Un dinar amb Francesc Cambó a la Via Laietana número 30

“He quedat amb don Francesc”, dic a la cambrera que em ve a atendre una vegada traspasso la porta del restaurant Can Bo. “Amb qui?”, respon desconcertada pel nom de pila de l’home que dóna nom al restaurant on s’escau la cita. Bé, de fet no és Cambó, sinó Can Bo, en un joc de paraules si més no ocurrent. “Si no li fa res, esperaré en aquella taula”, indico per sortir del tràmit. Encara no m’he assegut a taula que el meu convidat, Francesc Cambó i Batlle, fa acte de presència. Per dir-ho d’alguna manera. Aquesta seria, més o menys, la conversa que hauríem pogut mantenir.

—Vós direu, Safont, per què m’heu fet baixar… Ja sabeu que no disposo de gaire temps.

—Fins en el format espectral en què arribeu no deixeu de ser fidel a l’aire d’home dinàmic que els vostres contemporanis no deixaven d’assenyalar, tot i que aquest dinamisme no us fes precisament un home simpàtic… Rossend Llates us cita dient que afirmàveu que la simpatia feia perdre el caràcter.
—Efectivament, en la vida s’ha de triar entre la simpatia i la força. Els homes forts donen moltes trepitjades i causen moltes ferides. Però digueu-me. He baixat del retrat que presideix la biblioteca perquè em vau dir que volíeu parlar amb mi, però no em vau avisar pas que em sotmetríeu a judici. És clar que en si Llates em comparava amb l’Amadeu Hurtado, que és una flaca tan seva com vostra, estic perdut davant vós. Algú deia que hauria estat un digne rival des de l’esquerra, i a fe de Déu que tenia qualitats per a ser-ho, però el podia la seva aversió a la comèdia que havíem de fer els homes polítics i la seva dèria a moure’s entre bambolines.

—Tot i que podríem parlar de política…
—No cal que seguiu. Ja sé que em vau qualificar de “ingenu Maquiavel”!

—La frase és del col·lega i amic Ignasi Aragay, però la podria signar perfectament. Deia, però, que no parlaríem de política, ni d’economia ni finances internacionals…
—Ja se n’ha parlat prou, de la CHADE, i els historiadors m’han tret tots els drapets al sol.

—Tampoc vull parlar dels vostres projectes de mecenatge i patrocini artístic, de la Fundació Bernat Metge ni molt menys de les enraonies que s’han fet córrer sobre la vostra vida privada. Volia compartir un àpat amb vós en aquest Hotel Gran Central que fou casa vostra…

—Després d’haver estat l’impulsor de la Reforma, em vaig decidir a donar exemple i alçar un edifici modern a la nova Via Laietana. Aquest edifici del número 30 el vaig encarregar a Adolf Florensa, arquitecte noucentista que hi aplicà les tècniques més modernes i un sobri estil classicista inspirat en el bussiness architecture de l’Escola de Chicago. L’edifici, de baixos, planta i vuit pisos, feu parlar molt, i fins l’any 1935 fou l’edifici més alt de la ciutat. També se’n parlà perquè, a diferència del que fins llavors feien els propietaris, jo em vaig reservar les plantes més altes per al meu domicili i les meves oficines. Florensa i Jean-Claude Forestier s’encarregaren del jardí, i l’edifici del costat, que també vaig fer alçar, el vaig voler més baix per no impedir-me la vista d’aquesta ciutat. Per al tercer edifici que vaig construir, vaig encarregar uns esgrafiats a l’amic Oleguer Junyent que es poguessin veure des de la biblioteca… Tant parlar m’ha fet venir set. Us faria res de demanar alguna cosa per beure?

—Havia pensat en unes copes de xampany Taittinger…
—En coneixeu la història, suposo. El negociant de vins Pierre Taittinger va adquirir el Château de la Marquetterie que havia conegut durant la Gran Guerra, on havia combatut com a oficial, i el va convertir en una de les grans cases de la Xampanya, mentre compaginava els negocis amb la política…

—En una dreta que com més anava més temptada es va sentir per la deriva autoritària de l’Europa d’entreguerres, i que el portaria a donar suport al mariscal Pétain. No sé pas si us sona tot plegat…
—Amb els anys Taittinger es faria amb un dels meus hotels predilectes. El Crillon de París. Ah, quins temps, sí senyor. A París, el Crillon o el Meurice, a Londres el Claridge’s i a Nova York el Savoy. El Grand Hotel de Fontromeu… I a Madrid, el Ritz, no pas el Palace, massa prop de les corts i ple de polítics catalans! Com ja sabeu vaig convèncer César Ritz que obrís un hotel a Barcelona, aconseguint vèncer la seva resistència a fer-ho en una ciutat que no era capital d’estat… Preneu-ne nota, si us plau.

