Sisena onada: entre la “gripalització” i la “covidització” de la pandèmia

La covid no és una grip, però tampoc no és la covid d'abans de la vaccinació en massa

VilaWeb
Salvador Peiró
02.02.2022 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La sisena onada, amb les grans xifres d’infeccions i les xifres –no tan altes– de casos greus, ha portat una divisió notable en la manera d’interpretar-la i en les estratègies per a abordar-la. I també en les estratègies per a abordar el futur més pròxim. Caricaturitzant una mica els enfocaments, tindríem una pugna entre “gripalitzadors”, més o menys entusiastes, i “coviditzadors”, més o menys irritats.

Els uns, amb l’argument que la majoria de casos avui són poc greus, defensen que la fi de la pandèmia és imminent (no la sisena onada, sinó la pandèmia) i que la covid esdevindrà endèmica. Un SARS-CoV-2 com més va menys agressiu s’aniria transformant (inevitablement, seguint una mena de teleologia evolutiva) en un coronavirus similar als causants del refredat. En aquesta hipòtesi, les estratègies proposades inclouen eliminar les restriccions i que es “gripalitzi” el tractament epidemiològic i assistencial de la covid.

Els altres, amb l’argument que la incidència de casos és enorme i que les goteres d’aquest diluvi deixen molta morbiditat, consideren que parlar de “endemització” és frivolitzar amb una situació encara molt compromesa (incloent-hi hospitalitzacions, defuncions, casos de covid persistent, etc.) i evoquen el risc de repunts i noves variants. Opten per la prudència i el manteniment de mesures restrictives. I ho fan amb una certa agitació, perquè consideren que la “gripalització” costa (i costarà) moltes vides.

El debat ha inclòs extrapolar l’evolució de l’onada des de països en situacions extremadament diferents (Sud-àfrica), confondre la (raonable) “gripalització” de la vigilància epidemiològica de la covid i la (més discutible) “gripalització” del seu tractament pràctic, força teleologia evolutiva i molts altres components.

Mesures amb polèmica

La polèmica s’ha traslladat a les qüestions més pràctiques del tractament de la pandèmia. Que gairebé no hi hagi mesures efectives per a reduir les interaccions socials (més enllà de l’aïllament dels positius, especialment els simptomàtics), que s’hagin restablert mesures d’efectivitat retòrica (màscares a l’aire lliure, certificat de vaccinació) o que hi hagi estratègies que alimenten expectatives inadequades (proves d’antígens per a incentivar les interaccions entre persones, certificat covid per a mantenir activitats –fins i tot grans esdeveniments– en espais tancats).

També hi ha debat sobre les mesures per a contenir la disrupció social i sanitària causada per la transmissió en massa. És a dir, sobre l’acceleració de terceres dosis, la reducció de proves, l’abandonament de la traçabilitat dels contagis i quarantenes i l’escurçament d’aïllaments. Per a uns són excessives. Per a uns altres, insuficients.

El debat, atiat als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, té cert voltatge. Amb partidaris i contraris apassionats, que causen confusió, incertesa (consubstancial al moment) i desconcert a la població.

L’excés de soroll contrasta amb l’absència de veus autoritzades –de les administracions sanitàries, sobretot– explicant la situació, les previsions i la racionalitat de les mesures que van adoptant (o suspenent). No és una qüestió menor, perquè algunes d’aquestes mesures són, com a mínim, controvertides. Cal prendre decisions, però també cal explicar-les. I l’argument que s’han adoptat per unanimitat de les comunitats autònomes no revela la racionalitat científica, tècnica o social que va conduir a aquesta unanimitat.

Què implica “gripalitzar”?

Encara que ningú no explica gaire bé què és “gripalitzar”, la diferència essencial entre la manera com s’aborda la covid i altres infeccions respiratòries de vies altes és l’ús del diagnòstic etiològic per a aïllar. És a dir, la identificació de casos mitjançant proves específiques per a aïllar-les durant el període infecciós i la quarantena dels casos sospitosos (període d’incubació).

“Coviditzar” o “gripalitzar” no depèn tant del tipus de virus que encapçala el neologisme com de la relació entre transmissió i gravetat. Una situació d’alta transmissió i gravetat obligaria a “coviditzar”. Si la malaltia és greu però la transmissió és molt baixa, podríem “ebolitzar”, com es va fer durant els brots d’Ebola del 2014. Una situació de transmissió alta i gravetat molt baixa (per exemple, el refredat comú) permet de “gripalitzar”. I això implica no aïllar els casos, ni els seus contactes, no rastrejar ni testar.

La grip, encara que doni nom al neologisme, és de comportament incert. Habitualment, la tractem “gripalitzant”. Tot i que no aniria malament d’aplicar-hi algunes de les coses que hem après amb la covid. Però probablement no ho faríem en una temporada pandèmica, com la del 1918 o el 1958. De fet, el 2009, ens vam preparar per “coviditzar” la pandèmia de grip A (H1N1), que, finalment, va ser molt menys greu que no preveia l’OMS.

La covid és una grip estacional, actualment?

Per volum d’infeccions, és obvi que no. S’estima que la grip del 2019-20 va causar, en tota la temporada, 619.000 casos (490.000 la temporada anterior). I n’hi va haver prou per a saturar els hospitals. Com gairebé totes les temporades de grip.

