05.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.10.2025 - 21:50
Ja fa molts anys que estem acostumats a manifestar-nos. I tanta pràctica ha fet que molts de nosaltres, més enllà de la baralla per les xifres oficials, copsem ràpidament –tan sols mirant passar la gent– l’impacte social de la causa per la qual es fa la manifestació.
Hi ha les manifestacions de convençuts, però, més enllà, hi ha les manifestacions sentides –que quan es fan mostren que la societat en general ha estat molt colpida per un problema: aquelles famoses primeres contra la guerra de l’Irac, les grans manifestacions per la independència o la primera manifestació contra Mazón, per exemple.
Són les manifestacions en què veus conviure tota mena de gent, d’edats diferents, de vestimentes diferents, d’estrats socials diferents, d’ideologies contrastades, de banderes diverses, manifestacions plenes de pancartes improvisades, fetes generalment a mà amb texts emocionats i amb una presència normalment escassa i poc visible dels partits polítics.
La de dissabte –a Barcelona sobretot, però també a València– va ser una d’aquestes manifestacions, en què la resposta tan multitudinària i diversa de la gent posa en relleu que hi ha una vibració popular profunda i molt estesa. No omples el passeig de Gràcia o el carrer de Colom –sobretot, no els omples de gom a gom amb la intensitat de dissabte– sols amb militants i convençuts. I és per això que aquesta mena de manifestacions les hem de considerar també un termòmetre que alguna cosa ha fet vibrar profundament els ciutadans i els ha impel·lits a mostrar-se solidaris –en aquest cas, solidaris amb el patiment del poble palestí.
I és especialment important de remarcar que en les manifestacions com aquesta podem conviure perfectament gent d’idees molt diferents –tolerant-nos els uns als altres–, perquè la urgència de la resposta és més important que cap altra cosa. Jo, per exemple, sóc partidari de l’existència de l’estat d’Israel i no compartesc les consignes en favor de destruir-lo, però això no va fer que em sentís en cap moment molest ni incòmode perquè la majoria de la gent ho cridava. A mi em va fer eixir al carrer la solidaritat –si ho voleu dir així, estrictament humana– amb la gent de Gaza que pateix més enllà d’allò que puc acceptar. I per a expressar això i expressar-los el meu escalf, no cal que estiga d’acord amb qui camina al meu costat sobre com s’ha de resoldre el conflicte a llarg termini. Simplement, hi ha una prioritat, que ell i jo avantposem i que ens permet de sumar i caminar junts. El fet de saber que això és possible encara –de veure-ho i viure-ho– crec que he de dir que va ser, si més no per a mi, una lliçó important i un enorme glop d’esperança.
Glop d’esperança, atenció, mirant cap endins del nostre país. Perquè en un moment en què l’extrema dreta creix a còpia d’estigmatitzar com un tot “els musulmans”, comprovar que gent tan diferent –que podem estar als antípodes culturals, socials o polítics– som capaços de caminar junts sense caure en el seu parany ho és, de reconfortant.
No us enganyeu pas: tota aquesta ofensiva de l’extrema dreta no és una qüestió “dels moros” –per fer servir la seua terminologia. És una qüestió de nosaltres, o, més ben dit, que va contra nosaltres. Ells, seguint la vella plantilla tècnica hitleriana, simplement han cercat i han trobat un boc expiatori que poden deshumanitzar fàcilment –fa cent anys van ser els jueus, avui són els musulmans. Però, en realitat –i ací hi ha la clau de tot–, el programa de l’extrema dreta, aleshores com ara, és deshumanitzar-nos, deshumanitzar la nostra societat. Amb l’objectiu d’aconseguir que la solidaritat –la nostra arma contra els poderosos– es faça impossible de practicar. La solidaritat entre nosaltres.
Ells –amb una tecnologia propagandística més que provada– s’han proposat que persones normals i corrents –gent que fins fa quatre dies no s’haurien atrevit a pensar això– ara de sobte assumesquen dins seu que en realitat no som una societat ni ens hem de comportar com a tal. Amb l’excusa que habiten entre nosaltres persones que consideren sobrants, éssers humans prescindibles, gent que t’ha de ser igual què els passe i de qui no vols saber res. Que de primer seran “els moros” –l’ham més senzill de fer mossegar–, però que després immediatament passem a ser –com ho som ja– “els processistes” o “els filoterroristes” o els “tous” o els “bonistes” o els “woke” o els “lliristes” o tantes categories com puguen incorporar al seu repertori. Però tot –no us enganyeu pas– per a impedir la solidaritat, que aquest és el seu propòsit real. Per a fer impossible que aquest país nostre puga caminar mai més junt, que mai més repetim una Via Catalana o una Marxa per la Llibertat. És a dir, allò que fa por de debò al poder.
PS1. Aquesta setmana hi ha els debats de política general al Parlament de Catalunya i al Parlament de les Illes Balears. Ens en parlen Odei A.Etxearte (“Els socis descontents i la palanca de Junts: així afronta Illa el debat de política general”) i Martí Gelabert (“Immigració, habitatge i turisme: els fronts oberts de Prohens en el debat de política general”).
PS2. La propaganda franquista i els pactes de silenci de la transició espanyola ens han fet creure que la fam de la postguerra era conseqüència de la guerra del 1936-1939 i els factors internacionals. No és veritat. La fam, la misèria i els dos-cents mil morts per inanició i malalties derivades tenien uns objectius polítics d’autarquia, repressió, propaganda i revenja. I ara, com ens explica en aquest article Xavier Montanyà, nous estudis acrediten de manera consistent la xifra de dos-cents mil morts de fam els primers anys del franquisme. Dos-cents mil.
PS3. A propòsit, d’ací a pocs dies posarem a la venda el tercer llibre de la col·lecció de llibres de VilaWeb, precisament de Xavier Montanyà, i precisament sobre la persistència del franquisme cinquanta anys després. El llibre el rebran primer els subscriptors de la col·lecció. Llegiu-ne més informació.
PS4. Al vessant sud-oriental de Montserrat, just sota el cim de Sant Jeroni, vint-i-set monges benedictines viuen al monestir de Sant Benet. La vida d’aquestes dones segueix el compàs constant de la regla de sant Benet, un marc de pregària, humilitat, equilibri i comunitat. Lligades pel vot d’estabilitat, han deixat de banda les possessions i han abraçat el silenci, tot modelant una vida compartida en la simplicitat. Adiva Koeningsberg les ha visitades i ens n’ofereix aquest reportatge fotogràfic que ens ajuda a entendre com és la seua vida per dins.