—Senyor Cambó, a banda la vida d’hotel que vau menar –i en aquest sentit, no deixa de fer-vos honor que casa vostra ara en sigui un, acabat de reformar–, són llegendaris els vostres viatges a bord del iot Catalònia. No tan sols pels fastuosos viatges que vau fer, sinó també per com de bé s’hi menjava. Diuen que el cuiner austríac que tinguéreu era cèlebre per la seva bona mà i perquè preparava les millors menges, fins i tot en les pitjors travesses navals. Per cert, a un enamorat d’Itàlia com vós, li farà gràcia saber que el xef del Can Bo, Lorenzo Cavazzoni és italià.
—Els tagliatelle di Lorenzo, amb ragú de cua de bou així ho testimonien. Ara, també hi veig aquella cuina catalana que segons en Pla reculava ara fa cent anys: croquetes de rostit, ensaladilla russa amb ventresca de tonyina, canelons de ceps i albergínia, mandonguilles, bacallà amb samfaina. Veig que en qüestió de vins, el país ha millorat substancialment, però suposo que per acompanyar l’àpat em permetreu deixar-me endur per noms com ara Monferrato, Valpolicella i Sangiovese que tan bons records em porten, oi, Safont?

—Sabem gràcies al vostre biògraf, Borja de Riquer, que éreu un bon vivant, que us agrada menjar bé, però que malgrat que vau freqüentar molts sopars de societat, de conspiració i homenatge, éreu més de dinar a casa. Un dels vostres convidats habituals a taula, el periodista Gaziel, refereix de vós algunes de les notes gastronòmiques… No sense un punt d’acidesa marca de la casa.
—Què escriu en Calvet?

—“No era pas un gourmet, a taula. Tenia poca gana, perquè s’alimentava sobretot dels nervis. Però s’interessava per complaure els invitats, i fins exposava davant d’ells, amb falsa convicció, algunes idees culinàries més aviat arriscades. Un dia em va sostenir que el plat més digestiu del món era la llagosta amb maionesa; però ell només en prenia una rodelleta. Jo el deixava teoritzar i, com sempre he estat, gràcies a Déu un menjador avinent i fàcil de convèncer, el complaïa sense esforç repetint el servei dels plats que ell platònicament enaltia. El pollastre rostit era el seu gran refugi. Melmelades angleses; bones fruites del temps; vins mediocres: res notable en termes de gastronomia. Un dinar breu i suficient, com una rèplica parlamentària a un discurs d’oposició de tercera categoria.”

—Aquests intel·lectuals no solament han estat sempre uns somiatruites, sinó que ja veig, que en el fons, també són uns desagraïts… Parlant de cuina, potser ja sabeu que una de les persones més importants de la meva vida, la senyora Paquita Verdaguer –o Francesca Bonnemaison, com vulgueu–, la meva consellera i gairebé una mare per a mi, va tenir un paper molt més important, gastronòmicament parlant, que no pas jo.

—A ella li devem la creació, no gaire lluny d’on som ara, de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on el xef Josep Rondissoni va formar centenars de dones, tant mestresses com minyones. Ara que parlàveu de les dones de la vostra vida, no volia acabar aquesta conversa sense recordar aquella retrobada amb la soprano Maria Barrientos, la vostra estimada Mariola, en què vau servir-li el seu plat favorit, faves a la catalana, a canvi d’un recital privat…
—Era tal el meu enyor de Catalunya, que vaig demanar a Narcís de Carreras que em fes arribar llavors de faves i pèsols de Llavaneres per al meu hort de Mont-Repos, a l’Argentina… Dit això, ja en teníeu prou? Puc tornar amunt?

—Don Francesc, ha estat un honor. Marxi tranquil, tinc tot el que necessitava i més.

El meu convidat marxa amunt, cap al quadre que presideix la biblioteca, que manté l’esperit original i es pot visitar. De la trobada, només em quedo amb un però. Que, tot i que la carta s’ofereixi en català, el web de l’hotel i del restaurant no estigui disponible en la llengua del pròcer que li dóna nom, i que tant feu per situar-la entre les llengües de cultura del món.