30.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 01.07.2022 - 11:15
El lector em permetrà que avui manlleve a Ot Bou una part del seu darrer article. A “L’avantatge paradoxal d’una Generalitat feble”, Bou afirma: “Catalunya no és la seva classe política, no és la mediocritat de la seva classe política i mediàtica, ni tampoc és les seves institucions.” I a partir d’ací ens recorda: “La flaquesa de la Generalitat de Catalunya té una cosa bona, al capdavall: si el govern i el parlament no tenen prou força per a articular el país i fer-lo remuntar, tampoc no en tenen per a arrossegar els ciutadans cap al forat negre de la seva decadència.”
Manlleve aquestes paraules perquè em sembla que emmarquen bé les decisions adoptades despús-ahir per la Cambra de Comerç de Barcelona. Són tres decisions de molta profunditat política, en la línia de reduir al mínim les polèmiques “cadires de plata”, de reconèixer de manera oficial el Consell per la República Catalana i l’Assemblea de Representants i, finalment, de canviar l’escut oficial de l’entitat per un de molta més tradició històrica i sense la corona monàrquica.
De les tres decisions m’agradaria cridar l’atenció sobre la primera. Fins ara, dins el plenari de la Cambra, hi seien quaranta membres triats per elecció directa i sis membres elegits per Foment i PIMEC i, a més, hi havia onze cadires ocupades per grans empreses que pagaven –per això es diuen “de plata”– una notable quantitat de diners per seure-hi sense haver de passar per cap votació. Concretament, a hores d’ara aquestes empreses són Banc de Sabadell, Banco Mediolanum, CaixaBank, CriteriaCaixa, Deloitte, el gremi d’Hotels de Barcelona, Indra, Pricewaterhouse Coopers, el RACC, Damm i Aigües de Barcelona.
Hom pot entendre fàcilment que el pes d’aquests onze més sis representants que no passaven per les urnes feia que totes les eleccions fossen condicionades. Perquè per a guanyar, si no eres un candidat del règim, no et calien els 21 vots sobre 40 que serien lògics en estricta democràcia, sinó molts més –per a compensar el pes extra, comprat amb diners, del bloc conservador.
La decisió de reduir aquestes onze cadires a dues –per motius legals no es poden eliminar totes– és un gran pas endavant en termes democràtics i de gestió moderna i avançada d’una institució tan transcendental com la Cambra de Barcelona. Però voldria remarcar que haver-ho fet el mateix dia que es reconeixia el Consell per la República, manifestant-se per tant obertament per la independència, i haver-ho fet al mateix temps que es retirava la corona de l’escut projecta un missatge important: no es fan gests simbòlics, sinó que es va a fons en la tasca de llevar obstacles en el camí per a fer un país diferent, un país millor. I això demana de combinar accions concretes –remoure les cadires de plata de l’ÍBEX– amb gests que ens indiquen quin és el camí de futur i ens alliberen d’aquelles restes del passat que exerceixen un efecte més paralitzador. Fora l’ÍBEX, fora la corona i cap a la república independent, guiats pel Primer d’Octubre.
El contrast d’aquesta actuació amb la mediocritat de la classe política i mediàtica –torne al text d’Ot Bou– no pot ser més estrident. A la cambra saben què cal canviar i ho canvien, sense excuses. Però, a més, saben que per a canviar-ho tot de manera definitiva cal un projecte alliberador de país, que és la independència. I ho diuen i ho remarquen i s’hi apunten. Sincerament, no m’imagine el govern autonòmic que tenim fent res d’això i encara menys fent-ho amb l’eficàcia, l’elegància i la radicalitat amb què ho ha fet la Cambra, un dels grans símbols de la societat civil catalana. Això és un missatge molt positiu. Perquè posa en relleu que, efectivament, “la flaquesa de la Generalitat de Catalunya té una cosa bona: si el govern i el parlament no tenen prou força per a articular el país i fer-lo remuntar, tampoc no en tenen per a arrossegar els ciutadans cap al forat negre de la seva decadència”.
PS. L’altre dia us vaig dir que volia explicar què es podia fer a Catalunya per aprofitar el referèndum d’independència d’Escòcia. Ho faré, però abans hem pensat que valia la pena que una vintena llarga de personalitats independentistes responguessen a la mateixa pregunta. Dissabte trobareu a VilaWeb Paper totes les respostes i serà a partir d’això que diré la meua.
És la diferència entre els empresaris, emprenedors que es guanyen la vida amb els seus mitjans, i una colla d’endollats i escaladors dins d’una burocràcia piramidal, fosca i mediocre. Bona part dels polítics catalans i espanyols pertanyen a la segona categoria.