Trinxat de llengua

L’oferta gastronòmica de bars, restaurants, llocs de brunch i altres distribuïdors de menjar cada cop s’allunya més de la tradició culinària catalana. Trobar un fricandó, uns fideus a la cassola o mel i mató en la majoria d’establiments és gairebé un miracle. És del tot comprensible que hi hagi restaurants que ofereixin plats de diversos llocs del món, i jo mateixa gaudeixo descobrint la cuina tibetana, georgiana o vietnamita. El que no em sembla tan normal és que sigui més fàcil menjar ramen que escudella, sushi que un suquet de peix, o que a tot arreu t’ofereixin cheescake i tiramisú de postres.

Si a les llars catalanes es continuessin cuinant els plats tradicionals, el saber culinari del país seria predominant i n’estaria assegurada la transmissió a les noves generacions. Però, com la Maria Nicolau denuncia sovint, a les llars catalanes es cuina més aviat poc: molts  plats senzills o de supervivència i molts plats preparats. M’agradaria saber quants adolescents catalans han menjat mai fricandó (ja no demano que en sàpiguen fer). Als programes de cuina de 3Cat tampoc s’ofereix habitualment una cuina tradicional: si vols cuinar la major part de plats, necessites anar a un supermercat asiàtic a comprar algues, iuzu o xiitake. Aparentment, els plats catalans no semblen tan atractius ni tan guais. Cal menjar preparacions amb noms japonesos o anglesos, o anar a fer un brunch en lloc d’un esmorzar de forquilla. Cal dir “cheescake” i “lemon pie”, en comptes de pastís de formatge o de llimona.

Més enllà d’aquests termes gastronòmics que adoptem juntament amb plats i ingredients, es pot establir un paral·lelisme amb la llengua catalana. L’últim invent dels responsables d’Eufòria, el programa de 3Cat, és Eufòria Dance Kids, un concurs de dansa en què competeixen dotze equips infantils de ball. Arnau Tordera, el cantant d’Obeses, ha criticat la tria d’aquest títol a les xarxes socials, un títol que considera un despropòsit absolut, “perquè en català tenim un vocabulari extensíssim que pot expressar allò que es vol dir”, “perquè la televisió de Catalunya té la responsabilitat fundacional de treballar a favor de la normalització lingüística i aquest títol hi va en contra” i “perquè es diu al públic potencial del programa, nens i adolescents, que la llengua del país no és prou vàlida per a expressar el món que els envolta ni el món que els atrau”.

Els adolescents i joves del país ja estan exposats a continguts digitals majoritàriament en castellà i anglès, i la major part de l’argot que fan servir procedeix d’aquestes dues llengües: bro, bae, chill, drip, finde, tardeo, jartar-se… (si no sabeu què volen dir aquests termes, podeu consultar Com ho diria). Sembla que molen més les paraules en altres llengües, que amb el català no n’hi ha prou. Per això, d’acord amb l’Arnau Tordera, considero que des de 3Cat s’hauria d’haver aprofitat una marca d’èxit com és Eufòria per associar el català amb continguts interessants per a aquesta franja d’edat, i prendre aquest criteri de manera general, d’acord amb l’objectiu fundacional a favor de la normalització de la llengua que citava Tordera.

Tant en la cuina com en la llengua, dos aspectes importants de la cultura, nosaltres mateixos deixem de banda la nostra tradició, la nostra manera de fer i de parlar, i incorporem elements forans que sembla que valorem més. No es tracta d’aïllar-nos o de ser puristes, evidentment, les cultures i les llengües sempre han tingut contactes i han incorporat elements les unes de les altres. Tomàquets, patates o albergínies són termes de llengües diverses (del nahua, quítxua i taïno, i àrab, respectivament), ingredients que van arribar a casa nostra i que estan totalment integrats en la nostra cuina. En el moment actual, però, més que de contactes, es tracta del predomini digital de les grans llengües i cultures, i de la nostra tendència a incorporar acríticament plats, ingredients, mots i expressions; a arraconar tot allò que ens defineix com a cultura.

Mònica Barrieras Angàs
Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades