El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Finalment, hi ha hagut acord i la Unió Europea ha bastit un pla sense precedents per a combatre unida la crisi del coronavirus. Els dirigents de la Unió Europea han arribat a un acord per a crear un fons de recuperació de 750.000 milions d’euros que es finançarà amb deute comunitari. L’acord inclou 390.000 milions d’euros en subsidis directes i 360.000 milions d’euros en crèdits a retornar a partir del 2027 amb un termini d’amortització de trenta anys i un tipus d’interès molt baix. L’endeutament col·lectiu també té una lectura política: el compromís de continuar junts, després de la crisi del Brexit.

La negociació ha estat duríssima perquè calia conciliar posicions molt distants, que dibuixen la fractura indiscutible entre els estats del nord i el sud de la Unió. L’estat espanyol i Itàlia, sobretot, volien rebre subsidis i els països del nord, encapçalats per uns Països Baixos que s’han situat al centre del poder continental, s’hi negaven en rodó. Per adonar-nos de la importància de l’acord assolit només cal recordar que el 28 de març Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió, va reaccionar al drama que sacsejava la Llombardia i el Vènet dient que les crides del govern italià a finançar la crisi amb uns bons europeus eren un simple eslògan. Ho va dir en una entrevista amb l’agència alemanya DPA que gairebé ocasiona la crisi més gran de la història de la Unió Europea. D’ací als 81.000 milions d’ajut directe que rebrà Itàlia després de l’acord i als 72.000 milions que rebrà l’estat espanyol hi ha un abisme evident que ningú no pot negar. Perquè ens situem tots, el projecte de pressupost de l’estat elaborat el 2019 per Espanya anunciava uns ingressos de 300.881 milions d’euros. Per tant, només l’ajut directe europeu, que no cal retornar, equivaldrà al 23% del pressupost. I si hi sumem els préstecs, parlarem ni més ni menys que de l’equivalent al 46% del pressupost. La meitat, com qui diu. Són unes xifres enormes.

Així i tot, a parer meu, encara és més important el pas endavant, històric, cap a la federalització de la Unió Europea que significa aquest acord. La reacció és diferent de la que la Unió Europea va tenir en la crisi del 2008, quan va tractar, sobretot, Grècia com si fos una colònia. Ara es pot discutir si seran prou diners i es poden témer les conseqüències de les reformes a les quals van condicionats, sobretot, els préstecs. Personalment, crec que això encara és insuficient i que no ataca el nucli central de la crisi, la qual només es pot vèncer amb l’establiment d’una renda ciutadana garantida per a tothom. I el pressupost de la Unió és, evidentment, millorable. Però que aquesta siga la meua opinió no em reca de reconèixer que el paquet d’ajuts va molt més enllà del que era possible imaginar fa només dos mesos o tres.

I ho fa amb uns elements polítics interessants. Perquè la sobirania dels estats es desdibuixa encara més davant el conjunt. I això és bo com a europeistes i com a catalanistes. Perquè els estats petits reben garanties que no hi haurà una piconadora dels grans. I perquè per primera volta s’accepta que calen clàusules que vinculen ajut financer als deures polítics. És cert que Hongria i Polònia han tombat la proposta que aquests ajuts es vinculen ara al respecte a la llei comunitària, però en canvi han hagut d’acceptar, per primera volta, que aquesta vinculació s’establirà en un futur pròxim, després de noves negociacions. I el fet que la cancellera Merkel haja avisat de manera explícita que la vinculació dels diners amb el respecte de les lleis europees no afectarà només Hongria i Polònia és una clau molt interessant. Tan interessant com la referència explícita que fa a ‘les lleis europees’ i no a la democràcia en abstracte. Lleis que només pot interpretar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El salt endavant en la línia confederal que fa la Unió Europea és positiu, doncs, però hem de ser conscients que no serà gens senzill. Apareixeran noves tensions, segur. El mecanisme de fre establert, segons el qual no cal unanimitat però en canvi un sol estat pot frenar els ajuts de manera temporal, causarà problemes, segur. Avui tothom està content i pagat, perquè més o menys tothom ha guanyat, però la lletra petita, com sempre, matisarà aquesta alegria. La negociació sobre el respecte a la llei europea serà molt dura. I la por, justificada, de les retallades causarà tensions importants i justificades, com les que es van veure ahir mateix al Parlament Europeu. Però qui conega la història d’Europa ja sap que en aquest procés res no ha estat mai fàcil i el pas fet ahir, que implica l’establiment d’imposts europeus i, per tant, més independència de les institucions centrals, és un dels que fa història.

 

PS. Jordi Goula, com és lògic perquè és el gran referent d’economia d’aquest diari, en parla d’aquest acord, des d’una altra perspectiva complementària en la seua píndola d’avui: L’acord del ‘tots hi guanyen’. Els la recomane.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.