26.02.2026 - 21:40
El 30 d’octubre de 1995, el Quebec va perdre el referèndum d’independència per un marge que ha passat a la història com un dels resultats més cruels que pot oferir la democràcia. El 49,42% del cens va votar “sí”, el 50,58% “no”. Cinquanta mil vots van separar el Quebec de l’aspiració d’esdevenir una república independent. Menys vots que persones caben en un estadi de futbol normalet. Era el final d’un cicle amb dos referèndums intentats. O ho semblava.
Però abans no s’assequés la tinta dels resultats, ja se sabia que aquell referèndum havia estat tenyit per les maniobres del govern federal canadenc. Òttawa havia desplegat les setmanes prèvies una campanya de “amor al Quebec” –la famosa concentració d’unitat canadenca a Mont-real, finançada amb diners federals i amb autobusos pagats per empreses privades que hi duien votants d’unes altres províncies–, que els tribunals van considerar, anys més tard, una violació de la llei electoral. El govern de Jean Chrétien va gastar milions en propaganda federalista i va orquestrar una operació de pressió econòmica que les grans empreses van amplificar amenaçant d’anar-se’n si guanyava el sí, a l’estil d’allò que va passar el 2017 ací. Va resultar que la democràcia, en aquell cas, havia funcionat amb una mà posada a la balança.
La derrota, tanmateix, va obrir una ferida que trigà molt de temps a cicatritzar-se. El Bloc Quebequès al parlament federal, el Partit Quebequès al govern provincial, les dues estructures de l’independentisme del país, van entrar en una llarga travessia del desert. El 2003, els liberals de Jean Charest els van desplaçar del poder provincial. El 2011, el Bloc va ser gairebé esborrat del mapa federal per la marea carabassa del Nou Partit Democràtic. El 2018, el PQ va obtenir el seu pitjor resultat de dècades, relegat a deu diputats i un 17% dels vots, i la Coalició pel Futur Quebec (CAQ), de François Legault –un ex-ministre del PQ convertit en dirigent d’un nacionalisme tou, que no parla mai d’independència–, va guanyar per majoria.
Durant els anys més foscs d’aquest procés, molta gent va considerar morta la causa. Els analistes parlaven de l’exhauriment del projecte sobiranista, del fet que les generacions noves ja no s’identificaven amb l’independentisme, del pragmatisme caquista com a alternativa suficient. Però el moviment no va desaparèixer. Va resistir, va cercar la manera de prosperar, va esperar.
Finalment, la remuntada del Partit Quebequès començà a prendre forma a partir del 2022 –vint-i-set anys després del referèndum. Aquelles eleccions les va tornar a guanyar Legault per majoria aclaparadora, però el PQ, amb Paul St-Pierre Plamondon al capdavant, va recuperar credibilitat i presència. A partir del novembre del 2023, les enquestes van indicar que el PQ, per primera vegada de feia molt de temps, era el primer partit en intenció de vot, davant la CAQ. I ací ha continuat.
D’aleshores ençà, hem vist una demostració de llibre de text sobre com es reconstrueix un moviment. El PQ ha guanyat quatre eleccions parcials consecutives en circumscripcions que eren de la CAQ –Jean-Talon el 2023, Terrebonne i Arthabaska el 2025, Chicoutimi aquesta setmana–, cada victòria més contundent que l’anterior. Del novembre del 2023 fins avui, el PQ encapçala les enquestes amb un suport que supera el 30%. Les eleccions a l’Assemblea Nacional s’han de fer a l’octubre i tot fa pensar que el Partit Quebequès hi arribarà com a favorit i que el pròxim govern d’aquest país francès de l’Amèrica del Nord serà, una altra vegada després de tants decennis, independentista.
François Legault va anunciar el mes passat que dimitiria com a primer ministre i com a dirigent de la CAQ. Així marca el final d’un cicle, dels qui van intentar de fer un nacionalisme sense independentisme. I aquest panorama sembla significar la tornada, inevitable, de la pregunta que el Quebec fa dècades que esquiva o ajorna: la de la sobirania, la de la independència. St-Pierre Plamondon ja ha dit que si guanya les eleccions d’enguany proposarà immediatament un tercer referèndum i la farà.
Han passat trenta anys llargs d’ençà d’aquella nit d’octubre del 1995. Trenta anys de molta paciència, de molta perseverança, d’una reconstrucció silenciosa que no ha estat fàcil. La causa quebequesa ha estat declarada morta una dotzena de vegades, però tot fa pensar que ha sobreviscut amb bona forma a la derrota, als escàndols, a l’alternativa conformista, al desencís, a l’oblit. I ara torna.
Torna i crec que en aquesta tornada hi ha una lliçó universal –que lliga amb allò que expressava en el meu editorial d’ahir– que va molt més enllà del Quebec i que ens hauria d’interessar especialment al nostre país: els moviments d’alliberament nacional no funcionem en el temps dels cicles electorals ni en el temps dels algorismes de les xarxes socials. Funcionem en el temps llarg de la història, i per això les derrotes no ens destrueixen. I per això les impaciències puerils, el catastrofisme destructiu, el fet de rebolcar-nos en les nostres misèries, crec que són una perspectiva molt pobra, trista i gairebé diria profundament antinacional.
PS1. Avui us anunciem, en aquesta notícia, la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.)
A VilaWeb creiem que hem d’oferir als nostres lectors tot allò que puguen necessitar per a estar més ben informats, dels vídeos d’un minut a Instagram o TikTok a la publicació de llibres de dues-centes pàgines o més. Tenim l’obligació d’informar bé la societat amb els millors mitjans en cada cas, i per això, si el 2025 va ser l’any de l’estrena de VilaWeb Llibres, el 2026 hem creat un plató televisiu i us oferim una programació regular en vídeo.
En el cas específic dels llibres, les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari.
El 2025, amb títols de tant d’èxit i qualitat com ara Tres dies d’agost, Els morts de Mazón, Contra el silenci i la impunitat i Entendre els mapes, us hem demostrat que som capaços de proposar una oferta rigorosa, atractiva i interessant també al mercat editorial. Per això, per a poder encarar millor la trajectòria futura dels nostres llibres, necessitem que com més lectors millor us feu subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.
PS2. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita, amb Txell Partal, Jordi Borràs i Ot Bou, que parlaren de la possibilitat que hi haja eleccions catalanes –i potser espanyoles el mateix dia– el mes de juny i d’aquesta ensarronada de la desclassificació de papers del 23-F. Vegeu-ne el vídeo.
