Són els jutges, estúpid!

Mentre la progressia es vanta de modernitzar el seu codi penal i homologar-lo amb el de les democràcies europees, el que continuarà sense homologar amb l’Europa democràtica són els caps enllustrats dels seus jutges i fiscals

Marta Rojals
14.11.2022 - 21:40
Actualització: 15.11.2022 - 06:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Jo no sóc jurista, però…” és una d’aquelles frases tertulianes que ara feia temps que no sentíem i que ha tornat a l’actualitat amb força renovada. Aquí podria ser temptador recórrer al tòpic dels tertulians totòlegs que, sense ser experts de res, sempre saben de tot, però no: per a qui voldria tenir un record és per als experts de debò que, davant de la causa general contra l’independentisme, es van trobar reconeixent en públic que allò que havien estudiat a la facultat –”jo sóc jurista, però…”– no els servia de res a l’hora interpretar i preveure les maniobres del poder judicial espanyol.

Els sento com si fos ara, entrevistats i adulats com a autoritat en la matèria que són, quan ens explicaven que als estats democràtics si una cosa tenia el dret era la qualitat de previsible, una mena de tal faràs, tal trobaràs amb un marge raonable d’interpretació, i que si les proves generaven dubtes, els platets de la balança s’havien de decantar indefectiblement a favor del processat. I tal com t’exposaven la teoria, de mica en mica es veien empesos a un exercici de dret comparat entre el codi penal d’aplicació general –tots els espanyols són iguals dins la llei i davant la llei– i el de l’excepció independentista (aquesta vegada la catalana), el dret reservat a l’enemic. Un cas paradigmàtic va ser el del lletrat Melero, el qual, partint de la seguretat del seu bagatge professional i de la seua adscripció nacional, va acabar caient del cavall amb tres voltes de campana: “Estic arribant a la conclusió que els que deien que [el Tribunal Suprem espanyol] estava manipulat políticament per perjudicar les causes contra els independentistes tenien raó i jo estava equivocat.”

Ara, amb la reforma del codi penal espanyol, els experts tornen als mitjans per a explicar-nos les noves penes que ens quedarien per uns delictes que no hem comès i que no són tals, i escolti, és que ni m’interessa. Perquè el més rellevant aquí és la nota a peu de pàgina que tard o d’hora acaben inserint i que diu que bé, que tot plegat també dependrà de la interpretació dels jutges, i aquí t’agafen ganes d’agafar algú per les solapes i cridar-li és que són els jutges, estúpid!, és d’això que estem parlant, vés a explicar la reforma a un altre. I qui diu jutges –ara la nota al peu és meua– diu els policies o guàrdies civils de torn, amb la presumpció de veracitat que els confereix la llei mordassa, o la funcionària judicial també de torn, el testimoni de la qual prevaldrà per sobre de desenes de milers en sentit contrari i amb els seus vídeos corresponents.

El problema no és la llei, són els jutges. Per això entre ells malfien dels que no són de confiança, i si cal fer passar el dret de protesta per terrorisme per poder enviar algú a l’Audiència Nacional, doncs el fan passar; i si cal vulnerar el dret del jutge natural del Conveni de Drets Humans per poder pentinar qui sigui al Tribunal Suprem, doncs el vulneren; i si han de resoldre condemnes diferents a indepes i no indepes per uns fets idèntics, doncs en fan la distinció i avall. Tant li fot que es noti l’efecte i també es noti el “cuidado”, i tant li fot, la llei i la rellei: la qüestió, l’obsessió, ens ho diuen a peu i a cavall, és que els actes del 2017 no quedin impunes i que no tornin a passar mai més.

Per tant, sobre la derogació de la sedició, algú dubta avui que si aquest tipus delictiu no existís l’acusació espanyola no s’hauria servit de qualsevol altre per a arribar al resultat desitjat? Com a mostra, el patètic episodi de Llarena marcant caselles al formulari d’extradició de Puigdemont per veure amb quines podria engalipar els jutges alemanys: si no havia el supòsit de “rebel·lió violenta”, doncs provem-ho amb la “corrupció”, som-hi, va, que al final és el més semblant a “malversació”, però és clar, si ara ens el lliuren per això, després no li podríem aplicar la pena màxima per allò…, i així tot de càbales que s’explicitaven públicament amb aquella naturalitat, la mateixa amb què el PSOE explicita avui la seua estratègia –i promesa personal del seu cap– de portar el president exiliat als tribunals espanyols marcant la casella que sigui i garantir-se una condemna per uns fets que a fora no han volgut condemnar.

Tot això per a dir que mentre la progressia es vanta de modernitzar el seu codi penal i d’homologar-lo amb el de les democràcies europees, allò que continuarà sense homologar amb l’Europa democràtica són els caps enllustrats dels seus jutges i fiscals, els que t’ho afinen, els que retorcen i forcen la suma de factors perquè sempre donin el mateix resultat. I com que a Europa (el concepte) tot aquest procedir no els entra a l’enteniment, estan encantats del nou tarannà espanyol del diàleg, els indults, les modernitzacions i les homologacions. I arribarà el dia que aquest estat que incompleix tots els advertiments europeus ja no podrà incomplir més el de la renovació del poder judicial, i llavors uns ultres suplents passaran a ser els ultres titulars, i per fi pararan de tocar-los els pebrots també amb aquest tema. Una jugada mestra, aquesta sí, però de les que no fan riure.

Òbviament no tinc ni idea de com quedarà la reforma, ni quin serà el preu final de les modificacions, però mentre la casta judicial continuï exercint el poder suprem sobre les nostres vides, entretenir-nos amb aquests detalls és perdre el temps fins en aquest article. Tampoc no pretenc treure mèrits a Esquerra i l’esforçat Asens —a qui feia dos anys que els socialistes evitaven pels passadissos— en aquesta empresa, és el seu projecte i se’ls ha de respectar, trolejada del PSOE a part. Perquè quan la idea és de reformar Espanya, les exigències i expectatives també s’han de rebaixar. Ara bé, des del reformisme també han d’entendre la desesperació de l’altra banda, dels qui ens trobem atrapats en aquest bucle temporal des d’on ens obliguen a presenciar, com en una tortura, la repetició de la història una vegada i una altra. Perquè ajudar Espanya a vestir-se de seda per al ball europeu pot semblar molt lloable com a gest de caritat, però per al projecte independentista, que sempre ha buscat els ulls del món per a les seues reivindicacions, només és tenyir d’invisible el color de la repressió. Mal si no se n’adonen, mal si se n’adonen, no sé què és pitjor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes