Sturgeon i els ecos catalans del debat escocès

  • En la societat civil, la dimissió de la dirigent de l’SNP origina un debat interessant sobre fins a quin punt és un error vincular la campanya per la independència al suport als partits polítics

VilaWeb
Fotografia: Robert Perry.

Partint de posicions diferents i també per raons diferents, l’SNP, el Partit Nacional Escocès, ha estat vist aquestes darreres dècades com una referència ineludible per als principals partits independentistes catalans. El fet que fos un partit que unia diverses sensibilitats ideològiques, encara que cada dia menys, i que, per tant, es podia presentar gairebé com el representant de tot l’independentisme escocès, el feia molt atractiu. Aquests darrers anys, ERC, el partit català aliat de l’SNP, a més, posava de manera insistent l’experiència escocesa com a model de bon govern i com a demostració que és possible fer avançar la independència amb una bona governació pública. Fins i tot el sector de Junts que es resisteix al retorn de Convergència n’ha pres la inspiració i l’ha reclamat com a model.

Tanmateix, la dimissió sobtada de la dirigent de l’SNP ahir projecta irremeiablement una ombra greu sobre aquest model. De manera inesperada, la primera ministra, Nicola Sturgeon, ha dimitit i amb això ha desfermat una crisi que amenaça de ser perillosa no solament per a l’SNP com a partit, sinó per a tota la campanya independentista del “Sí, Escòcia!”.

Sturgeon plega en un moment particularment complicat. En un moviment que no va entendre ningú, va decidir d’anar a demanar permís a les autoritats judicials britàniques per a convocar un segon referèndum d’independència, fins i tot abans de fer la llei que l’havia d’autoritzar al parlament escocès. D’allò en van nàixer crítiques molt dures, dins el partit i tot, que van pujar de to quan el poder judicial britànic va prohibir el referèndum i l’SNP no va saber com reaccionar contra allò que, de fet, era una paret en què topava tota la seua estratègia.

Aleshores Sturgeon va parlar de convertir les eleccions al parlament britànic –no les eleccions al parlament escocès, sinó les eleccions al parlament britànic– en unes eleccions plebiscitàries. Això el partit ho havia de tractar en una convenció especial el 19 de març. Però, precisament, l’exemple català va anar-hi en contra. Sense full de ruta i sense saber què fer, l’SNP va començar a caure un poc en algunes enquestes. Encara més per problemes derivats precisament del funcionament del govern. La llei sobre les persones trans que Londres va prohibir i alguns incidents relacionats amb aquesta qüestió també han suscitat una enorme polèmica dins el partit i a fora que, finalment, ha contribuït molt a la sorprenent caiguda de Nicola Sturgeon.

És cert, com va remarcar ahir en el discurs de comiat, que una part de la premsa i la classe política s’ha abocat d’una manera massa personal contra ella –dissortadament, és una tendència que sembla imposar-se a tot Europa i a tot el món. Però això no amaga la realitat. Que és que una part de l’SNP va abandonar el partit ja fa temps per la tebiesa i les incoherències en relació amb el procés d’independència, que una altra part hi està molt incòmoda i acusa Sturgeon de manca de democràcia interna i de portar l’SNP cap al wokisme, que ningú no sap què passarà amb la coalició de govern amb els Verds després de la dimissió de la primera ministra i que, al capdavall, és una evidència que Sturgeon i el govern d’Escòcia no han estat capaços de traure profit d’aquesta oportunitat, la més gran que hom podia imaginar: el desastre causat pel Brexit.

Ara l’SNP té davant una situació molt difícil. Literalment, no hi ha ningú que es puga considerar el número dos del partit i la divisió interna, no solament personal sinó també ideològica, és tan gran que, segons com es faça la transició, acabarà portant possibles escissions i tot. Els laboristes, els socialistes, es freguen les mans pensant en la possibilitat de tornar a ser el primer partit d’Escòcia i trencar l’equació màgica de l’SNP, que deia que eren o els tories o ells. I amb tot plegat costa molt d’imaginar que una situació com aquesta no tinga repercussions electorals per a l’SNP i –en la mesura que l’SNP representa institucionalment l’independentisme– per a l’independentisme escocès com a projecte nacional.

Potser per això ahir aquesta era una de les qüestions que més es repetia en les converses dins l’independentisme escocès: ha estat un error vincular el procés d’independència a l’SNP? Ara que el partit podria enfonsar-se, s’enfonsarà també el procés d’independència? I sobretot: hi ha cap manera de fer que el procés d’independència estiga en les mans d’un moviment civil i no de partits polítics?

Són preguntes i reflexions molt importants a Escòcia, però, evidentment, també al nostre país. Especialment la darrera. De manera que, una vegada més, allò que passa en un lloc reverbera en l’altre i ací tenim l’eco…

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any