Toni Postius: “No volem que Lleida torni a caure a les mans del 155”

Toni Postius (Lleida, Segrià, 1984) vol convertir la batalla per la Paeria en una lluita a tres bandes. En les últimes eleccions es va quedar a gairebé tres mil vots de Miquel Pueyo (ERC) i Fèlix Larrosa (PSC), però va entrar en una triple aliança entre republicans, Junts i el Comú. A la regidoria d’Urbanismes ha comandat els principals projectes de la ciutat, com ara el pla de l’Estació i la construcció de l’alberg de Pardinyes. En aquesta entrevista de VilaWeb, Postius explica que aspira a repetir una aliança amb ERC i que en cap cas no pactaria amb el PSC.

—Les eleccions es presenten com una batalla entre Miquel Pueyo i Fèlix Larrosa.
—És evident que no. Les eleccions municipals, sobretot, són una batalla entre una manera d’entendre la política, d’entendre la ciutat, que ja es va dirimir fa anys. Recordem que a la ciutat de Lleida governava el 155 i això ha estat molt vigent. I, per una altra banda, Junts va quedar relativament a pocs vots de ser la primera força política dins el bloc dels partits independentistes i, per tant, en aquestes eleccions sortim a guanyar i a ser els tercers en joc en aquesta batalla.

—En el cas que es pugui repetir una aliança electoral com la d’aquests últims quatre anys, com a factor diferencial, què aportaria Toni Postius en lloc de Miquel Pueyo si fos el paer?
—Bé, d’entrada jo tinc un tarannà molt inquiet i enèrgic; vaig néixer l’any 84. Sóc d’aquella generació a qui els pares van dir que no tornés. I vaig decidir tornar. Avui dia aquest discurs malauradament continua essent vigent per a molta gent que no troba un lloc de feina, i jo hi he posat molt d’entusiasme i ganes precisament per a revertir aquesta situació, sobretot generant futur, generant oportunitats de feina per al dia de demà. Vull donar molta empenta i molta energia al dia a dia de la ciutat, i sobretot reivindicar el que sempre hem estat, la segona capital de Catalunya, però massa de vegades continuem essent una ciutat desconeguda per a Catalunya.

—La vostra prioritat és governar en coalició amb ERC?
—Nosaltres hem dit claríssimament des del minut zero que sortim a guanyar i, per tant, veurem exactament què passa el 28 de maig i quin suport té cada força política. En segon lloc, si ningú no té capacitat de governar per si mateix, farem una política de mà oberta a les formacions independentistes per bastir un govern independentista. Nosaltres aspirem a poder-lo encapçalar, i per tant, a partir d’un programa electoral, posar-nos d’acord amb els projectes transformadors  de ciutat, perquè quan la ciutadania vota pluralitat política, hem de ser capaços de bastir majories estables que permetin de dur la ciutat endavant. Almenys així ho entenem.

—I descarteu el PSC?
—Sí, claríssimament. Hem de ser molt clars que no donarem cap mena de suport a cap batlle que es pugui proposar per part de les formacions del 155. És una etapa que l’any 2019 va costar molt de deixar enrere quan el PSC governava amb el PP i Ciutadans, que va mercadejar amb la llengua, que va espoliar el Museu de Lleida, que va celebrar les garrotades del primer d’octubre del 2017.

—Com valoreu la sintonia amb Miquel Pueyo, si és que n’hi ha hagut, durant aquests anys de mandat?
—Bé, d’entrada, ha estat un govern de coalició en què vam començar essent tres. Tots érem nous, no havíem tingut l’oportunitat de governar plegats i va haver-hi una primera fase d’aprenentatge. Però sempre vam ser molt conscients que, al final, més enllà de les discrepàncies que pot haver-hi i que hi són, perquè són formacions polítiques diferents, la qüestió important és treballar per projectes i fer avançar la ciutat. Sempre hem procurat d’anar per feina, ser silents, evitar les discussions públiques i evitar aquesta imatge que moltes vegades s’ha traslladat en altres governs de coalició al país o en altres poblacions amb conflictes constants. L’experiència ha estat positiva, i si la ciutadania torna a demanar que ens posem d’acord, serem els primers a oferir la mà a ERC si en aquest cas ens pertoca a nosaltres governar la ciutat.

