I tota la resta és literatura

No és pas pel gust de cultivar l’exquisit art de fer enemics que no em puc estar de defensar causes impopulars. Més aviat deu ser perquè l’experiència m’ha dut a desconfiar de les causes i les persones populars. Els banys de masses em fan angúnia; sembla que hom en surti més brut que no hi havia entrat. En la popularitat alguna cosa hi grinyola, com si el mèrit fos mal adquirit i l’aplaudiment una ganga a les rebaixes d’un criteri poc exigent. Potser és que sóc un romàntic de les causes perdudes i tinc un tarannà autopunitiu. O potser sóc addicte al rebentisme i a aigualir la festa, aneu a saber… Tan fàcil com és seguir el corrent! Per anar a contracorrent avui no se m’acut res millor que rehabilitar una cosa tan engavanyadora, tan frívola i desmodada com és la literatura.

Quan algú vol dir que alguna cosa és fullaraca i parlar per parlar, res més fàcil que qualificar-ho de literatura. No de cinema, ni d’esport, ni d’espectacle i ni tan sols de badoqueria, que és l’ocupació actualment en voga gràcies a les xarxes socials, sinó de literatura. Però encara hi ha un grau més despectiu, que és tractar una al·locució de retòrica, menystenint així una de les arts tradicionals més venerades. No és balder recordar que a l’Atenes del segle V abans de Crist els mestres de retòrica, anomenats sofistes, eren ben retribuïts perquè ensenyaven aptituds útils en la vida política. “Sofista” ha esdevingut un malnom a causa de l’hostilitat de Plató contra aquests competidors. Els sofistes eren, per dir-ho atrevidament, els pragmatistes de la cosa pública. Plató els declarà guerra dialèctica i de passada expulsà els poetes de la república. Als uns els faltava coherència ètica i als altres, coneixement de les idees. Però, malgrat Plató, els sofistes triomfen amb toga de jurista, i si els poetes no tenen cap funció pública, excepte –als Estats Units– quan reciten un poema en la cerimònia d’investidura del president de la república, tanmateix, el poble encara reté el mot “poesia” per suggerir que una cosa té una certa idealitat, ni que sigui en relació amb els sentits. Hi ha qui parla, per exemple, de poètica gastronòmica o de la poesia del futbol. Això ja ho havia fet Bécquer en aquell poema tan cursi que s’havien après de memòria les àvies de la meva generació.

Dir que alguna cosa és poesia és conferir-li connotacions positives, mentre que és imputar-li’n de negatives dir que és literatura. No ha estat sempre així. Europa, molt abans d’esdevenir una comunitat econòmica i legislativa, ja era una comunitat espiritual unida per un corrent d’influències que circula per sota de la diversitat i les tempestes produïdes pel xoc de nacionalitats, costums i llengües. És aquest corrent soterrani que fa possible i en certa manera necessària la unió política que, avançant a batzegades, es consolidarà una mica més amb les eleccions de la segona setmana de juny. Tanmateix, no s’ha de confondre el concepte polític d’Europa amb la realitat d’Europa. Hi ha una limitació important en la concepció i orientació dels instituts d’estudis europeus sorgits arran del tractat de Maastricht. Molts d’aquests centres, com ara el Europe Center de la Universitat de Stanford, es dediquen gairebé exclusivament a l’estudi de les institucions de la Unió Europea, que són probablement l’aspecte més secundari, tot i que el més aparatós, de la vida europea. Si girem la vista a l’època en què la Unió no passava de ser un projecte entrellucat en el futur, veurem que aquell projecte no sols consistia en la visió ideal sinó que a més exigia una justificació. I veurem també que gairebé tots els qui compartien la visió la sostenien i defensaven no pas amb arguments de caràcter tècnic o legal, sinó invocant els grans corrents i les forces històriques que són a la base de la consciència europea. 

