El 2013, el ministre Luis de Guindos es va convertir en l’únic ministre d’Economia de tota la Unió Europea en votar en contra del nou president de l’Eurogrup, l’holandès Jeroen Dijsselbloem. De Guindos va afirmar aleshores que el seu vot servia com a denuncia de que Espanya ‘està infrarepresentada a les institucions comunitàries’. Una denúncia que no va sentar bé als altres socis però que és ben cert: en aquests últims tres anys s’ha accelerat molt la tendència a que l’estat espanyol perdi pes en les decisions polítiques d’una Unió Europea, que ja no veu Espanya com la veia fa uns anys.

No és un problema de que el govern espanyol estigui en funcions.
hollande renziUna prova ben evident la vam tenir el 22 d’agost d’aquest any, quan la cancellera Angela Merkel, el president François Hollande i el primer ministre d’Itàlia, Mateo Renzi, es van reunir per traçar com hauria de ser la nova Unió Europea, ja sense la Gran Bretanya. En aquesta trobada es va posar l’accent en la crisi dels refugiats, la seguretat dins les fronteres europees, així com l’auge de les forces populistes en els respectius estats. I la gran absència va ser la de l’Estat espanyol, exclòs de la trobada.

La justificació que va emergir aleshores era que el govern es troba en funcions. Però si la continuïtat del govern fos un obstacle per parlar sobre el futur d’Europa, Hollande i Renzi no sembla que tinguin una continuïtat menys complicada que Rajoy. Hollande tot indica que té perdudes les eleccions presidencials d’abril de 2017 i Renzi s’ha mostrat disposat a dimitir si perd el referèndum de reforma constitucional del 4 de desembre,com indiquen totes les enquestes. I encara: Rajoy sí que va assistir deu dies després a la reunió del G-20 com a convidat permanent tot i continuar estant en funcions. La justificació no s’aguanta.

Especialment quan no és un cas aïllat. Rajoy també va quedar apartat del sopar amb Obama amb els màxims dirigents europeus on en canvi sí van ser convidats David Cameron, Merkel, Hollande o Renzi. I a nivell europeu és una evidència que l’estat s’ha mantingut en un segon pla en la cimeres de líders de la Unió Europea (UE) consagrades a parlar sobre el futur d’Europa després del Brexit. El nou de setembre, a la reunió preparatòria dels països del sud organitzada pel govern grec, hi van assistir els líders de  Grècia, França, Xipre, Itàlia, Malta i Portugal, però Espanya va enviar només el secretari d’Estat de la Unió Europea, Fernando Eguidazu, de nou excusant-se en que el govern està en funcions.

Espanya ha desaparegut dels càrrecs important i amb decisió política de la Unió
Una prova contundent de la pèrdua de pes d’Espanya a les institucions europees és la gairebé nul·la presència que té en els càrrecs polítics decisius. Que contrasta amb la que tenia en el passat i amb la que tenen països molt més petits i menys importants en termes econòmics.

Una prova contundent va ser al 2012, quan Espanya va perdre la seva representació en el Comitè Executiu del Banc Central Europeu (BCE), superada per Luxemburg. Des de la seva creació França, Alemanya, Itàlia i Espanya sempre havien tingut un seient adjudicat a un representant seu. França, Alemanya i Itàlia el mantenen, Espanya l’ha perdut.

DijsselbloemDos anys després de les polèmiques declaracions de De Guindos, el 2015, el mateix ministre era derrotat per l’holandès Jeroen Dijsselbloem en la cursa per presidir l’Eurogrup, la reunió dels ministres d’Economia i Finances dels Estats de la UE que utilitzen l’euro. Espanya va fer una intensa campanya a favor de De Guindos però els estats van votar en contra d’ell.

I no ha estat aquesta l’única derrota sensible. En aquesta legislatura Espanya també ha perdut el número dos del Frontex, que s’encarrega de la gestió de fronteres, així la vicepresidència del Banc Europeu d’Inversions, que ostentava Magdalena Álvarez. En aquest cas no per qualsevol qüestió sinó en ser imputada en el cas del ERO. La imatge de la corrupció generalitzada a l’estat espanyol el persegueix a Europa.

I entre altres coses per això no queda ni rastre de la presència espanyola en càrrecs de rellevància com el que va ostentar Joaquin Almunia, que fins el 2014 era vice-president de la Comissió Europea amb una cartera rellevant com Competència, o la presidència del Tribunal de Justícia, ostentada per un espanyol entre 1994 i 2003 o la mateixa presidència del Parlament Europeu de 2004 a 2007. Un ciutadà espanyol també havia ostentat un dels càrrecs europeus més importants, el d’Alt Representant de la Política Exterior i Seguretat Comuna, el que seria Ministre d’Afers Exteriors, entre 1999 i 2009. Ara no queda res de tot això.

Ara el màxim representant espanyol a Europa és el comissari europeu Miguel Arias Cañete. I cal tenir en compte que aquest és un càrrec, el de comissari, que el tenen tots els estats de la UE, com a mínim cada estat en té un. Cañete, també implicat en casos de corrupció, s’encarrega de l’Acció pel Clima i l’Energia però no ocupa cap de les set vicepresidències de la Comissió. Aquest estiu, a més, va haver de comparèixer a la comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu per donar explicacions sobre l’aparició de la seva dona en els Papers de Panamà i la seva pròpia implicació en el cas Acuamed, on se l’acusa d’afavorir Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) després de condonar-li quaranta milions d’euros quan era ministre. De nou l’ombra de la corrupció perseguint l’Estat espanyol a Brussel·les.

Tret d’aquest càrrec les altres representació amb un cert pes són la presència d’un espanyol en una de les dotze vicepresidències del Parlament Europeu i alguns casos de tècnics importants, que ja no representen tant Espanya com ells mateixos. És significatiu en aquest sentit que en el passat Espanya havia ostentat la presidència del parlament amb  Josep Borrell entre 2004 i 2007.

Tot i la pèrdua a nivell política, òbviament l’estat manté figures importants de nivell més tècnic, com quatre dels trenta-vuit directors generals de la Comissió Europea, dos dels tretze directors generals del Parlament Europeu, així com un onze per cent dels llocs directius del Servei Europeu d’Acció Exterior, amb quinze ambaixades de la Unió Europea pel món. També compta amb la directora general per Europa i Àsia Central dins de la Política Exterior i amb el director de l’Agencia Europea de Defensa.

La cap de la diplomàcia europea Federica Mogherini celebra amb el president kossovar Isa Mustafa l'accés de Kossove a l'àrea Schengen
La cap de la diplomàcia europea Federica Mogherini celebra amb el president kossovar Isa Mustafa l’accés de Kossove a l’àrea Schengen

Tot i això la comparació amb altres estats, com Itàlia, quarta economia i a qui Espanya va arribar a superar en PIB el 2008, és feridora. Itàlia  amb un govern de color polític contrari dels que manen a la Unió Europea, té entre altres càrrecs, el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, així com l’Alta representant de Política exterior, Federica Mogherini, la qual va negociar els acords amb Kossove.

Aquesta comparativa també es pot aplicar a estats més petits que Espanya, com Portugal, que va tenir el president de la Comissió Europea durant una dècada, amb el polèmic Jose Manuel Durão Barroso al capdavant, així com Vitor Manuel da Silva Caldeira que és president del Tribunal de Comptes. I dirigents de països més petits ostenten càrrecs molt més importants, com és el cas de Luxemburg (president de la Comissió Europea), de Grècia (president del Tribunal de Justícia), d’Irlanda (Defensora del poble europeu) o de Polònia (president del Consell d’Europa), entre més.

Incompliments d’Espanya 
Una de les causes d’aquesta pèrdua d’influència són els constants incompliments d’Espanya. Conforme passen els anys més es veu a Brussel·les com funciona l’estat espanyol i per tant menys confiança en tenen. Així, en el seu informe anual, el Parlament Europeu ha destacat Espanya com l’estat de qui més queixes es reben sobre possibles vulneracions de les lleis europees, i el tercer amb més procediments d’infracció oberts en contra de la normativa europea, només per darrere de Grècia i Itàlia. Cal esmentar, a més, que Espanya es va situar en el posició 25 dels 28 estats pel que fa a la percepció d’independència judicial a la Unió Europea.

Aquesta pèrdua de pes també s’ha traduït en derrotes sonades al Parlament Europeu. El març d’aquest any, per exemple, Espanya va veure com el parlament aprovava el nou reglament de ports amb l’oposició de PP, PSOE i C’s, tractant-se d’un reglament que obliga a canviar les lleis espanyoles, augmentat l’autonomia dels ports i impedint que automàticament la meitat dels beneficis vagin a l’estat, com passa actualment.

Tot i això l’escepticisme respecte a que Espanya compleixi l’acord és molt gran. Tampoc no ha complert l’acord del Consell Europeu on Espanya es comprometia a rebre 15.888 refugiats o les inversions obligatòries al corredor mediterrani.

Una altra font de desencís amb l’Estats espanyol és que han passat trenta anys reben fons europeus i fins i tot amb l’entrada de països de l’Europa de l’Est, Espanya continua tenint un saldo negatiu amb les institucions europees, rebent més diners dels que aporta, i amb algunes regions que continuen sent de les més subdesenvolupades de tota la Unió, plantejant el dubte de si han estat útils els fons europeus destinats a anivellar les regions.

Espanya, a més a més, aquest estiu ha estat amenaçada amb multes milionàries després d’incomplir reiteradament el dèficit. Fet que comportarà a que se li congelin els fons europeus de l’any que ve a l’espera d’uns pressupostos de 2017 que han de comportar noves retallades.

Una política exterior negativa
Més enllà dels incompliments amb la Unió Europea, però,  l’estat espanyol ha mostrat una política exterior molt erràtica els últims temps, que causa molts problemes als seus socis europeus.

