Quin tros d’escriptor, tu

Fa tres dies que escolto el disc Balla la Masurca! de Guillem Gisbert (1981), aquest tros d’escriptor que també fa música. Gisbert, fins fa poc amb Manel, i ara tot sol, escriu d’una manera bella i entenedora històries suggerents. En aquest cas, un Gisbert de quaranta-dos anys s’ha posat a escriure d’una manera lúcida sobre els anys de joventut en moltes de les cançons. Cançons on t’acaba explicant idees a través de petits contes, si vols. Amb personatges que no cal que et facin de mirall, ni que t’hi vegis a tu mateix, per a trobar les cançons ben pensades, ben escrites, ben parides. Gens pretensioses, les trobo, sinó tan delicades com profundes. I, en molts casos, i parlo per a mi, fins i tot poden ser històries que et fan pensar per oposició. No m’hi veig a mi mateix. Ni falta que em fa.

Per exemple, si voleu oposició, aquí en teniu una: a diferència del Guillem Gisbert, un servidor a quaranta anys no vaig fixar la mirada cap a la joventut com ha fet ell en aquest disc. Jo a quaranta anys vaig fixar la mirada cap enrere, sí (un clàssic quan arribem als quaranta), però cap a la infantesa. El fet de tenir fills em va portar cap allà. Encara recordo el dia que banyava el Liam i li passava els dits pel front mullat, quan, de cop, vaig notar els dits de ma mare al meu front mullat. Deu ser el record més antic que tinc. Tinc uns quatre, cinc anys, i la mare em banya. Aquest record em va reviure a quaranta-un any. Després, durant una dècada, he reviscut més records de nen (dels quatre anys als deu, diguem) que no pas de jove, gràcies a viure entre infants. I si vaig començar a la primera banyera, ara arribo al despertar sexual. Em sento vibrant.

El disc que jo no tinc, el talent d’escriure cançons que jo no tinc, la veu de cantar que jo no tinc, em serviria per a fer un disc en què viatjaria a la infantesa, sí. I a la infantesa explicada per Nietzsche (segons aquest filòsof, l’esperit humà té tres fases: camell, lleó i nen, l’estadi superior). El disc que no tinc el talent de fer explicaria com l’esperit camell tot ho carrega i estima els qui l’humilien. Com per sort, arriba el lleó, que es planta i diu no. No a les càrregues. No a les obligacions. I finalment arribem al nen, que passa del no al poderós sí. El nen és un nou començament. Aquest seria el meu disc sobre la infantesa, que òbviament lligaria amb la política i amb un nou món i amb el sí a la independència.

Gisbert és un món allunyat del meu, i en aquest disc en bona part es planta a la joventut. I parla de joves apolítics. De joventuts que no són rebels. Miracle a les Planes descriu joves estudiants de periodisme sense vocació. Balla la Masurca detalla aquesta psicologia humana de voler sempre complaure els altres. I Cantiga de Montse explica la gelosia de veure’s estimat més d’allò que un hom és capaç d’estimar. Són les meves tres cançons preferides. I totes tres m’han commogut, però no són ben bé el meu món. Un exemple: jo vaig començar geologia, vaig veure que no era el meu món i ho vaig deixar. Inconscientment, diria que feia ciències per complaure el pare, que sempre havia volgut un fill científic (en el fons, era ell que volia haver estudiat ciències, i ens passava els neulers). Vaig perdre tres anys de joventut fins que no vaig trobar la meva carrera. He guanyat una vida bàsicament feliç.

Guillem Gisbert és, per mi, un dels grans i li tinc un enorme respecte. Fa unes lletres tan boniques, tan ben pensades, tan ben escrites! Explica els mons de manera tan suggeridora! El seu món no és ben bé el meu (jo estic molt més polititzat, diria), però les cultures grans, importants, profundes, tenen dins la cultura i la contracultura. El pop i el punk. Els polititzats i els no tant. L’art compromès i el cínic. Si hi ha qui pensa políticament, socialment, de manera diferent de tu i crea en català, és un èxit cultural de primer ordre. Vol dir que tens una cultura que pot expressar mons que no són el teu. Fins i tot mons inventats. Fixa’t tu.

Dels artistes m’importa ben poc que la seva militància política o el seu compromís sigui el meu. No és la seva política, ni la seva moral, que em mou. És la capacitat que tenen de crear bellesa. Quan hi ha qui ho fa, per allunyat que sigui de tu i del teu món, com a mínim t’has d’aixecar i treure’t el barret. Si pots, el fet d’obrir la boca i dir-ho és molt plaent: gràcies, Guillem Gisbert. M’has tocat l’ànima amb uns dits nous, gens familiars.