Com a tots els desvagats delirants per la història i, alhora, un pèl egocèntrics, aquest estiu em va agafar la dèria de la recerca genealògica. Feia anys havia anat a l’arxiu episcopal de Girona i havia pogut tirar algunes línies familiars d’aquelles comarques gironines. Mirant-me aquells registres de baptisme, havia trescat de la Girona vuitcentista fins a Anglès, la Cellera de Ter, Sant Feliu de Pallerols, Olot, Rocabruna… I aquí m’havia hagut d’aturar, confús enmig de noms repetits de Joans, Joseps i ases. Aquest estiu, gràcies a les innovacions tècniques i als programes genealògics en xarxa que reuneixen els arbres de multitud de folls com jo, vaig fer arribar algunes branques fins al segle XIV. És a dir, a avantpassats meus contemporanis de Pere III el Cerimoniós. Una eventualitat –o fatalitat històrica, segons com ho mirem– que em va ajudar molt va ser descobrir algunes branques familiars arrelades a Prats de Molló, i vinculades al tradicional ofici de paraire.

Entre el Vallespir i l’Empordà

Que avui aquelles terres siguin de sobirania francesa va fer que em pogués aprofitar del desenvolupament arxivístic francès en aquests portals genealògics, per identificar avantpassats per a qui mai no hi hagué cap frontera als Pirineus. Una de les curiositats que em va oferir aquesta fulgurant fal·lera per les arrels va ser descobrir que una meva avantpassada de cinquena generació, anomenada Margarida Mir Coll de Carrera, tenia una germana, Magdalena, casada amb un Joan de la Trinxeria. Aquest nom tan eufònic em va fer fabular amb un parentiu amb l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria, que justament era nascut en aquell poble del Vallespir. Dit i fet: va resultar que l’autor de Records d’un excursionista i servidor compartíem un tronc comú d’avantpassats –un embolic de Peres, Ramons, Bernats, Margarides, Colomes i Sibil·les– que es va dividir al segle XVI amb aquest parell de germanes.

Per això, assabentar-me de la publicació de dues novetats que rescaten per al lector d’avui aquell personatge singular de les nostres lletres –un home que va pagar a les hisendes francesa i espanyola essent sempre català– va ser com tenir notícies d’un parent llunyà. Nascut el 1831 a Prats de Molló, cent setanta-dos anys després del tractat dels Pirineus, descendia per part materna d’una família de la petita noblesa pirinenca. Justament, el seu avantpassat Josep de la Trinxeria havia participat en la fracassada revolta dels Angelets de la Terra contra el totpoderós Lluís XIV, arran de l’impost de la sal derivat de l’ocupació per les tropes del Rei Sol d’aquelles comarques catalanes que la monarquia hispànica baratà –i, curiosament, no han format mai part de les seves tradicionals reclamacions irredemptistes. Son pare era un terratinent de la Jonquera i l’avi, ciutadà honrat de Barcelona. Les propietats familiars s’estenien a banda i banda de la falsa frontera, i el nostre home tingué un peu a cada costat.

Una curiositat en expansió

Bosch de la Trinxeria va passar la infantesa a Montalba, a la Fenolleda, va estudiar el batxillerat a Tolosa de Llenguadoc i agricultura a Montpeller i estigué llargues temporades a Barcelona abans d’establir-se a la Jonquera, per administrar l’herència, que incloïa extensos boscs de suro. Bon coneixedor de la literatura francesa, i admirador confés d’Honoré de Balzac, va viatjar per bona part d’Europa i va freqüentar intel·lectuals als balnearis d’Arles i la Presta, on l’estiu del 1879 va conèixer Jacint Verdaguer, que acompanyava –com a capellà domèstic– el marquès de Comillas en les seves cures de salut. Com mossèn Cinto, Bosch fou un gran excursionista i a cinquanta-sis anys va publicar el seu primer llibre, l’al·ludit Records d’un excursionista, que va causar sensació.

