14.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.08.2025 - 22:19
Som a l’estació de França, punt de sortida i d’arribada de trens que duen a fer viatges curts i més llargs. El nostre pot ser tan llarg com vulguem, perquè viatgem en la conversa amb la restauradora Ada Parellada, que sempre esdevé una ruta per emocions i reflexions. El punt de partida són tres llocs de la ciutat de Barcelona carregats de raons per a triar-los.
El lloc de trobada és el vestíbul d’aquesta meravella d’estació noucentista, que la destinació dels seus trens va batejar, primer, com a estació de Granollers, perquè fins a aquesta ciutat del Vallès Oriental on va néixer Ada Parellada arribava un tren que sortia de Barcelona i, a partir del 1878, com a estació de França, perquè es va construir via fins a la frontera, i més tard fins a París. L’estació de França va ser la segona estació de trens de la ciutat, després de la que va donar origen a la línia Barcelona-Mataró, l’any 1848, que va posar en funcionament el primer ferrocarril del país. Els trens que anaven a Mataró sortien d’una altra petita estació molt a prop de la de França, i després es van fusionar. L’exposició universal del 1929 va inaugurar-la i l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona se’n va estrenar una remodelació.
“Venir aquí és com fer un retorn al passat”, diu Parellada. Sota cúpules i arcades del rebedor d’aquesta estació catalogada com a bé cultural d’interès local, la mestressa del restaurant Semproniana se sent “en una de les grans estacions d’Europa de la segona meitat del segle XIX, com la Gare de Lyon de París”. L’estació de França és l’única estació de Catalunya, juntament amb la de Portbou, que conserva la marquesina d’arcs fets de tramat de ferro, que li concedeixen una gran espectacularitat.
I en aquest viatge al passat de Parellada, trobem el seu avi, Paco Parellada. L’amo de la Fonda Europa de Granollers, l’any 1940 va comprar el restaurant 7 Portes de Barcelona i, sobretot al principi de tenir el restaurant barceloní, precisa la néta, “com que encara no tenia l’equip muntat, portava cassoles amb menjar ja preparat a la fonda, com ara el fricandó”. Aquella logística sàvia d’aprofitar el viatge en tren serveix a la Parellada per a recordar l’avi Paco. “L’estació de França em connecta amb ell per aquesta història preciosa de les olles al tren, i per la proximitat al 7 Portes, i he volgut, així, retre-li aquest homenatge.” En les famílies –diu la petita de vuit germans– “tots tenim els nostres referents, algú a qui admirem de manera especial, i en la meva, aquest avi és un model a seguir, malgrat saber que tot el que ell va fer és inassolible. Va ser extremadament valent i va fer que el 7 Portes tingués un èxit impressionant. A més, va ser un precursor del càtering, perquè també duia cassoles arreu per vendre els seus cuinats.”
Ja són deu generacions de restauradors a la Fonda Europa i, tal com explica Parellada, de cadascuna n’han après alguna cosa i n’han heretat valors, consells de com gestionar i formació sòlida. “En el pòsit de tots aquests anys i tantes lliçons, jo tinc molt present aquest avi”, diu al costat de les andanes de l’estació els detalls de la qual continua observant amb interès. “M’adono que la ciutat, la fas servir, però no la mires. Ens cal anar de viatge per mirar les ciutats, però sobretot necessites una edat per a admirar allà on ets, i no només extreure’n la utilitat”, comenta des de l’única estació de tren de Barcelona que destaca pel seu tarannà històric i la seva concepció artística. “Per mi, una màgia de l’arquitectura és que la funcionalitat sigui tan bonica com útil, però en la construcció d’una estació de tren com aquesta, l’objectiu principal no és estètic, sinó funcional. És després, sobretot quan deixem passar un temps, que n’admirem la bellesa”. I en aquest pas del temps estableix un paral·lelisme amb les persones: “A mesura que ens fem grans apareix una bellesa més sòlida, de vida, d’experiència, de valors.”
La velocitat de les nostres vides, i la concentració en allò que ens ocupa cada dia, tenen molt a veure amb aquesta distracció de les belleses que ens envolten, al parer d’aquesta restauradora que ens ensenya a no malbaratar el menjar i que fa una crida a recuperar l’hàbit de cuinar a casa. “Trepitgem el carrer, però sense mirar, vull dir que no admirem tot el que hi ha en aquesta ciutat que és una autèntica meravella. El que no té una bellesa específica, té història, té cultura, com la persona que té una cultura i uns valors.”
L’Hospital Clínic
Aquesta autèntica meravella que és per Parellada Barcelona li fa molt difícil la tria, solament, de tres llocs a la ciutat. N’ha fet una llista molt més llarga. Però el segon lloc l’atorga a l’Hospital Clínic, i no solament perquè també el troba una construcció d’estil bonic, sinó per tot allò que desprèn, d’humanitat i de vida. “Admiro l’estètica dels passadissos, però el trio també perquè és un espai ple d’històries que toquen el cor. El que passa allà dins és la vida de les persones. Hi veus l’esperança, però també el neguit”, diu.
I encara té un altre vincle, més íntim i singular, amb l’hospital. “Quan tinc un dia molt intens, que em xucla totes les energies i em fa sentir que aquesta feina meva no em permet tantes coses i me n’ha robat tantes altres, m’obligo a anar al Clínic i seure deu minuts en un banc, perquè és allà on torno a dir-me, cada cop: tens l’ofici més bonic del món. La gent ve al restaurant amb ganes de passar-s’ho bé, per celebrar, per declarar-se, per estimar-se, per demanar-se anar a viure junts…” Aquest ritual és la seva teràpia que no deixa d’aplicar-se. “Ens convé anar als hospitals de tant en tant, quan ens queixem, per adonar-nos, de vegades, que el que ens passa és només una entrebancadeta. Ens pot fer sentir contents i agraïts veure tot el que passa en un hospital com el Clínic, en què conviuen la por, la inseguretat, la incertesa, els nervis, la tristor, però també l’espera i la confiança.”
De fet, tal com diu la cuinera, “quan parlem de llocs idíl·lics mai pensem en els veritablement necessaris. Trobem que els hospitals són inhòspits perquè els associem als moments difícils, però allò que hi passa és molt bonic”.
El fet que el restaurant Semproniana sigui molt a prop de l’Hospital Clínic fa que també el tingui molt present en les seves taules. “Vénen familiars de pacients i m’expliquen que les proves han anat bé i vénen a celebrar-ho. I els metges vénen a dinar amb tota la seva distància de les malalties, perquè, si no, no podrien viure.”
La pesca, de prop
El moll dels pescadors és el tercer indret especial de Barcelona que tria Parellada. I el tria pel seu compromís amb el peix de proximitat, amb l’ofici de pescador artesanal i també perquè sent que cal més sensibilització sobre el consum dels peixos que ens fa a tots més sostenibles. I amb un exemple ho diu ben clar i concís: “Menjant sardina, que és el principal peix de pesca de proximitat a Barcelona, ajudes a mantenir l’ofici, a més de garantir-te omega-3.” Espines i olor sap bé que són els hàndicaps principals perquè la sardina no sigui el peix més consumit, tot i el seu alt valor nutritiu, però, tanmateix, recomana de cuinar-ne. És bo per a la salut i per a la continuïtat d’un ofici que a la Barceloneta encara treu a pescar nou barques. “Fa trenta anys eren quaranta, i va cap avall.” Per això, diu que s’ha d’anar a veure com arriben les barques. “Va molt bé veure-ho perquè així valores la feina que fan i coneixes el peix que menges”, explica. Ara és molt més fàcil visitar aquest espai vora la mar, gràcies a la remodelació recent del Moll de Pescadors, i la seva obertura al públic, que permet de fer una bonica passejada fins a la torre del Rellotge i fins i tot assistir a la subhasta del peix.
Al costat de les barques dels pescadors que encara es fan a la mar per proveir restaurants i peixateries acaba el passeig pels tres llocs de la Barcelona d’Ada Parellada. Però en la seva llista hi havia també el roserar del parc de Cervantes, “bellesa per bellesa”, la seva llibreria de capçalera, la Impossible, on sent felicitat perquè hi veu perdurar un objecte tan antic com és el llibre, “on saludes, preguntes, i darrere el taulell hi ha una persona, i tot això m’emociona”, diu Parellada, que viu la lectura com un refugi. La Vila Viniteca, a Ciutat Vella, “exemple de petit comerç, originalment una botiga d’ultramarins, a partir de la qual ha sabut fer un imperi”, també la vol citar, com també l’hivernacle del parc de la Ciutadella, la font del Gat, l’hospital de la Santa Creu, la plaça de Sant Agustí Vell i el mercat del Born. “Hem de mirar i redescobrir Barcelona i ampliar la descoberta a tot el país, que tenim un país meravellós, i tota la península ho és. Tenim molta proximitat a descobrir i hauríem de plantejar-nos si no fem mal al planeta viatjant lluny en tants anar i tornar que no ens donen temps d’interactuar i conèixer, només de destruir. Siguem menys ambiciosos, perquè el que tenim aquí ja és prou digne d’ambició. Valorem-ho i, només de tant en tant, si en tenim l’oportunitat, fem salts quilomètrics, amb més profit.”