El 1948, poc després del daltabaix de la Segona Guerra Mundial, T. S. Eliot advertia de la diferència entre l’organització material d’Europa i l’organisme espiritual d’Europa. I avisava que si aquest darrer organisme morís, allò que s’organitzés ja no seria Europa. Sols quedaria una massa d’éssers humans parlant diferents idiomes, un panorama en què la diversitat lingüística ja no estaria justificada, perquè ningú no tindria res a dir que no pogués dir igualment en qualsevol idioma. És a dir, ningú no tindria res a dir en poesia, que va a l’arrel de la personalitat expressiva d’una llengua. Fixem-nos en la distinció entre “organització” i “organisme”. Una organització s’improvisa d’acord amb les necessitats del moment i es basteix a partir d’una abstracció fundada en una teoria que al seu torn recolza en dades estatístiques. En canvi, un organisme creix i es desenvolupa gradualment, amb les parts diferenciant-se en virtut de les necessitats evolutives del conjunt. Crec que per “organisme” Eliot entén per damunt de tot la consciència europea, nodrida per una tradició que recull el llegat del cristianisme i les civilitzacions antigues de Grècia, Roma i Israel. Durant dos mil·lennis els europeus n’han estat hereus i usuaris. A parer d’Eliot, aquesta herència comuna assegura uns lligams que cap organització política o econòmica no pot suplir.

Eliot no fou l’únic intel·lectual d’aquells anys a subratllar el paper de la cultura en general i la literatura en particular en la formació de l’esperit europeu. Eugeni d’Ors fou un dels pocs escriptors de l’estat espanyol, dividits entre germanòfils i aliadòfils durant la Primera Guerra Mundial, que s’adonaren de la unitat latent en el conflicte que esquinçava el continent. A Lletres a Tina, publicades el mateix agost en què els canons feren estremir Europa, la guerra era per ell una guerra civil sota l’aparença de guerra entre nacions. No és pas segur que Europa encara begui d’aquelles fonts amb prou esplet perquè encara tingui sentit fer poesia en les llengües europees. Vull dir que encara s’hi pugui dir alguna cosa orgànica, alguna cosa sorgida dels budells de la llengua amb ressonàncies simbòliques i tornaveus semàntics de les tradicions respectives. Unes tradicions que són, més que no pas el llenguatge en si, la casa de l’ésser europeu, car inclouen, enllà dels signes gràfics d’unes llengües mortes (el grec i el llatí, sobretot), els impulsos morals i imaginatius amb què ha bategat el cor occidental.

Catalunya és europea per origen i aspiració, de ple dret doncs, sense que hi tingui res a veure el Regne d’Espanya com a peatge i marc provisional de pertinença a la Unió Europea. Car aquesta és una organització i no pas un organisme. Catalunya ho és sobretot perquè beu de les fonts comunes: la bíblica i les clàssiques, i no sols per la moda noucentista que durà un parell de dècades, sinó pregonament i estructural: en l’arranjament de les comarques, les viles, els camins, que sempre duen a Roma, en el costumari i el codi civil, en els campanars de les esglesioles romàniques i els frescos de Taüll, el pòrtic del monestir de Santa Maria de Ripoll i el claustre de Sant Miquel de Cuixà a l’època de l’abat Oliba,  en l’humanisme que donà fruit insigne en el valencià Lluís Vives, un dels molts exiliats en la llarga cadena de perseguits que troben aixopluc natural enllà del Pirineu. Tots ells superen els límits de la nacionalitat sense negar-la, perquè els empeny i els sosté el corrent europeu i l’herència comuna.

La literatura és una part substantiva d’aquesta herència eixampladora i universalitzant. Sempre havia estat un estímul de l’aspiració i una força capaç d’avivar les brases després de cada incendi destructiu. Recordeu el seu paper a la Renaixença i més recentment en la represa de la identitat a les acaballes del franquisme. Sempre ha estat, en els exemplars més nobles, una restitució ensems de la catalanitat i de la part que als catalans ens correspon en la diversitat europea. Tanmateix, avui l’herència està sotmesa a influències contràries, entre les quals la indiferència i l’oblit no són pas les menors. El seu vehicle orgànic tradicional, la literatura, és relegat per discursos de caràcter organitzatiu com la sociologia, la politologia i massa sovint també el periodisme operatiu i d’un sol ús. Això quan no es baixa directament als inferns de les xarxes cercant la instantaneïtat, que és la negació de la duració i de la història.