28.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.03.2023 - 00:55
El 25 d’octubre de 1976 la premsa espanyola recollia unes declaracions d’Adolfo Suárez a Paris Match que van causar una enorme polèmica. A preguntes d’un periodista francès, Suárez responia així quan li demanaven si el català o el basc serien usats a les escoles en el batxillerat: “La vostra pregunta, disculpeu-me, és una ximpleria. Trobeu primer un professor que puga ensenyar química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos…” Les paraules del primer ministre espanyol van alçar una enorme polseguera i van desencadenar tot d’iniciatives per a demostrar que en català, com de fet en qualsevol llengua, es pot parlar de tot. Molt particularment a les universitats i en els àmbits de l’alta cultura, on es va promoure una restitució del català que va durar uns quants anys, però que avui ja és pràcticament oblidada.
Ara, sense necessitat que ens insulte cap Adolfo Suárez, la realitat és que la presència del català a les universitats dels Països Catalans és molt més que preocupant. Hi ha queixes constants d’alumnes, tant que fins i tot la Plataforma per la Llengua, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el Bloc d’Estudiants Agermanats han obert aquesta web on els estudiants poden denunciar amb garanties les violacions dels seus drets. Hi ha classes que són anunciades en català i es fan en castellà. Hi ha professors incapaços d’escriure una sola línia seguida de text en la nostra llengua. I l’excusa dels estrangers, dels Erasmus sobretot, es fa servir tothora per abandonar la llengua que criticava Suárez. Ha arribat a haver-hi professors, com Jordi Juanico, que han plegat, farts que no els permeten de fer classes en català –jo mateix vaig deixar de fer classes a la Pompeu Fabra per aquest motiu, ja fa molts anys. I la tendència ja ha arribat fins i tot a la investigació. Recentment, per exemple, ha mogut una certa polèmica el fet que la Universitat de Lleida [vegeu el PS] haja impedit el dipòsit d’una important tesi doctoral d’enginyeria agronòmica escrita en part en català.
Quan jo era un xiquet –en ple franquisme– el relat dominant era que parlar català feia “de poble”. I per tant era cosa d’éssers inferiors i dificultava la progressió social. Recorde que vaig quedar esbalaït, de molt menut, quan mon oncle Joan, exiliat a l’Argentina, em va enviar un llibre amb una dedicatòria seua escrita en català. Ni ho sabia, que es podia escriure en la llengua que parlava! La fi del franquisme, per contrast, anà acompanyada d’una reculada d’aquests comportaments supremacistes, però d’ençà de l’arribada d’Aznar al poder i sobretot d’ençà de l’aparició de Ciutadans l’atac constant, planificat, al català, cada dia de l’any, per qualsevol mitjà, amb qualsevol excusa, inventant-se qualsevol cosa i de manera sempre impune i sense resposta, ha acabat fent més forat que no sembla i tornant-nos a aquella època que pensàvem acabada. Quan parlar català feia de poble.
I això malgrat que ara sabem, perquè ho hem pogut experimentar tots, que no és pas veritat que el català siga una llengua inferior en res –i no cal que torne a parlar del baròmetre a què em referia el primer dia. Ho podem constatar fàcilment cada vegada que ens trobem amb gent que decideix que no vol fer la dissimulació. Llegesc, per exemple, un llibre extraordinari del biòleg valencià Juli Peretó, Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori, i l’única cosa que se m’ocorreria dir per descriure’l és que podria ser l’obra de qualsevol gran científic europeu escrita originalment en anglès o en francès. O un altre exemple semblant: fa pocs dies un espanyol em confessava que llegia els clàssics grecs en català perquè molts dels llibres que ens presenta en català la col·lecció Bernat Metge encara no han estat traduïts a l’espanyol.
Quan es va estrenar TV3, el qui aleshores era director general de TVE va dir que seria una televisió antropològica. Potser per la ràbia que van causar aquelles paraules, TV3 va ser tot el contrari, una televisió moderna, conscient que havia d’explicar el món en català i des del català. Conscient de la seua missió. I, ves per on, avui molta gent la mira amb aprensió cada vegada que es deixa endur pel provincianisme espanyol, parlant-nos de qualsevol bajanada que passa per allà o entrevistant qualsevol espanyol de segona fila, com si ni el català ni cap altre dels dos-cents idiomes que es parlen en aquest país no servís per a explicar-nos el món.
Com és possible, doncs, que s’hagen fet tants passos enrere? Com és possible que, després de consolidar la dignitat del català, venint de l’opressió franquista, s’haja deixat pas a actituds tan plenes d’autoodi i, en definitiva, tan pròpies d’aquell missatge franquista que ens remetia a ser uns ignorants, de poble?
He mirat de respondre a la pregunta amb aquesta sèrie de tres editorials que heu pogut llegir aquests dies. Hi he volgut explicar que la persistent campanya espanyola d’insult i menysteniment envers la llengua catalana fa forat precisament perquè molts catalanoparlants s’arronsen enfront de la violència i l’arrogància que arriba de l’altiplà, amb la conseqüència que opten per dissimular qui són i què parlen. I com, després, en vista de les conseqüències socials de la seua pròpia acció, opten per enfonsar-se en el pessimisme més negre sobre el nostre futur. I això –i aquest és el missatge central que vull donar– ni és raonable ni és sensat ni és digne, i ho podem capgirar simplement fent-nos conscients de què hi ha en joc. I si ho volem.
PS. Com saben, aquest editorial s’envia cada dia a les deu de la nit a tots els subscriptors del diari, que per tant el poden llegir hores abans que la resta dels lectors. Un d’aquests subscriptors, de la Universitat de Lleida, ha volgut aclarir que “igualment podríeu haver escrit que s’havia impedit per haver estat escrita en part en castellà. O en anglès. Perquè, de fet, el document de tesi s’ha escrit en català (la introducció), en anglès (tres capítols) i en castellà (un capítol). La comissió Acadèmica de Doctorat, encarregada d’aprovar el dipòsit, va interpretar literalment l’article 23.3 de la Normativa Acadèmica dels Estudis de Doctorat que diu que la tesi pot estar redactada en castellà, en català o en anglès.” També ha aclarit que precisament ahir es va reunir el Consell de Govern, que ha debatut un recurs de l’autor contra la decisió de la comissió Acadèmica de Doctorat, i, escoltades les parts, ha aprovat permetre aquesta excepció.
La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
Moltes gràcies Vicent, una vegada més, per fer de veu de la consciència i recordar-nos, per si en algun moment ho oblidem, que no som ni més ni menys que ningú, i per això, mal que els hi pesi a alguns, hem de continuar fent servir i defensant, amb normalitat però també amb força, l’ús de la nostra llengua, allò que ens identifica principalment com a poble.