—Lleida és el darrer reducte de bona sintonia entre ERC i Junts?
—Fa quatre anys, jo era un dels defensors de la unitat de les formacions independentistes, i encara ho sóc. Aquest país cau massa vegades en la temptació d’entrar en discussions entre les formacions independentistes, però quan la gent i les formacions polítiques van plegades són capaços de fer grans coses. Jo continuo reclamant i defensant la unitat com un valor que ens fa més forts, que ens permet de fer passos endavant en clau nacional. I, evidentment, en clau de ciutat, també. Més enllà de fixar-nos en allò que ens separa, hem de ser capaços de fixar-nos en allò que ens uneix, i aquesta ha estat la tònica els darrers quatre anys de govern.

—Quines polítiques que havia impulsat el PSC heu aconseguit de revertir durant aquests quatre anys de mandat?
—D’entrada, posar ordre econòmic, perquè quan vam entrar ens vam trobar un ajuntament que tenia un dèficit de 12 milions d’euros, un endeutament que superava quasi el 110%, de manera que estàvem intervinguts financerament. També teníem un ajuntament encotillat amb uns contractes que abans del canvi de govern es van deixar signats. Per tant, hem procurat de posar ordre i explicar les coses tal com són, i, en segon lloc, explicar la situació de l’ajuntament i ser molt transparents en aquest sentit, què es pot fer i què no es pot arribar a fer. Això, de vegades, no és simpàtic. No hem defugit els problemes de fons que tenia la ciutat o assumptes que havia d’afrontar i no ho havien fet, com el cas dels temporers. I també hem revertit algunes situacions, com per exemple que Lleida feia dècades que havia renunciat a industrialitzar-se. Hem procurat de desencallar tots aquells projectes dels quals s’havia parlat sempre i que el PSC els tenia tancats en un calaix.

—El PSC havia defensat com a model comercial el projecte de Torre Salses. En canvi, vosaltres heu prioritzat el Pla de l’Estació. Per què un sí i l’altre no?
—D’entrada, hi ha una cosa que és molt clara, i és que fa molts anys que la ciutat no té un centre comercial, i això ha estat perquè no hi ha hagut planificació urbanística. Fa uns anys, va entrar un centre comercial com el de Torre Salses, però abans d’aquest projecte ja hi havia un consens unànime amb relació a desenvolupar el Pla de l’Estació. No és únicament un centre comercial en una zona cèntrica de la ciutat, el Pla de l’Estació vol dir acabar connectant el barri de Pardinyes amb el centre, la dinamització de la rambla Ferran, dinamitzar comercialment tota aquesta zona, aprofitar la construcció de la nova estació d’autobusos que s’hi farà i, per tant, també vol dir crear sinergies amb l’eix comercial, que és el nostre eix bandera. Quan vam entrar a l’ajuntament ens vam trobar la sorpresa que projectes comercials com el de Torre Salses s’havien deixat signats i ben signats abans que hi hagués el canvi de govern, fins i tot ja quan ja s’havien fet les eleccions. En relació amb el Pla de l’Estació, que tothom havia defensat, no hi havia absolutament res fet.

—Sobre el cas Torre Salses, teniu una investigació oberta conjuntament amb el paer en cap, Miquel Pueyo. L’empresa que ha projectat aquest centre de lleure us acusa d’haver-ne impedit l’execució. Preveieu que us puguin inhabilitar?
—De cap manera. La veritat és que estem molt tranquils en relació amb tota la tramitació que ha fet l’ajuntament. Totes les qüestions que s’han decidit sempre s’han sostingut d’acord amb els informes externs i els informes jurídics. A banda, cal recordar que actualment aquest projecte no té llicència comercial perquè la Generalitat de Catalunya els la va denegar i, en segon lloc, el Registre de la Propietat també va denegar la inscripció d’aquest projecte. En conseqüència, és en una fase urbanística molt primerenca.

