20.06.2018 - 22:00
‘Dèsset, d’un poble de dos mil habitants, es diu molt prompte.’ El sabater, el secretari de l’ajuntament, un pastor, jornalers, obrers de vila, el barber. O el forner, Hermenegildo Penadés Sanchis, trenta-quatre anys, casat, un fill i dues filles, sense filiació política registrada. Assassinats el 6 de desembre de l’any 1939, a Paterna.
En la memòria de Fernando Penadés Francés, que és qui l’evoca a tocar del fossar on podria estar enterrat, sempre en seran disset. Els de la saca del pare. La saca, quina manera de dir. Del seu poble, però, de la Font de la Figuera, a la comarca de la Costera, parada obligatòria abans d’agafar carretera avall cap a Castella i la fatídica Almansa, no en van matar disset sinó trenta-dos, tal com consta al llibre Els afusellaments del País Valencià, de Vicent Gabarda. Perquè després del novembre va arribar el desembre, i el canvi d’any tampoc no va aturar la matança.
‘I allí hi havia el meu pare, sense haver fet res.’ Fernando parla a prop de la fossa 94, que fa una estona que s’ha començat a obrir. Quan es publiquin les seves paraules, quan algú les llegeixi, avui, o demà o quan sigui, ja no hi haurà l’estol de periodistes, de càmeres que borinen entre les làpides, les rajoletes, els senzills memorials que les famílies van anar alçant durant anys. Només perquè en quedés constància. Els noms. L’edat. La data de l’assassinat. La teva família, la dona els fills, que no t’obliden. ‘Fusilado’, s’hi llegeix, en un petit atreviment. Un llacet amb tres cintes, groga, vermella i lila. Coses així.
És 18 de juny, dilluns, i sota la impressionant escultura d’Antoni Miró amb versos d’Estellés (‘Vora el barranc del Carraixet,/ els morts de fredes matinades,/ els morts de les nits tenebroses,/ els assassinats de la terra’), l’equip d’ArqueoAntro encapçalat per Miquel Mezquida ha començat la feina d’excavació i d’exhumació. La Diputació de València subvenciona aquest procés, i per tant hi han vingut el president, Jorge Rodríguez, i la diputada de Memòria Històrica, Rosa Pérez. I el tinent batlle de Paterna. I el batlle de la Font de la Figuera, que acompanya Fernando, i la dona, i el fill. I més familiars. D’aquesta fossa i de les que ja s’han obert. Per fer-se costat. Per compartir aquesta barreja estranya de tristesa i d’alegria tot alhora. Quan afusellaren el seu pare (‘que si era socialista, deien’), Fernando tenia sis anys: ‘la meua germaneta, tres, i la meua germaneta Filo, un. Anàvem a l’Auxilio Social. Jo em quedava amb fam cada dia. Cada dia. És que més mal no poden fer.’
Han arribat dues tècniques d’ArqueoAntro. Els familiars van seient en un banc del cementiri. Els prendran mostres de saliva. Rosa Joli és la primera. És filla de José, llaurador, de Canet d’en Berenguer (Camp de Morvedre), afusellat dos dies després que el pare de Fernando: el 8 de desembre de 1939. Probablement al mateix mur de Paterna. Des d’on som, ho trobaríem una mica més avall, si baixéssim pel camí de la Sang, que així en deien. Pels reguerons que deixaven els cadàvers quan els pujaven dalt els carros. Ella es mou amb pena. És gran. Els ossos, les coses. Però avui ha volgut ser aquí. A prop del pare. Obre la boca i s’hi estarà tant de temps com calgui, amb els ulls esbatanats, provant de fer alguna broma, mirant endavant amb esperança i astorament.
‘Ara entenc per què plorava ma tia. Ho entenc perquè acabe plorant jo també’
Santi Vallés és filòleg. Ha estudiat el valencianisme republicà d’avantguerra. N’ha publicat uns quants treballs. Avui és a Paterna per una altra part de la seva biografia, però: ‘Sóc besnebot de Francesc Núñez Miquel, que va ser afusellat el 18 de gener de l’any quaranta.’
