És temps de pensar i construir col·lectivament

"Ara sí, sense excuses, hem de trobar mecanismes per a teixir una posició antirepressiva conjunta amb propostes concretes i aplicables a curt, mitjà i llarg termini"

Pau Juvillà
Pau Juvillà
15.02.2022 - 20:31
Actualització: 15.02.2022 - 21:14
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

No hi ha cap fet transcendental en la vida humana que hagi estat creació d’un sol home o casta, ni que s’hagi realitzat a la primera temptativa

Salvador Seguí, 13.10.1917

Fa mesos, al congrés del Bloc Nacionalista Gallec que es va fer La Corunya, Montse Prado, diputada del BNG i membre de la mesa de la Junta de Galícia, em deia: “No us adoneu de la situació d’excepcionalitat en què viviu, no ho podeu normalitzar.”

Obrim el focus. Obrim-lo per veure la dimensió repressiva a què estem sotmeses en aquest bocí de Països Catalans: 4000 represaliades per defensar el lliure dret d’autodeterminació, un president de la Generalitat inhabilitat (sí, inhabilitat, així amb totes les lletres) per haver penjat una pancarta en defensa de la llibertat d’expressió, dues meses del Parlament de Catalunya encausades en processos judicials per haver permès el debat a la cambra catalana.

Permetre el debat, eh? És que és molt gros, i encara no me’n sé avenir. I no, no podem normalitzar que en un parlament no es pugui parlar de tot, que un llaç groc esdevingui un símbol pel qual puguin inhabilitar diputats i diputades, o que per una pancarta es faci plegar un president de la Generalitat.

I contra això cal exercir la desobediència que, com deia l’advocada Esther Sancho en el llibre Quan la por canvia de bàndol, és l’escut de la justícia social davant aquests atacs del poder i esdevé una forma de participació ciutadana genuïna, a peu de carrer.

Afegim-hi una frase i una ensenyança. La primera la va enunciar l’ex-alcaldessa de Berga Montse Venturós: “Una inhabilitació no es combat amb màrtirs ni gent que s’immoli.” Jo ho subscric i hi afegeixo: …sinó amb desenes de desobedients i la força de totes plegades.

I una ensenyança d’una lluita que arrenca de lluny: la desobediència ha de ser col·lectiva, i se n’han d’assumir les conseqüències públicament perquè es faci visible la injustícia constant de la qual emergeixen tots els processos.

Nosaltres ho vam fer. Vam desobeir, col·lectivament, conscient i voluntària, una ordre injusta d’un òrgan administratiu que s’anomena Junta Electoral, que ens va denunciar pel fet de tenir llaços grocs al despatx de la Crida per Lleida – CUP a l’Ajuntament de Lleida i vulnerar una suposada neutralitat d’una campanya d’unes eleccions a què nosaltres ni tan sols ens presentàvem. Una ordre que no buscava res més que invisibilitzar un símbol que denuncia la manca de llibertats polítiques i la repressió contra desenes de persones per haver posat urnes i haver defensat un dret bàsic: l’autodeterminació.

Vam fer, i cal recordar-ho, un acte que representava una transgressió conscient, pública, i n’assumim les conseqüències, totes, per raons que tenen a veure amb un mandat superior –ètic i polític– que motiva a incomplir les lleis injustes amb la voluntat de canviar-les.

I la conseqüència d’aquell acte ha estat un procés judicial que ha acabat amb una condemna (encara no ferma) de sis mesos d’inhabilitació i una multa de 1.080 euros per desobediència.

I ara què?

Quan es va iniciar el procés judicial al TSJC ens vam mobilitzar sobre unes premisses bàsiques que hem anat seguint durant tot el procés que ha acabat amb la meva pèrdua de la condició de diputat del Parlament de Catalunya: posar la meva causa al servei del moviment independentista perquè serveixi per a bastir un front comú antirepressiu i per a internacionalitzar el conflicte sobre l’autodeterminació de Catalunya, i no fer de la repressió una arma llancívola entre nosaltres.

Hem treballat per fer de la meva inhabilitació una plataforma plural i amplia, un altaveu de denúncia que ha recollit adhesions de centenars de persones dels Països Catalans, però també de diputades i diputats de Galícia, el País Basc, Espanya, Còrsega, Portugal, França, Irlanda i Escòcia, entre més països, i que no s’acaba avui, sinó que té voluntat de continuar fins allà on sigui útil.

I ho hem fet braç a braç amb les altres forces independentistes, amb generositat compartida per tothom i voluntat d’unitat antirepressiva, sota la premissa que la inhabilitació és obra d’un estat antidemocràtic que pretén posar fi al procés polític català per la via de la repressió i que aquest cas no és el primer ni serà l’últim.

Durant tot aquest camí ens han anat preguntant què faríem si la sentència fos condemnatòria. Sempre hem repetit que ni tenim la voluntat d’aferrar-nos a la cadira ni de renunciar-hi, sinó de fer el que sigui més útil per a la nostra causa col·lectiva. I avui això vol dir, per exemple, evitar un vodevil sense objectiu polític. Cal fer autocrítica, no ens n’hem sortit del tot. O almenys estic segur que als tres partits que hi hem treballat ens hauria agradat una posició conjunta que foragités l’ombra de debats partidistes que generen frustracions, absolutament comprensibles, entre les catalanes i els catalans.

Malgrat tot, encara tenim l’oportunitat (i l’obligació) de continuar aquest camí que vam començar plegats en la unitat antirepressiva. Perquè l’estat espanyol continua la pressió judicial per aconseguir, a través del seu entramat jurídic, allò que no pot assolir per vies democràtiques. S’acosten judicis com el d’Eulàlia Reguant o el de Jové i Salvador.

Ara sí, sense excuses, hem de trobar mecanismes per a teixir una posició antirepressiva conjunta amb propostes concretes i aplicables a curt, mitjà i llarg termini. Tenim l’obligació de donar esperança, començant amb la necessària unitat antirepressiva, sense que aquesta feina, com deia Salvador Seguí “ens faci perdre per un moment la visió clara dels nostres objectius”: la independència i la justícia social.

Perquè la millor manera d’avançar, i de combatre la repressió, és exercir el dret pel qual som reprimits: el dret d’autodeterminació.

És temps de pensar i construir col·lectivament.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies