TV3, qui venia els nadons?

Aquest dimarts TV3 i el Canal 3/24 van emetre diverses peces sobre un dels crims més grans que hem viscut al nostre país: el robatori sistemàtic de nadons de mares pobres per a vendre’ls a famílies riques, una pràctica que va existir fins a mitjan dècada de 1990, i que a tot l’estat podria arribar a tres-cents mil casos. La notícia indicava que, passats tres anys de l’aprovació d’una llei al parlament per ajudar les famílies afectades, no s’ha fet gairebé res, i recollia diversos testimonis de víctimes que encara cerquen els fills al cap de quaranta o cinquanta anys. També incloïa unes sorprenents declaracions del director general de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses, que deia: “A mi m’agradaria que tot anés més de pressa”, però “l’administració té els seus propis ritmes”, com si bona part de la responsabilitat no fos seva.

Ara bé, allò que em va deixar estupefacte va ser el final de la peça, on el periodista, Aitor Álvarez, mirava de donar-hi el context. Tal com es va emetre al 3/24 i podem llegir al lloc web, “centenars de pares i mares a Catalunya i a tot l’Estat busquen saber la veritat sobre els nadons que sospiten que els van robar per donar-los en adopció a altres famílies. S’han pogut demostrar aquests robatoris de nadons durant el franquisme, però també després, fins a la dècada dels noranta. Aquesta separació forçada va començar durant la postguerra, com una estratègia de la dictadura de prendre’ls als republicans i donar-los a famílies pro règim. Però al cap d’uns anys es va transformar en un negoci il·legal. Es venien els nadons a famílies que no podien tenir fills”. Al Telenotícies Vespre el final era més breu: “es va seguir fent fins els noranta, transformat ja en un negoci il·legal”.

No cal ser un receptor atent per a adonar-se que l’estructura sintàctica de “els robaven”, “es venien” i “es va seguir fent” té una funció clara, que és evitar explicar quins van ser els culpables dels crims (algú s’imagina que al Telenotícies s’hi digués que “es llancen bombes sobre les ciutats ucraïneses?”). Els responsables prou que els coneixem, i sabem quina és la institució que va crear i fomentar la pràctica. L’antropòloga Neus Roig, autora d’una tesi doctoral sobre el tràfic de nadons a Espanya, ho deixava clar en diverses entrevistes: “Allà on hi ha hagut un capellà o una monja àvids de diners hi ha hagut tràfic de nadons, perquè ha estat l’Església Catòlica qui ho ha permès i ho ha potenciat”. També val la pena de parlar de quins tipus de famílies compraven nens, camuflant l’intercanvi comercial com un donatiu religiós, i de la destrucció intencionada d’arxius que fa gairebé impossible seguir el rastre de les adopcions.

No m’atreveixo a dir que aquesta omissió de la peça de TV3 sigui volguda, o bé un oblit que ningú no va corregir. Ara bé, sí que es pot relacionar amb una característica molt estesa del periodisme català, sobretot de la Corporació: quan s’explica un cas tràgic, el retrat de les víctimes sol ser exquisit, impecable, fet amb tota la dignitat, però hi ha greus mancances a l’hora de presentar l’estructura que va causar o va permetre els fets, com si no es volgués anar més enllà. L’exemple que recordo sovint és “El monstre de Banyoles”, el reportatge del programa Sense ficció sobre un mestre que durant dècades va cometre abusos sexuals, físics i psicològics. El documentari era esplèndid en l’aproximació a les alumnes que ho van patir, però, més enllà d’alguna menció escadussera del director, deixava una pregunta sense respondre: per què l’administració no hi va actuar? Per sort, durant l’emissió vam poder llegir molts missatges a Twitter –la xarxa que odien aquells qui enyoren el monopoli de l’altaveu–, on s’exposaven les reunions amb els alcaldes, o el paper ben galdós dels delegats territorials d’Ensenyament.

El monstre de Banyoles era un individu, però moltes persones i institucions el van emparar. Com en el cas dels nadons robats, hem d’exigir als mitjans públics que ens expliquin la història sencera sense amagar noms –al capdavall, els paguem entre tots, i tenim el dret de reclamar-ho.