La casa és un espai ric literàriament i socialment genera un gran debat, ara mateix. L’habitatge és un dret que les administracions es tiren a l’esquena. Per això, tenir una casa és una acció política. De tot això, i molts temes vinculats més, també del punt de vista de la literatura, parla l’escriptora Stefanie Kremser a Acció de gràcies per una casa (Edicions de 1984), que ha escrit per primera vegada directament en català.

Stefanie Kremser, de mare alemanya i pare bolivià, va néixer a Düsseldorf el 1967 i d’ençà del 2003 que viu a Catalunya. En aquesta obra es concentra en uns quants escenaris de la seva vida marcats per l’habitatge: la casa del passat, la de la infantesa i adolescència a São Paulo; el pis del Born a Barcelona, a la maduresa, amb el desig que fos la llar per a encarar la resta de la vida i que els especuladors van malbaratar de mala manera; la casa del present, una segona residència compartida feta casa provisional, massa dilatada en el temps a causa de les circumstàncies; i la casa del futur. L’obra es tanca amb una peça aparentment fora de lloc, però que Kremser fa encaixar com un guant de pell i que és, de fet, el punt de partida del llibre. I, tot plegat, embolcallat amb una poètica que va obrint temes més essencials i menys aparents del tot relacionats, que reforcen la transcendència de tenir una llar, sobretot en clau de dona.

—La casa, al llibre, és un àmbit eminentment femení, encara que en molts racons del planeta la dona s’hagi empoderat, sigui independent econòmicament i hagi sortit fora de la llar. Potser perquè defenseu que la casa va lligada al gest quotidià. Per què creieu que la casa encara avui és un àmbit eminentment femení?
—Hi ha molts arguments en favor d’això. Primer, hi ha la mestressa de casa, el rol típic, al qual fins i tot intento fer un homenatge d’alguna manera. Perquè les mestresses de casa són fonamentals, molt importants, i encara són invisibles. Podria semblar una contradicció amb segons quin tipus de feminisme, però no ho és per a mi. 

—Aquest llibre és eminentment femení i feminista.
—Sí, i hi ha la dona que entra en una casa i ha de fer-hi el niu: qui fa el niu molt sovint és mare, té cura dels avis i dels fills, fa el menjar… Fins i tot si la dona treballa fora de casa, continua mantenint aquests rols, oi? I potser té una dona de fer feines i tot, però serà una persona que l’ajudarà a mantenir la casa. És un espai molt femení. I diria que la dona porta a l’ADN això de fer agradable (no cal que sigui bonic) la vida als altres, donar-los confort. Portar la casa perquè la gent s’hi senti bé, que els fills s’hi criïn bé, que els companys o les companyes (perquè entre dones també passa, i amb homes gais també) s’hi sentin bé. I aquesta cura trobo que és molt important, fonamental. Ho és per a tota la humanitat, perquè sense casa som a la intempèrie. Pot ser una casa petita i pobra, com la de la Sueli [un personatge que apareix al llibre], que abans de ser de totxanes era una barraca de fusta i cartró. Per això sento que tinc el valor de defensar que la casa és una cosa femenina. Després vaig llegir l’obra del filòsof Gaston Bachelard, de Marguerite Duras i d’uns quants més, i veig que no sóc jo sola, qui tinc aquesta visió. L’home construeix i la dona crea. En tot és així.

—Déu n’hi do.
—I si continuem amb la idea feminista que les dones han de sortir de la casa, perquè evidentment hem d’estudiar, anar a la universitat, treballar i ser independents no sols emocionalment, sinó també econòmicament…, cal tenir present que les mestresses de casa fan una feina, no és pas un hobby. La casa és una base estable, el punt de partida. La casa és un bon llit, és un àpat, una porta que pots tancar.

—I té a veure, dieu, amb aquest gest quotidià.
—Allò que és quotidià també és una acció de present. És aquest viure el moment i l’endemà. És anar a comprar per cuinar l’endemà. És fer llit al matí perquè a la nit t’hi puguis ficar. És d’una intel·ligència, en realitat, tan increïble! I és aprendre a viure en l’ara. Això diu Bachelard parlant de la cultura de la cera: imaginar i conservar, polir i endreçar, conjuntar l’heterogeneïtat de manera inesperada. Perquè no té a veure amb la neteja, sinó amb el fet de tenir cura de persones i de coses, perquè les persones puguin estar bé i guardar la memòria dels objectes.

—Dieu que els objectes ens expliquen coses.
—Els objectes que ens envolten expliquen moltes coses. Triem guardar unes coses i no unes altres. No és comprar. Però quan una tassa és la tassa de l’àvia, aquesta tassa explica mil històries. I és la dona, en general, qui les sap.

—El fet que sigueu escriptora, que us dediqueu a les lletres i que treballeu a casa us condiciona aquesta mirada?
—No m’ho havia preguntat mai. No m’havia vist a mi mateixa escrivint a casa. I això que no em puc permetre de llogar un despatx a fora per a treballar.

—En tindríeu, si us el poguéssiu permetre?
—No, sempre que tingui un espai propi a casa. La famosa cambra pròpia. És també pel ritme de treball. Perquè a mi els gests quotidians, com ara fer la bugada, també m’ajuden a moure els pensaments.

—Quan parleu de la idea de la cultura de la cera, lligueu la quotidianitat de la dona a casa, en el sentit de fer confortable la vida dels altres, amb allò que dieu que també podria ser “la definició d’una cultura de l’escriptura, on potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure”. Aquest sembla el pinyol de la vostra obra.
—És aquesta relació entre el pensament i el gest quotidià. Hi ha molta poesia amb relació a la cura i l’objecte. Hi ha tantes coses i escenes que poden ser evocades a partir d’un objecte i del gest amb el qual ens hi aproximem. Per exemple, netejant una taula de fusta. Amb raó, la llàntia màgica de l’Aladí només funciona si és fregada.

—Aquesta estima i valor que per a vós tenen els objectes, que també van associats a la memòria, us arriba a crear una certa malenconia. I, tot i que heu arribat a viure en vint-i-quatre habitatges, n’hi ha un que us fa sentir que heu trobat el lloc on voleu viure i establir-vos-hi. És un pis al barri del Born de Barcelona on vós i el vostre marit viviu una època llarga, dotze anys. Però aquesta voluntat es veu truncada perquè sou víctimes de l’especulació. I ho expliqueu i parleu de maltractament. És un tema radicalment contemporani. És el motor del llibre?
—No exactament. Quan vaig començar a escriure el llibre encara no havia passat tot això. De fet, vivíem de lloguer i sempre pensàvem en la renovació, però no ens imaginàvem que ens podria passar una cosa així. Va ser un xoc. I, quan ens va passar, ja tenia l’estructura del llibre pensada.

—I què va passar amb el pis del Born de Barcelona?
—Aquesta casa del Born és la que pensava que seria l’última d’una fase nova, la maduresa. I també és el moment del canvi lingüístic. Va tot junt.

—Establir-vos té a veure amb l’edat?
—Sí, d’haver trobat una certa tranquil·litat. I també era una necessitat molt important, després d’haver viscut en tants llocs i d’una manera tan nòmada. Tenia necessitat de descansar. I va arribar la pandèmia, moment en què van passar moltes coses al meu nucli familiar: malalties, accidents, pèrdues. També va coincidir amb la publicació del llibre anterior, Si aquest carrer fos meu, que va arribar a les llibreries dues setmanes abans d’haver-nos de confinar. Un desastre. Però tot això va passar quan encara vivíem al pis del Born i ho vaig poder aguantar, perquè tenia un lloc molt càlid, molt casa, on tot això era vivible i suportable.

—La casa com a refugi.
—Hi havia espai. I no sols de metres quadrats. Era la sensació que, en aquella casa, hi podia cabre tot plegat i les coses que havien de venir. I perdre-la va ser tan dur! D’això ja fa dos anys i mig. I aquesta situació ens va catapultar cap a una situació semblant a la vida d’estudiants. Vam perdre la base de la maduresa. 

—No tocava en aquell moment.
—No tocava haver de buscar un altre lloc per a viure i agafar la maleta i instal·lar-nos a l’Empordà i viure en una comunitat, com si fos un pis d’estudiants. No tocava.

—El fet que us fessin fora d’aquell pis de mala manera…
—Violència immobiliària.

—Explicar al llibre aquesta experiència, és una manera de denunciar-la?
—Sí perquè, enllaçant-ho amb la resposta anterior, tenia la idea d’escriure sobre les cases i, quan vaig començar el llibre, ens va passar això. De manera que al llibre hi ha una part que és el pensament, la recerca, l’assaig, les lectures, però també n’hi ha una altra que és una mena de crònica. Per això té aquest aire de denúncia. Perquè he estat molt conscient sempre de com és, de violenta, aquesta Barcelona, tot i que és un problema mundial, i que important que és l’habitatge i que tràgic que és que la gent perdi casa seva i haver de viure amb la por de si t’allarguen el contracte o no. La vida dels llogaters és brutal. I per a la dona, encara més. Perquè és qui ha de reaccionar i fins i tot mantenir l’estabilitat, l’aparença que tot és normal.

—Però això no hauria de ser responsabilitat única de la dona.
—No, però com que és dins de casa… Hi ha un perill extern i has de protegir els fills, si en tens, perquè no pateixin igual que tu. I el menjar a taula, el llit fet… tot això s’ha de continuar fent. I ho dic jo, que no tinc fills, però m’ho puc imaginar.

