Tretze tresors submergits als Països Catalans

Cada estiu, les platges del país s’omplen d’usuaris que alguna vegada han somniat de trobar un gran tresor enterrat. La troballa d’un vaixell romà a tan sols cinquanta metres de la línia de costa i a només tres metres de profunditat a la platja de Palma ha fet créixer encara més aquesta curolla (i ha alimentat tota mena d’hipòtesis, perquè es calcula que aquesta platja acull prop de tres milions de banyistes cada any i ningú no havia trobat el vaixell fins ara). En realitat, la recerca de tresors pirates i vaixells afonats és un somni antic, com bé palesen algunes de les millors novel·les d’aventures del segle XIX, començant per la imprescindible L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson.

Més enllà de les curolles de tots els afeccionats al busseig i dels somnis dels qui alguna vegada s’han emocionat amb les grans narracions decimonòniques, la realitat és que les nostres costes són un paradís per als arqueòlegs submarins. Geòrgia Costa i Gemma Sebares han escrit Història submergida (Angle), un recorregut per tretze jaciments arqueològics de totes les èpoques situats sota les aigües. Les dues historiadores i arqueòlogues –que tot sovint es dediquen a passejar turistes per Tarragona– fan un breu recorregut per la història d’aquesta disciplina –recorden, entre altres coses, que l’espoliació dels jaciments i, especialment, de les àmfores ha estat a l’ordre del dia– per tot seguit descobrir-nos tretze joies enfonsades.

La primera sorpresa que ens emportem és que el primer jaciment del qual es parla no es troba en aigua de mar, com calia esperar, i no és un vaixell, com explicaria la lògica dels horitzons d’expectatives. És, ni més ni menys, que el poblat neolític de la Draga, situat al llac de Banyoles, i amb set mil anys d’antiguitat. Les excavacions començades amb motiu de les Olimpíades de Barcelona 92 han tret a la llum part del poblat en terra ferma, una altra part entre el fang de la riba del llac i una part sota l’aigua dolça. És una de les troballes més interessants perquè l’aigua i el llot del llac han permès de conservar bona part de la fusta de les cases i obtenir molta informació sobre els processos constructius. A més, hi ha nombrós aixovar, fonamental per a entendre com eren aquestes primeres societats agrícoles i ramaderes a casa nostra.

El segon tresor submergit ens du fins a aigües del Port de la Selva i a una profunditat ja considerable, entre 25 i 30 metres de fondària. El derelicte del cap del Vol era una nau ibera que la darrera dècada del segle I aC, en temps de l’emperador Octavi August, va carregar vi a Badalona per dur-lo al nord, però no hi van arribar mai. Es considera que l’excavació d’un derelicte proper, a la cala Cativa, començada el 1984 per Romualdo Alfaràs i amb patrocini de l’escultor Frederic Marès, va ser la primera excavació subaquàtica científica a casa nostra.

Com que no tan sols de vaixells i poblats viuen els arqueòlegs submarins, la tercera troballa té a veure amb infrastructures bàsiques per al desenvolupament de la vida comercial grega i romana: els ports d’Empúries i de Tarraco han estat infrastructures molt buscades que a la fi aporten la informació necessària per a entendre com es desenvolupava el comerç a la Mediterrània a l’Edat Antiga.

I lògicament, si hi havia relacions comercials, també hi devia haver els seus productes de luxe. És clar, el garum, una salsa de peix molt apreciada pels romans (i que ara només seria apta per a estómacs sense gaire mania). I és això que transportava principalment el buc afonat a la Vila Joiosa i descobert el 1999 per José Bou i Antonio Ferrer quan la seva àncora va quedar encallada en una àmfora romana, la primera de les moltes que hi havia en aquest navili –moltes de les quals van ser espoliades des que es va comunicar la troballa fins que va començar la investigació pròpiament dita un any després. Tot i això, és un dels derelictes més importants i que més informació ha aportat.

La Mora és una zona actualment protegida, a uns sis quilòmetres de Tarragona, i aquí va ser on el 1948 uns quants afeccionats a la pesca submarina varen trobar un sarcòfag romà de gran vàlua destinat a enterrar algú de qui s’ha perdut el nom. En principi, pensaven que era el buc d’un camió afonat, però l’objecte era molt més antic. Per sort, només era el sarcòfag i no s’havia estrenat encara.

No es pot dir que el cap de Creus sigui un refugi gaire segur de la Mediterrània, ans al contrari. A les seves aigües, hi ha més de vint derelictes, sis dels quals es van localitzar a cala Culip, en aigües de tan poca profunditat que permeteren que se n’agafessin materials sistemàticament per part d’aquells que només els volien tenir de record o vendre’ls al millor postor. El 1984 es va començar a excavar amb mètode un vaixell, l’anomenat Culip IV, que ha donat molta informació als investigadors i que deu la seva salvació a la planta de moda a la Mediterrània, la posidònia. Aquesta praderia d’algues –ara molt protegides pel govern balear, per exemple, que castiga molt durament que s’hi fondegi a sobre– va conservar molt bé el vaixell, que ha servit per a documentar l’imperi Romà i el comerç.

I si el cap de Creus no és pas el millor refugi, encara ho és menys l’illa de Cabrera. Ja Plini el Vell assegurava que Cabrera era insidiosa per als naufragis, i molts vaixells s’han perdut en aquest parc nacional marítim i terrestre que va ser un dels primers camps de concentració de la història, quan 4.000 soldats francesos capturats a la batalla de Bailén hi varen ser internats amb un nombre de baixes esfereïdor. De vaixells enfonsats a Cabrera n’hi ha molts i a diferents profunditats, algun grec i la majoria romans. Però no era normal de trobar-hi un vaixell púnic del segle III carregat de vi a trenta metres de profunditat. I aquest és el que destaquen Geòrgia Costa i Gemma Sebares en el seu treball.

Col·leccionaven objectes de civilitzacions anteriors a les seves, els romans? Doncs amb tota probabilitat sí, especialment grecs. Això explica que a la zona coneguda com les Sorres, a Gavà, una empresa d’àrids trobés un vaixell romà i se’n repartís les peces. Un casc etrusc preciós va arribar a la casa de subhastes Christie’s i es va vendre per vint-i-tres milions de pessetes de l’època, tot i que el preu és incalculable. L’altre es pot veure al museu de Gavà. I sí, això hauria estat arqueologia subaquàtica perquè aquesta zona era mar fa més de 2.000 anys. Al mateix lloc, es va aconseguir de recuperar-hi una de les poques restes medievals que tenim a casa nostra, per tant un fiasco i un èxit al mateix jaciment.

El treball de Costa i Sebares també documenta un galió enfonsat al cap de Cavalleria de Menorca, a seixanta metres de profunditat, on per primera vegada es va emprar un robot de control remot per a les investigacions; un vaixell de començament del segle XIX a Deltebre; els sis vaixells enfonsats a la Vila Joiosa entre 1917 i 1918 pel mateix submarí U64;i el Ciudad de Barcelona, enfonsat durant la guerra del 36-39.

Són tretze jaciments subaquàtics que ens expliquen la nostra història d’una altra manera. En podrien ser molts més, perquè com expliquen les autores, les nostres mars són plenes de vaixells enfonsats, però sens dubte tots aquests ens fan reconsiderar la manera de mirar-nos la nostra mar. Qui sap si serem els afortunats que trobarem el següent tresor que aportarà llum sobre el nostre passat?