Les ments brillants mostren una peculiar tendència a deixar-se arrossegar per creatius rampells d’atreviment i gosadia. Aquesta ment que camina a la vora de l’abisme del coneixement pot ajudar a pujar a qui la posseeix al quadre d’honor de la cultura o, quan el tret ix malament, rematar-lo amb les seues imprudents idees sota la catifa de l’oblit. Sospite que la majoria de preclares figures de la ciència ha pixat fora de test més d’una vegada, cosa comprensible i que no hem de jutjar amb duresa. No seria just condemnar Pitàgores per la seua teoria de la metempsicosi, i rebutjar per això la resta de la seua obra; o considerar Galè un metge insensat i irreflexiu pels seus memorables errors anatòmics; o rebutjar els invents d’Edison per la seua derrota del corrent continu davant de l’altern com a mètode de transmissió de l’electricitat. Van tindre les seues patinades, però els recordem pels seus èxits.

Amb Jean-Baptiste de Lamarck passa el contrari: de la seua variada i, per moments, revolucionària obra, l’ensenyament popular transmet tan sols el fracàs del seu intent d’elaborar una teoria coherent del procés evolutiu. En revelar la pel·lícula de la seua obra, resulta que ens hem quedat amb el negatiu. Aquest desastre té poca aparença de solucionar-se –ni tan sols amb l’ajuda de la moderna epigenètica–, ja que per a això caldria llegir-lo sense prejudicis en comptes de quedar-nos amb la caricatura d’un grup de girafes –animal que, per cert, cita únicament en un breu paràgraf de la seua extensa Filosofia zoològica i en un breu apèndix d’Investiga­cions sobre l’organització dels cossos vius.

Va escriure sobre botànica, geologia, física, meteorologia… i, per descomptat, biologia. En el seu Flore française va introduir el mètode dicotòmic, que facilita la identificació. Va ser un dels grans sistematitzadors del món animal i es va especialitzar en els invertebrats –un dels molts grups taxonòmics creats per ell–. El seu estudi de la classificació animal, en enfrontar-se a la tremenda faenada de posar ordre en el grup dels invertebrats, li va mostrar que el concepte d’espècie és abstracte i arbitrari –cosa que també li passaria a Darwin en submergir-se en la classificació dels cirrípedes–. El seu pla per a tractar de comprendre el món natural partia d’una concepció materialista, amb base en les propietats físiques i químiques dels compostos orgànics. Lamarck va rebutjar de manera contundent qualsevol explicació mística dels processos que observem en la naturalesa, una autèntica temeritat a començament del segle XIX, amb la qual Darwin va bregar de manera més moderada.

Les seues reflexions sobre el funcionament del sistema nerviós, que han passat desapercebudes, són en molts casos sorprenentment avançades. Per a Lamarck la ment és una conseqüència de l’organització física de l’encèfal i de la seua activitat, en concret de l’escorça cerebral, per la qual cosa rebutja una ànima immortal. Identifica el moviment dels animals com la raó que justifica l’existència de sistema nerviós. A partir del coneixement de l’època sobre electricitat i l’anomenat galvanisme, accepta la idea que el sistema nerviós deu funcionar –a causa de la velocitat amb què ho fa– amb alguna cosa «anàloga al fluid elèctric»; separa la ment de la ment autoconscient, i els actes reflexos –«irritabilitat»– d’actes voluntaris mediats per la percepció conscient –«sentiment»–; rebutja la frenologia de Gall, conseqüència d’«un abús massa vulgar de la imaginació»; considera els somnis com una activació desordenada i confusa de la memòria, i, prenent part en una disputa actual, rebutja l’existència del lliure albir.

Aquests i altres centellejos de geni es van ofegar en una obra densa i en la qual molts dels mecanismes que proposa són elucubracions sense base científica. En la crítica que fa a Gall, comenta Lamarck que «els excessos i abusos malmeten molt sovint les coses bones que ha sabut produir». La palla en l’ull de l’altre.

Xurxo Mariño és neurofisiòleg i comunicador científic. Departament de Medicina de la Universitat de la Corunya.
Aquest article ha estat publicat en la secció «Matèria obscura» en la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.