.

Per tant, podem parlar, continuen, de llengües que marquen diferent informació explícitament i obligatòria, i podem imaginar que, com més informació explícita codifiquen les llengües, més “complexa” en serà la gramàtica. Trobem diferències en les llengües del món, en aquest aspecte: un estudi recent posava llengües com el tariana (arawak, Brasil), el polonès (indoeuropea, Polònia), o l’onondaga (iroquesa, EUA) com a les llengües amb més distincions explícites, i llengües com el jukun takum (atlàntic-congo, Camerun), el damar occidental (austronèsica, Indonèsia) o el zacatec chatino (otomang, Mèxic) com les que tenien menys distincions explícites. És clar que aquesta és només una classificació de moltes possibles, però és curiós veure que no hi ha patrons clars pel que fa a les famílies o a les parts del món: a qualsevol lloc et podries trobar una llengua en un extrem o en un altre dins la taxa d’informativitat.

Però si hi ha llengües que transmeten diferent informació de manera obligatòria i que tenen gramàtiques diferents, demanes, pot ser que algunes llengües exigeixin més esforç cognitiu que d’altres per processar-les? I et diuen que també s’ha estudiat el tema de com de densament les llengües transmeten informació. Aquí hi trobem, de fet, grans diferències: llengües com el tai, ja mencionat, el vietnamita o el mandarí transmeten prop d’un 150% més d’informació per síl·laba que llengües com el japonès o el castellà. Aquesta diferència la podem explicar pel fet que les primeres tenen un sistema fonològic complex de combinacions de tons i vocals que els permet moltes distincions amb poc material, i dir molt amb molt poc. El que s’observa, però, és que aquestes llengües es parlen més lentament que aquelles amb síl·labes menys informatives, i que, independentment de les llengües i les cultures, els parlants transmeten informació a un ritme més o menys constant: al voltant dels 39 bits (unitats d’informació) per segon. Per tant, sembla que els parlants ens adaptem a les nostres pròpies limitacions cognitives, i que aquest podria ser un dels tan esquius universals del llenguatge.

Després d’haver considerat tots aquests factors, et quedes tranquil sabent que la resposta a si totes les llengües són igual de complexes és, com tot a la vida, que depèn de com t’ho miris. Penges i pots tornar a tancar els ulls, potser beus un glop d’aigua del got de la tauleta de nit, potser fins i tot gires el coixí per a més frescor i confort. Però l’horror no s’acaba, perquè ara no pots evitar demanar-te: i, més enllà dels universals cognitius i aquestes coses que s’inventen els científics, què és millor, de tota manera? Una llengua molt complexa, màximament expressiva i que et permeti parlar de manera eficient amb tot de detalls d’allò que t’envolta, o una llengua màximament simple, elegant i que et doni la possibilitat d’escollir allò que vols dir i allò que vols amagar? Al cap i a la fi, en la història, tant la complexitat com l’elegància s’han fet servir per justificar supremacismes lingüístics. Avui dia es diu (i t’han deixat entendre) que considerem que totes les llengües són perfectes, però per a què? Per a transmetre informació, per a pensar? I per a qui? Per al parlant, per a l’oient, per a l’escriptor, per al lector?

L’operador de la línia de lingüistes d’emergència, que et torna a agafar el telèfon i escolta les teves preocupacions amb tota la paciència del món, et proposa que imaginis una llengua que evita qualsevol redundància i que es limita a fer el mínim que podríem demanar del llenguatge: comunicar allò a què no podem referir-nos només assenyalant o imitant. No volem res de superflu: ni gènere gramatical, ni nombre al nom, ni distincions entre articles definits i indefinits, ni temps ni persones verbals, ni sufixos derivacionals, ni pronoms de relatiu, ni res d’allò que agrada als lingüistes. No és una llengua fàcil d’imaginar, i potser no estaràs d’acord amb algunes tries, però, de fet, podem trobar una gran quantitat de llengües que no tenen algun d’aquests trets. El lingüista de guàrdia crida una companya i tots dos junts munten una minúscula obra teatral a tall de demostració:

—Bon dia

—Bon dia

—Com tu estar?