“El senyor Bosch de la Trinxeria, rossellonès, que tingué casa a la Jonquera, és molt notable. Les novel·les que escriví –escriví prou!– són més aviat descripcions de la vida de les famílies rurals del país fetes potser amb una ingenuïtat massa simple. En canvi, els papers que produí presentant-se com un excursionista són molt ben girats i de vegades extremadament clars, ràpids, precisos i concrets”, escriu Josep Pla a Caps-i-puntes. “Com alguns excursionistes del seu temps, no féu pas excursions pel plaer de l’excursió mateixa, és a dir, per passar l’estona d’una manera més o menys agradable i superficial. Fou un home interessat en moltes coses: gran caçador, agricultor, botànic, observador dels animals, geòleg, historiador apassionat a donar a les coses que conegué una explicació racional. Fou un escriptor que el que llegí menys, potser, fou literatura. Conegué la literatura d’una persona normalment cultivada. Verdaguer, és clar. És a dir, escriure li servia per a expansionar la seva curiositat, que fou molt vasta, descriví tot el que l’apassionà.”

El gurmet balzaquià

Si hi ha una passió boschdelatrinxeriana que pot omplir les pàgines d’un llibre –escacs a banda– és la gastronomia. I aquest ha estat justament el propòsit de Joan de Déu Domènech, que ja ha demostrat a bastament la traça a l’hora de vincular la mundanitat culinària amb literatura, en els llibres Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà –premi Sent Soví de literatura gastronòmica 2003–, La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939) i Un plat d’escudella. La Barcelona menestral a taula d’Emili Vilanova. El resultat és Bosch de la Trinxeria. El gurmet de la Jonquera (l’Avenç), que recull els texts que va dedicar a la caça, la pesca, la cuina casolana, el pa, el celler i els restaurants, hotels, fondes i hostals que va conèixer a la seva vida. Terratinent i conservador, sense ser mai carlí, com precisa Pla –potser perquè, com el de Llofriu, fou més materialista que no rosegaaltars–, a les seves mans la gastronomia va de l’admiració cap a la cuina senzilla, precària però saludable dels pagesos fins a la preferència per la gran cuina burgesa que havia conegut en els seus viatges, a Barcelona, Madrid, Ginebra o París. Això no vol dir que no s’hagués cruspit tot allò que caçava i pescava, que no hagués participat en fontades i àpats de germanor, ni s’hagués partit les sopes amb pastors i s’hagués entaulat entre traginers, que preferien l’allioli al Chateaubriand.

Catalanista, representant de l’Alt Empordà a l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa, va viure la desaparició d’un món tradicional i l’emergència d’un altre de modern, i va voler deixar testimoni del passat, sense abandonar l’interès pel present. Entre la política i la terra, un altre dels canvis profunds que va viure va ser els estralls causats per l’arribada de la fil·loxera a Catalunya. Una malura que Bosch de la Trinxeria va conèixer i patir com a expert en qüestions agrícoles –va escriure contra els qui propugnaven l’ús de peus americans, que va acabar essent la miraculosa salvació de la viticultura catalana– i com a propietari rural. I va convertir la fil·loxera en material literari per a una de les novel·les que pretenien traslladar l’estudi del seu temps seguint les petjades del seu admirat Balzac, però fugint del naturalisme d’Émile Zola que no creia convenient, no políticament ni literàriament. En concret, la plaga de la vinya centra la trama de L’hereu Noradell, recuperada amb edició i introducció de Josep Camps, dins la col·lecció Biblioteca de Clàssics Catalans de l’Editorial Barcino. Marçal Noradell és un propietari empordanès que s’allunya de la terra quan és nomenat diputat a Corts i es trasllada a Madrid. Allà cau en el parany del vici, el joc i la frivolitat de la capital castellana, mentre la plaga entra al Principat per les seves vinyes de l’Albera. Josep Pla –que aconsellava de no llegir novel·les a partir d’una determinada edat–, insistia a considerar la narrativa del polímata de Prats de Molló com a passada de moda, a la seva recerca sobre el Rellotger de Creixells. L’enyorat Vicenç Pagès Jordà la llegí sense tants prejudicis, i va deixar anar una sentència susceptible de múltiples interpretacions, però que hem d’entendre com un elogi: va dir que no la trobava pas gaire inferior respecte de Narcís Oller, amic i model del nostre parent Bosch de la Trinxeria.