—El fet de no tenir fills sí que condiciona la manera de viure i moure’t i tenir una casa. Però també hi ha un altre tema interessant, que és el de decidir si cal comprar o llogar. Al llibre expliqueu que no havíeu tingut mai el desig, ni la necessitat ni l’interès de comprar un habitatge, però que les circumstàncies us hi han forçat.
—A mi això em sembla escandalós. Hem acabat comprant un pis amb molt d’esforç. Perquè tots dos som autònoms, escriptors, el famós coixí que has de tenir per a cobrir la jubilació del futur… I a més t’endeutes, perquè has de pagar una hipoteca. I quina mena de seguretat és tenir un pis en propietat? Em venc el pis per anar a una residència? És absurd. És una aberració que el sistema et forci a comprar.

—Aquesta Barcelona especulativa i gentrificada era evitable?
—Sí, bastant. Conec tanta gent que busca pis, perquè els propietaris els en fan fora o perquè s’hi volen instal·lar, perquè han perdut poder adquisitiu. I acabem buscant pis fora de la ciutat, acabem creant un problema als indrets que envolten la ciutat… I també la gentrificació dels expats o nòmades digitals és tan tòxica! De sobte, hi ha desenes de cafès destinats a aquesta gent, cafès caríssims, on tothom parla anglès i et serveixen el cafè en anglès. L’espai és només per a aquesta gent, que només busca l’escenari. Res més. No aprenen la llengua ni la cultura. No es barregen, només es relacionen entre si. És com els hippies d’abans. És una manera de colonitzar contemporània. Es pensen que són guais i que fan una cosa superextravagant, però en realitat són uns colonitzadors destructors.

—En un moment donat expliqueu que, quan no trobeu cap pis per a llogar a Barcelona, us veieu forçats a anar a la segona residència que compartiu amb més gent en un poblet de l’Empordà. Durant un temps més llarg que no voldríeu, us hi instal·leu. I aleshores sentiu que no trobareu res fins que no hi hagi polítiques que fomentin la protecció dels contractes de lloguer. Creieu que és possible?
—Sí que pot ser, però no n’hi ha voluntat. Barcelona és una ciutat que té molts propietaris d’aquí, també, no tot són fons d’inversió estrangers. Però l’avarícia és molt bèstia. No hi ha gens de solidaritat amb la societat. És com si no sentissin que en formen part.

—En aquest sentit, el llibre arriba en un moment molt adequat perquè, segons les enquestes del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol), l’habitatge es percep com el problema que més preocupa la gent.
—Imagina’t, doncs, l’angoixa, l’estrès i la tensió que tanta gent sofreix. I és molt semblant a la qüestió dels trens, que no saps mai si vénen o no. Al final, és una violència que patim. Perquè la por és produïda per la violència. Hi ha molts tipus de pèrdues, però emocionalment les podem entendre totes. La tragèdia pot ser més gran o més petita, però és una tragèdia que compartim, sigui una casa destrossada per una guerra o l’execució d’un desnonament. Salvant totes les distàncies, però la pèrdua hi és. I som capaços de crear una empatia.

—Tornant a la idea de llogar o comprar, us voldria comentar una cosa: així com vós i el vostre marit, de classe mitjana i alt nivell cultural, no teniu gens d’interès a comprar una casa, les històries que apareixen al llibre vinculades a dones que treballen en la neteja de la llar, com la Sueli, la Severina i la Felícia, que viuen d’una manera extremadament modesta, amb molt pocs recursos, amb una educació molt elemental, tenen claríssim que volen tenir una casa pròpia i que els donarà la fortalesa que no tenen.
—Quan escrivia la història de la Severina pensava que el lector podria pensar que era d’una altra època. Però després vaig pensar que només calia mirar la immigració actual, amb tantes dones que vénen de situacions com la de la Severina. Surten de la pobresa i vénen aquí per a enviar diners a casa, al seu país, perquè la mare pugui mantenir la casa. I netegen les cases dels altres. Sempre la casa. I aspiren a tenir una casa.

—La història de la Severina, que heu col·locat al final, tot i que és a l’origen del text, queda una mica estranya dins el llibre. Perquè en la història de la Severina canvia tot: el punt de vista, la veu, el registre… Vau pensar de no incloure-la-hi?
—No. Per a mi aquesta història era importantíssima. Perquè, a partir de les coses que la Severina descriu i ens explica, que a mi em podrien semblar llunyanes, si en mires bé els elements, els vas trobant tots al llibre. És com si la seva història m’hagués anat marcant tots els temes que van apareixent. 