I pot ser que el seu cos quedés enterrat, d’aquella manera terrible, a la fossa 113. Es va obrir l’any passat. Ara aviat en tindran els resultats de les proves d’ADN. Ha vingut a donar suport a les famílies de la fossa 94, que és la que comencen a obrir avui. I a explicar la història del seu besoncle. Les coses que ha après en aquest temps. Tantes vegades com calgui. Perquè aquesta, de fet, és una història de tots.
‘La primera notícia que vaig tenir de la desaparició forçada, de l’afusellament, de mon tio fou a catorze anys. Vaig veure ma tia plorant. Era la neboda fadrina, que estava en ma casa després de faltar ma iaia, l’heroïna. Li vaig: dir tia, per què plores? I ella: deixa-ho estar. Però jo era preguntador, i de mica en mica em va anar contant tot el calvari que havia passat mon tio iaio.’
Les investigacions pròpies (el valencianisme, la maçoneria) el van dur fins a Salamanca, a aquell arxiu que amb el temps han intentat de reconvertir. I allà, explica, es va fer la pregunta: ‘I mon besoncle?’ A més a més, continua Santi Vallés, treballa a l’edifici de Sant Miquel dels Reis, que en aquella època va ser presó de condemnats, on van tancar el seu besoncle: ‘Cada vegada que travessava aquella porta, se’m representaven les visites que ma iaia, que era la germana xicoteta, li feia a la presó. A portar-li queviures, la roba. És un relat que he tingut sempre molt present.’
Com en tants altres casos, tampoc Francesc Núñez no havia comès cap crim. I no va provar de fugir. Havia estat una persona significada a l’Alcúdia, a l’ajuntament. Primer, del Partit Radical Socialista. Després, d’Unió Republicana: ‘Era un xicotet propietari que, juntament amb el metge del poble, va bastir allà, a començament de segle, el moviment del republicanisme.’ Una persona respectada i estimada, que durant la guerra va protegir el capellà del poble, que va amagar gent de dreta: ‘Si ho arriben a saber alguns milicians, el maten, mon oncle.’ I no, rebla Santi Vallés: ‘Ell, com els altres, no tenien cap delicte de sang. Però el fet és que els assenyalaren amb el dit, que els afusellaren. La raó era ben clara: eliminar tota una generació. I les que vingueren darrere.’
Hi ha una qüestió clau que remarca Vallés, de cara a l’imaginari i als apriorisme: ‘Tot això va passar quan ja s’havia acabat la guerra. A mon oncle, l’assenyalaren al cap d’un mes d’haver-se acabat, el tancaren a la presó i l’afusellaren. No són morts de la guerra civil: són morts del franquisme. I se’ls aplicà un codi de justícia militar. I les tortures. Ma tia m’ho contava: els clavaven tatxes en els genolls. Els arrencaven les ungles.’ A Santi Vallés se li talla la veu. S’emociona. L’evocació és difícil i, avui, més: ‘Ara entenc per què plorava ma tia. Perquè, sense voler-ho, acabe plorant jo també.’
Caminant, hem arribat a la fossa 113. Hi ha encara les petites làpides. Algunes fotografies. Flors. Pot ser que, entre els cossos que es van endur a Madrid per a les anàlisis d’ADN i els estudis antropològics, hi hagi el del seu besoncle. Pot ser. Però també pot ser que no: ‘Tota la investigació que he fet durant anys, m’ha dut ací, a la 113, eixe número fatídic. Però, de garanties, no n’hi ha cap. Esperem que sí. Esperem-ho.’