—Aquest nit dormir un mica mal. Només tres hora. Estar tot nit pensar en complex llengua. Ser tema complica.

—Jo llegir llengua més complica és alemany. Tenir paraula molt llarg i això anar bé pensar tema filosofia. Potser per això allà ser sempre tan avenç.

—I de què servir a ell? Mirar com ell anar avui dia…

No acaba d’estar malament, aquesta pseudollengua. En general, es fa entendre (ens pot recordar, de fet, com un guionista de televisió faria parlar un estranger), tot i que com a lectors hem de fer una mica d’esforç per deduir si avenç es refereix a un nom o a un adjectiu, en quin moment el segon personatge ha llegit sobre l’alemany, o quin és el referent d’ell (els països germanòfons) a l’última frase. Ara bé, l’emissor de qualsevol d’aquests missatges no s’ha d’esforçar gaire per crear-lo: amb poques formes ja ha pogut dreçar un significat prou complet.

Els operadors et fan imaginar ara una altra pseudollengua, màximament complexa, en què l’emissor està obligat a marcar gramaticalment molta informació diferent:

—Bonc diac

—Bonc diac

—Com ha anat el capti de setmanc?

—Ha anati prou bé, hem anati d’acampadel a la Garrotxa. Muntar tendama de campanya sí que ésli complex, i no lesti llengüesti!

—Què tenena a veure lesti llengüesti amb l’acampadel?

—Perdona, em tenenio una mica obsessionat… Seràli millor que em faci una infusió.

En aquest pseudocatalà hipercomplex hi trobem moltes marques gramaticals, que, si en coneixes la gramàtica, et donen molta informació sobre allò a què es refereix el missatge. Per exemple, tenim tres categories nominals noves: a més de tenir masculí i femení, la marca -c s’afegeix als noms que refereixen a temps i dies de la setmana (dia, setmana), la marca -ti s’afegeix als noms que es refereixen a parts del cos (llengua, cap), i la marca -el s’afegeix a noms que refereixen a esdeveniments (acampada). Aquesta llengua també ens obliga a dir d’on hem tret la informació a què ens referim en el verb (es tracta dels evidencials que t’han mencionat fa una estona): així, al verb hem anat se li afegeix la marca -i, que denota que l’emissor ha experimentat en primera persona l’esdeveniment, mentre que al verb és de la quarta línia i el serà de l’última línia s’hi afegeixen la marca -li per denotar que es tracta d’una opinió. Finalment, a la paraula tenda se li afegeix la marca -ma per denotar un nombre dual: vol dir que parlem de dues tendes de campanya, ni més ni menys.

Segurament, aquest text també ha estat prou comprensible sense l’explicació, però amb molt de soroll que, si no coneixes la gramàtica inventada, no és fàcil de desxifrar. El lingüista de torn nocturn et demana que el creguis quan et diu que aquest tipus de complexitat es considera més fàcil per al receptor, perquè en rebre més informació explícita no cal fer-nos preguntes sobre quantes tendes de campanya s’han muntat o si la bonança de la infusió és fet o opinió.

En general, però, conclou, a les llengües (o als parlants) no els agraden els extrems. La comunicació sempre és una negociació entre l’emissor, el receptor i l’entorn en què se situa l’acte comunicatiu, i és en aquest marc del mínim esforç per la màxima claredat que s’autoregulen. Si totes les llengües acaben codificant una quantitat semblant d’informació, o si n’hi ha que realment tenen una gramàtica substancialment més complexa que d’altres, és una pregunta que, malauradament, encara continuarà deixant sense son desenes de persones arreu del món.

Alejandro García Matarredona, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).