—La Severina, al final, vol tenir un espai propi i no haver d’aguantar cap home dins de casa.
—O, sí més no, que no la manin més els homes.

—En aquest llibre feu notar que la maduresa és important i que l’edat en alguns aspectes us pot anar en contra, com ara quan vols comprar un habitatge, quan has de conviure en una mateixa casa amb més persones… L’edat hi és present. Volíeu d’una manera conscient que hi fos present?
—Crec que sí que ho volia, conscientment. Al relat de la Severina, hi ha un moment que diu: “La mare finalment va deixar de tenir fills perquè ja era vella, com jo ara.” Parla de l’edat, però no para de parlar de balls i del sexe, i això m’agrada molt. Perquè la Severina és més gran que jo i, tot i que no sap l’edat que té –en deu tenir uns seixanta-cinc–, la vida no para. Penso que el pas dels anys és un fet dolorós i positiu alhora. La part dolorosa té a veure amb el fet que t’has d’acomiadar dels pares i d’amics, també, ja no és tan fàcil canviar de casa, hi ha prejudicis amb gent de més de cinquanta-cinc anys… És tot més difícil. I comences a preguntar-te si, dins la societat, deixes de tenir-hi un rol. Ja no cal la meva opinió? I s’hi ha de viure i lluitar-hi. I, al capdavall, també és una actitud política. Perquè tot al final és polític. No recordo qui ho va dir, però hi estic d’acord: el meu activisme és l’escriptura. I potser no sóc una activista política, no vull imposar les meves idees, sóc més adaptable, però quan alguna una cosa no va bé, ho hem de dir, ho hem de denunciar.

—El títol sobta una mica. Sembla molt nord-americà.
—Si no hagués estat pel poema de l’Auden, no hauria caigut en el fet que podia ser-ne el títol. De fet, en tenia un altre que m’agradava molt, m’agradava més, però just abans d’acabar el llibre en va sortir un altre amb el mateix títol i el vaig canviar.

—Darrerament, han anat apareixent llibres que parlen dels objectes, de les coses petites i quotidianes que contenen valors, com la casa també. Quan això passa, quan hi ha aquesta concentració de mirades sobre un tema, no sol ser una coincidència.
—Sí, penso que és una conjuntura de coses. Hi ha aquesta violència immobiliària que se sofreix, però també hi ha una violència política. Estem molt perduts. És com si ja no tinguéssim veu. Som en mans de molt poca gent i molt perillosa. Crec que hem de mirar l’altre, la gent que tenim a prop, viure de manera conscient i amb menys egoisme. No ens hem de tancar a casa esperant que el món s’ensorri, però necessitem més estabilitat per a poder aguantar tot això. Les cases són importants com a lloc de reunió, d’aixopluc i d’intercanvi.

—No podíem acabar l’entrevista sense referir-nos al fet que Acció de gràcies per una casa és el primer llibre que escriviu directament en català. Heu adoptat el català com a llengua literària. Quin ha estat el motiu?
—Em sembla que va ser el 2022 que vaig escriure el meu primer conte directament en català per a una antologia que es deia Vora el mar (Univers). Va ser la primera prova. Més important encara va ser el 2023, quan Carme Junyent va convidar una sèrie de dones escriptores catalanes a escriure per a una antologia que es va dir T’estimo com la sal. A mi em va commoure molt que m’hi convidés com a autora catalana. Hi vaig escriure un conte que va significar per a mi un pas important cap al català. Quant a Acció de gràcies per una casa, és un llibre a cavall entre Catalunya i el Brasil i no tenia cap sentit d’escriure’l en alemany. Perquè el llibre anterior, Si aquest carrer fos meu –del mateix gènere de narrativa personal o mémoire o assaig autobiogràfic–, el vaig escriure en alemany, però no es va publicar mai a Alemanya. De manera que Acció de gràcies… té una relació tant de contingut com de forma, de so, de melodia, de tot, que pensava que tampoc no es publicaria a Alemanya, perquè allà sóc encasellada com a novel·lista i sembla que no pugui sortir d’aquest calaix, i vaig pensar que pagava la pena de provar d’escriure’l en català. I m’hi vaig llançar.

—Com us hi heu trobat?
—Són vint-i-cinc anys ja al costat d’en Jordi Puntí i en fa vint-i-quatre, més o menys, que parlo el català cada dia amb ell a casa. I, tot i que no és el mateix parlar-lo que escriure’l, m’hi he anat atrevint de mica en mica i n’estic molt contenta. I és una aproximació a la meva primera llengua literària, que va ser el portuguès. Totes dues són llengües romàniques i, per tant, formen part d’una mateixa família lingüística. I em fa il·lusió que en Jordi pugui llegir finalment una obra en la seva llengua també. És natural.