Un deix blavós i intermitent es reflecteix als aparadors de la Meridiana. Set furgonetes de la Brimo vigilen els passos de vianants de davant l’estació de Sant Andreu Arenal. Cascs i porres per a protegir els rectangles blancs de l’asfalt. Encara no són les vuit del vespre i els cotxes circulen amb normalitat. ‘Llibertat presos polítics’, se sent. Els crits guanyen intensitat. Unes dues-centes persones caminen per la vorera des del monument que commemora les víctimes de l’atemptat d’Hipercor.

Són el tall de la Meridiana. El temps, la repressió i la desorientació política han diluït la resta de protestes contra la sentència, però el tall resisteix després de gairebé cinquanta dies. Aquí no hi ha sigles ni adscripcions polítiques. Els veïns s’organitzen i decideixen sobre el tall en assemblea (els podeu seguir a Telegram). Tant hi fa si ets Antonio Baños o qualsevol altra cara pública. Tots els cossos tenen la mateixa utilitat: blocar la circulació.

—Què voleu aconseguir?
—No som aquí per demostrar res. Volem la llibertat dels presos polítics i que es reconegui que Catalunya té dret d’autodeterminar-se.
—I si la resposta és que no?
—Doncs…
—El tall durarà tretze anys?
—No som idiotes. Nosaltres tenim molt clar per què ho fem, però sabem que tot acaba depenent dels polítics. Els mateixos que ens envien la Brimo.

Les vuit en punt. El semàfor de vianants es posa verd i la multitud travessa lentament. Els manifestants conversen, riuen, criden proclames… Alguns conductors s’exasperen, uns altres toquen el clàxon en solidaritat. ‘De moment no la tallarem –diu un dels manifestants més veterans–. Anirem passant-hi a poc a poc. Allargarem al màxim el temps. Tenim els Mossos molt a sobre. Des del desallotjament de l’acampada de la plaça de la Universitat que estan molt tensos.’

Els antiavalots són fora les furgonetes empunyant les porres. La pressió policíaca ha obligat els manifestants a reinventar-se. A més de tallar la confluència de la Meridiana amb el passeig de Fabra i Puig, han fet altres accions a l’avinguda per distreure i dispersar els agents. Dissabte passat, per exemple, van aconseguir d’atrapar una furgoneta de la Brimo que circulava en sentit contrari. ‘Si ens han de reprimir, com a mínim que es guanyin el sou’, exclama un senyor gran.

La protesta és absolutament pacífica. Gent gran, nens petits, gossos… Tothom té un lloc al tall. Tanmateix, quatre sots de grava sobre l’asfalt recorden que no totes les nits han estat tranquil·les. Els Mossos han carregat unes quantes vegades i han fet diverses detencions, les més recents també dissabte, quan els antiavalots van arrestar un manifestant i un sanitari.

‘Això no és Urquinaona. Nosaltres fem el tall i a les deu de la nit ens n’anem. No volem problemes, només volem expressar el nostre malestar amb la sentència i la repressió. Però la policia ve amb un altre xip. Només hi ha disturbis quan hi ha antidisturbis’, diu un veí de Fabra i Puig.

Passen els minuts i les voreres s’omplen de gent. Més de cinc-centes persones participen en la protesta. Quan el semàfor és verd, el temps es dilata i la gent camina a càmera lenta. Alguns conductors i motoristes –els que baixen de la moto i l’arrosseguen poden passar– intenten superar el tall a cop d’accelerador, insults i amenaces. ‘Multa, multa, multa’, criden els manifestants, que ja estan avesats a les temptatives d’atropellament.

Els agents de la Guàrdia Urbana s’amaguen rere la Brimo, tampoc no desvien el trànsit malgrat que la protesta no para de créixer. Un motorista puja a la vorera i accelera. La moto passa a tot gas pel mig de la terrassa d’una cafeteria i desapareix sota la llum esgrogueïda de Fabra i Puig. ‘Però foteu alguna cosa’, li retreu una manifestant a un agent. No hi ha resposta. ‘A nosaltres ens amenacen amb la llei mordassa i multes estratosfèriques, però els que van sobre rodes queden tots impunes’, lamenta.

A les nou de la nit, una desena d’antiavalots es dirigeix cap al tall. Els manifestants reculen, però de seguida queda clar que no és una càrrega. ‘No pot ser veritat’, comenta un jove entre riures. Els agents recullen de l’asfalt una filera de recipients buits: ampolles d’aigua, tetrabrics de llet i llaunes de cervesa. ‘Ja no ens deixen ni fer la kaleborratxa‘, diu el mateix noi. Els agents acaben obligant un manifestant a recollir el material. Després tornen cap a les furgonetes entre crits de ‘vergonya em faria ser policia’.

Més tard, les furgonetes se situen gairebé sobre els passos de vianants. Desenes de manifestants s’asseuen sobre l’asfalt, però s’aixequen quan els antiavalots s’hi acosten. El tall es converteix en un estira-i-arronsa que s’allarga fins vora les deu de la nit. ‘Hem de ser com gotes d’aigua i escolar-nos entre els seus dits’, diu una senyora gran. Llavors els agents decideixen d’acordonar els passos de vianants que travessen la Meridiana. Els semàfors es posen verds però no passa ningú. La imatge és surrealista.

Alguns vianants, aliens a la situació, intenten travessar i topen amb els uniformes negres i els ulls desafiants rere les viseres. ‘Per aquí no podeu passar. Aneu més avall a buscar un altre pas’, diuen els agents. La majoria de vianants acaten les ordres sense rondinar, però un veí de Sant Andreu s’enerva per la volta que li fan fer. ‘Busqueu-vos una feina digna i deixeu-nos en pau, desgraciats’, crida.

A les deu de la nit, tal com era previst, els manifestants desapareixen pels carrers de la rodalia de la Meridiana. ‘Quedar-se és alimentar les bèsties que ens volen fora’, diu un veterà. Els antiavalots es troben protegint els passos de vianants de les ombres de la nit. ‘S’ha acabat, marxem’, se sent per la ràdio. Els cordons es desfan i els antiavalots tornen a les furgonetes. Tres hores després, les sirenes s’apaguen.

Alguns manifestants aprofiten l’avinentesa per sopar abans de tornar a casa. Un dels locals més concorreguts és el Sultan Sofrasi, un restaurant turc que capta els comensals amb l’olor de la seva graella. Sobre el foc es rosteixen peces grosses de carn i verdura. El propietari és nadiu d’Amed, la capital del Kurdistan Septentrional. ‘Els primers dies del tall venia molta gent. Ara amb el fred costa molt més que entrin. Jo no m’hi vull ficar, en política, però tothom té dret de fer allò que creu’, diu amb un somriure.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb