La constitució del parlament ahir va ser un punt d’inflexió. El somriure va canviar de bàndol. I qui diu el somriure diu també la iniciativa. El cop d’estat del 27 d’octubre va posar en guàrdia els defensors de la República. A partir d’aquell dia, hem anat a remolc de la repressió. L’estat espanyol havia aconseguit allò que feia anys que no aconseguia: que els republicans estiguéssim a la defensiva. La forta repressió té una primera fase que exigeix de replegar posicions i protegir-se. I el risc era restar encallats en aquesta fase. El somriure s’havia esqueixat. La presó, l’exili, la violència… tot plegat dibuixava un futur negre que instal·lava un nou marc i un nou llenguatge al centre de la política i la vida dels ciutadans actius. Però l’alegria dura poc quan es construeix damunt la violència, la repressió i la dissort dels altres.

El dissabte 28 d’octubre, quan el govern va desaparèixer i la mobilització per defensar la República es va dissoldre, el front monàrquic somreia. Se sentia vencedor. Tornava a ser al bàndol dels guanyadors, mal que fos amb un nou cop d’estat. El 21 de desembre, quan el front monàrquic havia pensat que les eleccions podien ser una joguina en mans de la tirania de la minoria, el seu somriure es va esborrar. Encara conservaven l’aire autoritari d’aquell qui mira de dalt a baix els pobres desgraciats que tornarà a sotmetre. És aquella mirada del colonitzador, que perdona la vida i que se sent impune. Però el somriure ha tornat a canviar de bàndol. Ahir al parlament el bloc monàrquic constatava el seu fracàs.

La majoria del parlament va actuar ahir amb intel·ligència. Va estalviar d’encendre un foc a la mesa d’un Maragall que va excel·lir en la funció de president veterà sense por. Ara la majoria cavil·la una fórmula per a investir Puigdemont, per a permetre el vot dels exiliats i per a fer tornar la normalitat, ara sí, les institucions catalanes. El problema no és aquest. Ara estem entretinguts amb tot això. Però el cas és que hi ha una majoria parlamentària que ha de poder governar i que ha de prendre decisions. Que és complicat tot plegat? I tant! No seré pas jo qui ho negui. Els defensors de la República ho tenen pelut. El camí pot ser més costerut que no ens pensàvem. Tampoc no n’estic pas segur, d’això. És possible que la repressió acceleri el final del règim i obri la porta a un tancament del conflicte més aviat que no ens pensem. Ja ho veurem. No crec que la tingui ningú, aquesta resposta.

Una cosa que veig clara és que, si bé el bloc demòcrata republicà ho té pelut, el bloc autoritari monàrquic –i l’estat espanyol– ho té perdut. Si el 21-D no van doblegar el poble de Catalunya, no se’n sortiran mai. Ho poden allargar més o menys. Ho poden posar més car o no tan car. Però ja no poden guanyar. I no ho dic perquè queda bé i pot animar el personal. Ho dic perquè no cal pas ser gaire observador per a adonar-se que han gastat tots els cartutxos que tenien i no hi han arribat. Com l’aturaran, la investidura de Puigdemont? Ho poden fer amb les trampes habituals, recursos al TC i més amenaces. Però, com ho aturaran dues setmanes després? I com ho faran després d’unes hipotètiques noves eleccions? Competir contra la democràcia d’un poble actiu, crític i animat pot ser molt insatisfactori.

Per a l’estat espanyol, la cosa és molt més difícil que no per a nosaltres. Què poden fer ara? Un altre 155, si el nou govern fa passes republicanes, com farà? Dissolució del parlament una altra vegada? I això es farà així fins que no guanyin els qui ells volen? Saben que són molt lluny del resultat que ho pot permetre? I l’altra forma de 155, el de la intervenció sense eleccions, com es fa? Governar des de Madrid amb un parlament actiu i majoria republicana?

La millor notícia de la setmana és que els demòcrates han recuperat la iniciativa. Ara són els monàrquics que tornen a perseguir el bloc republicà. Són ells que es passen el dia pendents de quina jugada faran els altres. Ara Puigdemont podrà exercir tota la pressió damunt el govern espanyol quan el parlament l’hagi votat com a nou president. Ja hi ha moviments de governs europeus exigint a Rajoy d’asseure’s a parlar amb el president català. I si l’estat espanyol no s’hi avé i decideix de continuar la bogeria i empresona Puigdemont, tindrà un problema ben gros. Molt gros.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.