—Per què no us agrada Torre Salses?
—Nosaltres defugim projectes de caràcter extractiu que només pensen en la seva pròpia inèrcia i, evidentment, deixen de banda el comerç de la ciutat, l’eix comercial, la zona alta i el comerç dels barris. No és que hàgim pretès de perjudicar un projecte comercial, sinó que hem desenvolupat el projecte comercial que té consens de ciutat amb una proposta concreta que ja no és una idea sinó que és un fet.

—La relació que manteniu amb els comuns arran de la seva sortida del govern pot impedir de repetir una nova coalició a tres bandes?
—D’entrada, se’ls hauria de preguntar a ells per què al final es va prendre la decisió d’expulsar-los del govern municipal en relació amb el projecte comercial de Torre Salses. Segons els comuns, nosaltres érem massa tous amb la promotora d’aquest projecte comercial, i a l’altra banda, ens trobem que els promotors ens van acabar denunciant. És evident que tenim un abisme amb els comuns en moltes qüestions i que posar-nos d’acord no va ser fàcil de bon principi, però també vam ser conscients que, al final, el 2019, la ciutadania havia votat canvi. No volem que la ciutat torni a caure a les mans del 155. Aquests dies, amb els debats que hi ha hagut, hem vist com el candidat del PSC no tanca la porta a pactar amb el PP, a pactar amb Ciutadans, de manera que l’ombra del 155 torna a aparèixer. Aquesta és una etapa que convé de recordar, perquè va fer passar vergonya a moltíssima gent.

—Quines polítiques us han quedat per revertir?
—Quant a la neteja, ens vam trobar que el govern del PSC, a final del 2018, va signar una pròrroga de l’actual contracte, que és el del 2005 i que, per tant, està completament desfasat, tant pel que fa als recursos econòmics com als recursos materials i també als nous reptes que hi tenim vinculats, per exemple, el civisme. I, per tant, plantegem un nou contracte i posar-hi un 30% més de recursos econòmics. I una altra qüestió amb la qual discrepem és el sistema de recollida porta a porta.

—No ho veieu adaptable a la ciutat?
—Es va fer una prova pilot al barri de Balàfia, però nosaltres diem que aquest no és un sistema que funcioni i, per tant, aquesta prova pilot s’ha d’acabar i proposem un sistema d’illes amb xips i que hi hagi bonificacions per als qui facin bé les coses.

—I municipalitzar el servei d’autobusos? Hi esteu a favor?
—En relació amb el transport públic, sempre plantegem que l’ajuntament, en primer lloc, ha de fer allò que li correspon i que a l’hora de decidir si es municipalitza o no un determinant servei, s’ha de fer una anàlisi prèvia del servei que acabaràs prestant i el grau de satisfacció que acabarà tenint l’usuari. El contracte s’ha de replantejar i s’ha de definir tot el transport públic de la ciutat, perquè la meitat d’autobusos no són sostenibles, i fer-ho compatible amb la imposició de les zones de baixes emissions.

—Sobre l’alberg de Pardinyes, per què s’ha violentat tant aquesta qüestió?
—A veure, d’entrada, hi ha una qüestió de la qual hem de ser conscients. Quan arribem el 2019, ens trobem amb centenars de persones dormint al carrer. Això és més propi de Vox que no pas d’un Partit Socialista. Com a govern municipal, vam decidir que una ciutat com Lleida no podia tenir aquesta situació. No tan sols per una qüestió política, sinó de dignitat. I a partir d’aquí ens vam posar a treballar. Ens vam asseure amb la Generalitat i vam aconseguir més de quatre milions d’euros per a construir un equipament com tenen tots els pobles del Segrià. Hi ha hagut d’altres que, davant d’aquesta situació, s’han dedicat a fer un discurs de la por. El més trist és que hem vist unitat d’acció en contra d’un equipament d’aquestes característiques des de Vox al Partit Socialista, passant per Ciutadans i el Partit Popular, i sense proposar cap alternativa real.