Fa una pausa: ‘Saps què passa? Mon pare acaba de faltar. Fa dos mesos. I ja no ho veurà.’ Una altra pausa. ‘Per això, quan vénen els representants públics els ho dic: poseu-hi tots els diners ara, no per anualitats: la gent es mor, els fills, els néts es moren. I no entenem d’històries administratives, no volem que depenga de la conjuntura política. Ha de tenir una consignació pressupostària. Que no puga arribar un partit i llevar-la. Això no és qüestió de les famílies, només: és de la democràcia.’
Hi ha una pregunta que de cop deixa caure Santi Vallés. I que és clau: què passa amb aquells judicis sumaríssims del franquisme? ‘Per què no s’anul·len? Ho hauria de fer el Ministeri de Justícia espanyol, això. I reparar les famílies. Reparar. Perquè això era una constant en pràcticament tots els que anaven a afusellar: no paraven de dir-ho, en les cartes que escrivien, de viva veu: que algun dia, algú, reparara el seu nom. I encara avui és com si demanàrem almoina perquè ens ajuden. Hauria de ser obligació pública. D’ofici.’
‘Això no és cap cementeri: és un mapa de l’horror’
A Paterna s’han delimitat una cinquantena de fosses comunes. N’hi podria haver més. ‘No hem d’oblidar que això no és cap cementeri: és un mapa de l’horror.’ La descripció és concisa i els fets, a mesura que es van sabent, no la contradiuen pas. Ans al contrari. Hi van passar moltes coses, aquí. Les històries s’acumulen. N’hi ha que se t’enganxen a la pell, a l’anima, on sigui, i ja no et deixen estar. La de Leoncio Badia i el seu pare, per exemple: Tots dos tancats a la presó. Tots dos sentenciats a mort, i els van oferir, qui sap si per mofa o per venjança, la salvació. La salvació d’un. Un dels dos. I que escollissin. El mateix oficial que els havia ofert la condemna li va dir, després, al fill: ‘Ara tu els soterraràs.’ Així va ser com Leoncio Badia va enterrar el seu pare. I més afusellats. Els col·locava amb tanta cura com podia. No pas deixats anar de qualsevol manera, com els de la fossa 113, no: ordenats. I amb una petita ampolla de vidre entre els peus de cadascun. D’amagat, ho havia fet. Escriure els noms en un paperet. Tancar-los dins l’ampolla. per a demà. Quan algú els vingui a cercar. Demà. Algú.
De vegades passava que, de sotamà, alguna família podia recollir el cos, enterrar-lo. La muller de Francesc Núñez, per exemple. El relat familiar s’ha mantingut al llarg dels anys. Ens l’explica Santi Vallés tal com a ell li’l van contar: ‘Ma iaia havia procurat un nínxol. L’havien avisada tres amics i anaren a recollir el cos. El posaren en el nínxol quaranta-cinc i allà es quedà.’ Fins que, en la dècada dels cinquanta, van voler traslladar el cos a l’Alcúdia. La dona no el volia mirar. Un nebot ho va fer. I li va veure una roba que no coneixia: ‘Tia, el tio portava una jaqueta de pana, un mocador?’ ‘No.’ I van descobrir que era el cos d’un altre assassinat. Li van trobar una espècie d’identificació: era el batlle de la Pobla Llarga. ‘No sabem què havia passat’, continua Vallés: ‘Tot devia ser molt difícil, probablement de nit, tants de cossos. No el devien reconèixer. Per la sang o pel que fóra.’
Després va preguntar als arqueòlegs si un afusellat podia quedar desfigurat. I li van dir que sí, és clar. I que hi havia el tret de gràcia. I continua el relat terrible: ‘Alguns cranis tenien cinc tirs! Cinc tirs! Ho han vist a Madrid, en fer els estudis antropològics. I estaven tots lligats en la fossa.’
Quan els tornin els cossos, si els poden identificar, se’ls emportaran a casa, al poble. Però a Paterna hi ha de quedar un memorial, per deixar constància que ‘això és un espai sagrat de memòria. Amb els noms d’ells. D’on eren i quan foren afusellats. I l’edat. I quedarà per sempre. Ací.’