El líder de les FARC, Timoleón Jiménez, i el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos
El líder de les FARC, Timoleón Jiménez, i el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos

És espectacular, en aquest sentit, la seva desaparició de l’Amèrica Llatina, on fa dècades tenia un paper central i molt important. Ara en canvi Espanya no ha pintat res, per exemple, en la negociació dels acords de pau de Colòmbia o en el desgel entre Cuba i els Estats Units. És xocant que Raul Castro i François Hollande s’hagin reunit de manera oficial a l’Havana i París sense que Espanya encara hagi fet cap gest cap al govern cubà. Aquesta estranya actitud va en línia amb l’obsessió espanyola contra l’actual president de Veneçuela i la denuncia que fan d’una ‘esquerra populista’, en una Europa que està molt més preocupada per l’auge de l’extrema dreta.

Motivada per la seva actitud respecte a Catalunya, Espanya també ha basat gran esforços de la seva política exterior en la generació d’una croada general contra l’autodeterminació. Rajoy ha estat el dirigent més bel·ligerant a que es negociï directament amb Escòcia la seva integració en la Unió Europea, sent l’únic president que ha amenaçat amb vetar una Escòcia separada del Regne Unit. A la vegada que ha pressionat però no ha pogut impedir debats sobre el procés català als parlaments de Paraguai, Uruguai, Irlanda, Bèlgica, Suècia, Dinamarca o la formació d’un Grup de Suport a Catalunya en els parlaments estonià o suís. També ha provocat un important conflicte amb Letònia retirat l’autorització consular al consol de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, conegut pel seu suport a la independència catalana.

La seva posició contraria a qualsevol independència l’ha portat a ser un dels pocs estats a estar en contra el reconeixement de Kossove, encara que això no ha pogut evitar els acords de Kossove amb la Unió Europea. Això l’ha portat a posar-se al costat de Rússia en aquest afer i a enfrontra-se als interessos d’Estats Units. Tanmateix al mateix temps ha denunciat que l’annexió de Crimea és ‘una violació del dret internacional’, mentre no amaga la seva voluntat d’annexionar-se Gibraltar.

La deslleialtat cap als seus aliats està tornant-se un greu problema pel fet d’haver allotjat submarins i vaixells russos a Ceuta des de 2010, vaixell que es creu que fan espionatge contra l’OTAN. Això ha comportat que al Congrés dels Estats Units s’hagin aixecat veus cridant a l’ordre l’estat espanyol i que la diplomàcia britànica estigui profundament irritada perquè a Gibraltar, davant per davant de Ceuta, sempre hi ha vaixells nuclears que poden ser espiats tranquil·lament des de territori espanyol.

Més enllà de la seva obsessió contra l’independentisme català i l’esquerra alternativa, segurament el problema greu d’Espanya és que no té cap mena de lideratge en les grans qüestions internacionals. Espanya ha tingut un paper irrellevant en l’aliança contra l’Estat Islàmic o en la negociació dels grans estats amb l’Iran. I fins i tot tenint el representant del secretari general de l’ONU a Líbia i sent membre no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU el seu protagonisme ha estat nul en aquest país, que ni que fos per proximitat geogràfica hauria de ser d’un interès especial.

L’evidència és tal que un cinquanta per cent dels espanyols consideren que el seu estat té un rol internacional avui molt menys important que en els darrers anys segons un enquesta de Pew Research Center.

També el Real Instituto Elcano situava Espanya el 2015 en sisena posició com a contribuent en la presencia de la Unió Europea al món, representant el 6,6% de la projecció de tots els estats (quan en canvi representa el 9% de la població). El situava per darrere del Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Països Baixos. I cal destacar que només és la setena potència exportadora d’Europa també per darrere de Bèlgica, un estat de tot just onze milions d’habitants.

Si la contribució es mesura per sectors la imatge és encara més dolenta. Perquè tot i estar en les posicions més altes, fet comprensible tractant-se la cinquena potència econòmica i demogràfica, cal destacar que la projecció espanyola es deu majoritàriament als serveis i al turisme, mentre que on menys destaca la seva contribució és on hi ha més valor afegit, o sigui en educació, cultura i tecnologia.

La qüestió de la pèrdua d’influència de l’estat espanyol ja quedava ben reflectit, però, en un article de l’UNISCI (Unitat d’Investigació sobre Seguretat i Cooperació Internacional) de 2011 que resumia la situació afirmant això: ‘la política exterior espanyola manca d’un rumb clar i d’objectius concrets establerts i consensuats, sent ja més que evident la carència d’una reflexió estratègica sobre què es vol aconseguir a Europa i com es vol fer. La manca d’iniciatives i la pèrdua de pes polític d’Espanya a Europa i al món […] ha afectat negativament la imatge internacional d’Espanya com a potència mitjana limita la seva capacitat d’influència internacional”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.