—Hi va haver incidents quan va començar l’enderrocament de les antigues sitges on s’ubicarà l’alberg. Us preocupa que durant la construcció hi hagi més incidents?
—Jo crec que, més enllà del soroll que hi va haver, el soroll mediàtic, la ciutadania, en la seva immensa majoria, considera que la ciutat ha de tenir un equipament d’aquestes característiques i que, per tant, no influirà en el resultat de les eleccions, més enllà del debat que podria haver-hi en relació amb aquesta qüestió.

—Què és el millor i el pitjor que ha fet aquest govern?
—Jo em sento molt orgullós de tots els projectes que s’han desencallat aquests darrers quatre anys i que feia anys que eren tancats en un calaix. Projectes de futur, del punt de vista de generar llocs de feina, com el desenvolupament industrial; també del Pla de l’Estació i el centre comercial, la nova estació d’autobusos, un nou palau de la Fira de Lleida, un nou Palau de Vidre, l’arranjament dels Camps Elisis, equipaments educatius, equipaments esportius… S’ha fet moltíssima cosa que a Lleida sempre se’ns havia dit que era impossible.

—I el pitjor?
—És evident que la neteja ens ocupa i ens preocupa, per tant, hi buscarem solucions. També tot allò que fa referència a l’àmbit del civisme, en què la ciutadania ens demana més acció. I també del punt de vista de poder dedicar més recursos al manteniment de la ciutat, perquè Lleida era una ciutat que pensava molt a tallar cintes però no a mantenir-les.

—El debat nacional ha desaparegut de les eleccions d’enguany, mentre que el 2019 era ben viu. Això us agrada?
—Cal ser molt conscients que, malgrat que ens caigui molt lluny, no fa pas tant, fa quatre anys, el PSC, el PP i Ciutadans governaven a la ciutat. I es va posar en dubte el català i moltíssimes coses molt pròpies de casa nostra. En aquestes eleccions, això també està en joc. Si no som capaços de sumar les formacions que som independentistes, estic convençudíssim que sumaran les formacions del 155, i si cal, Vox també.

El qüestionari Proust 

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—Fa molts anys. No sé quants, però molts.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—65 metres quadrats.

—Quin cotxe teniu?
—Un Volkswagen T-Roc.

—Flor predilecta?
—La flor de lis.

—Animal favorit?
—A casa sempre hem tingut ocells i particularment canaris.

—Quin color preferiu?
—El bordeu.

—Quin és el vostre lema vital?
—Tempus fugit, carpe diem. I si puc afegir-ne un altre, fortuna imperatrix mundi, que vol dir “la fortuna governa el món”.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—He viscut a Lleida i he viscut a Dinamarca, durant un any, en una ciutat que es diu Horsens.

—Quines llengües parleu?
—Català, castellà, anglès i una mica de danès.

—Quin és el vostre estat d’ànim més habitual?
— Normalment sóc molt inquiet.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—De noi Nil i de noia Aurembiaix.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—Jo sóc molt “treki” i, per tant, el capità Kirk. O el senyor Spock.

—Un episodi de la vostra vida que us ha marcat.
—L’adolescència va ser una etapa complicada.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—M’agradaria que el temps donés més de si i poder dormir les vuit hores reglamentàries.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—Perdre algun familiar directe, com els germans.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Sempre he admirat molt Winston Churchill, sobretot en la seva etapa en què li va tocar gestionar el Regne Unit en període de guerra mundial.

—Com us agradaria morir?
—Amb la sensació d’haver viscut intensament i plenament.

—Com celebrareu Nadal?
— Amb família.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—L’auditori dels Camps Elisis, que és un petit amfiteatre que tenim a Lleida.

—El racó de la ciutat que menys us agrada.
—Algun tram de la canalització del riu.

—En quin barri naixeu i en quin viviu?
—Al mateix lloc que vaig néixer, al barri de la Mariola.

—Quin dels rivals creieu que és el pitjor candidat?
—El de Vox.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb en Miquel Pueyo.

—Quina és la definició de Països Catalans?
—El que haguéssim pogut arribar a ser si la història ens hagués tractat diferent.

—La persona que us ha format políticament.
—No tinc un referent concret. Tinc molts referents amb diferents facetes de la seva vida. Pel que fa al catalanisme, segurament Enric Prat de la Riba.