La covid, només aquest mes de gener del 2022, ha causat més de 3,5 milions de casos a l’estat espanyol. I ha dificultat notablement l’atenció a altres pacients. La covid no és una grip. I si mai una temporada de grip dóna aquestes xifres, dubtosament voldríem “gripalitzar-la”.

Casos confirmats de covid-19 per milió d’habitants a la cinquena i sisena onada a l’estat espanyol. OurWorldinData. Dades extretes a data 29/01/2022.

La temporada de grip 2019-20 va causar 27.700 hospitalitzacions. Només el mes de gener del 2022, la covid n’ha causades 41.600. I quant a mortalitat, la temporada 2019-20 es va saldar amb 3.900 morts atribuïdes a la grip. Una xifra similar a les morts per covid al gener, quan l’onada de morts encara no semblava haver tocat sostre. De fet, és molt probable que la sisena onada, suposadament lleu, acabi deixant més morts que la de l’estiu passat.

Defuncions diàries confirmades per covid-19 a la cinquena i sisena onades a l’estat espanyol.

I això, malgrat venir d’un llarg període d’excés de mortalitat que hauria d’haver “recol·lectat” (harvesting effect) les morts de les persones de més risc.

La covid actual és la mateixa covid que l’hivern passat?

Ni remotament semblant. La protecció davant la covid greu que ofereixen els vaccins es manté (més encara amb les terceres dosis) i l’òmicron, la variant actualment predominant, sembla que és menys greu. Tot i la quantitat d’infeccions, de reinfeccions (en persones que havien passat la malaltia) i d’infeccions “d’escletxa” (en vaccinats), les hospitalitzacions, els ingressos a les UCI i les defuncions creixen lentament. Les corbes de casos i casos greus s’han desacoblat. Encara més, també sembla que es desacoblen les corbes d’hospitalitzacions i UCI.

La covid no és una grip, però tampoc no és la covid d’abans de la vaccinació en massa.

Casos, ingressos hospitalaris i a l’UCI, i defuncions a l’estat espanyol respecte a la tercera onada (hivern de 2021). La corba es modifica per tenir en compte el retard entre la confirmació del cas, l’ingrés hospitalari, l’ingrés a l’UCI i la mort. Font: OurWorldinData. Dades extretes a data 29/01/2022.

Molts casos són asimptomàtics o paucisintomàtics. Similars a la grip no complicada. Però són xifres altes. I les xifres altes ocasionen una disrupció social  important (incloent-hi transports, educació, sanitat…) i sanitària (desbordament de l’atenció primària i les urgències, afegit a un degoteig d’hospitalitzacions incessant que dificulta l’atenció als pacients no-covid).

Aquesta disrupció social i sanitària també és peculiar. La majoria de les baixes laborals no són pel mal estat clínic del pacient, sinó pel protocol d’aïllament. La saturació i el desbordament de l’atenció primària no es deuen tant a la gravetat dels quadres o a la necessitat de seguiment clínic, com a l’aplicació d’una estratègia de diagnòstic etiològic (proves), seguiment i gestió de l’aïllament (incloent-hi baixes, certificacions laborals i escolars, i prescripcions de paracetamol), cosa que és un tret més al peu de l’atenció primària.

Si la covid ja no és “la covid del 2021” i tampoc no és una grip, com la tractem?

El degoteig de casos greus dels infectats, que ja són molts, continuarà les setmanes vinents. I tots aquests infectats encomanaran encara molta gent. Cada vegada menys, però és difícil predir quant i com.

Aquesta onada, a diferència de les altres, no es tancarà abruptament a conseqüència de les restriccions, sinó per esgotament de susceptibles (i terceres dosis). També esperem menys casos greus, una vegada els casos de la variant delta vagin essent substituïts per casos de l’òmicron i els no vaccinats –que han ocasionat un volum enorme de casos greus– s’encomanin.

La prudència aconsellaria de mantenir –si més no, un temps– algunes mesures efectives de reducció de contactes menys intenses que altres vegades: aïllament de positius i simptomàtics, teletreball, limitació d’esdeveniments multitudinaris, màscares al transport públic i espais tancats, etc. I un discurs públic que reforci l’adhesió de la població a aquestes mesures (abans que la distracció amb les màscares a l’aire lliure).

La coherència aconsellaria d’abandonar les mesures retòriques, incloent-hi les que pressionen els no vaccinats. Si bé és cert que han ocupat hospitals i UCI (consumint desproporcionadament un recurs escàs i obligant a paralitzar molta activitat no-covid), des del punt de vista de la transmissió, la seva rellevància és cada vegada menor. L’eliminació de mesures restrictives associada a la vaccinació ha permès una transmissió elevada i en aquest cas els no vaccinats no han comptat amb la “protecció” que els oferien les restriccions.

I també és aconsellable de reprendre la comunicació social. Donar explicacions honestes de per què es fan les coses o es deixen de fer. Informar la població del pla. A la pràctica, passem a l’autodiagnòstic, l’autotraçat, l’autoaïllament i les autocures. Aquesta transformació en la manera de tractar la covid requereix donar a la població l’instrumental necessari per a les autocures. I això implica una comunicació eficaç.

Finalment, cal reprendre la recuperació del nostre sistema sanitari i adaptar-lo a la societat del segle XXI. No és únicament una qüestió de digitalització. Ni tan sols de més recursos. Amb això no n’hi haurà prou, en un sistema que, essencialment, manté encara els esquemes amb què el va construir la Seguretat Social a començament dels setanta del segle passat.

Salvador Peiró és investigador de l’Àrea de Recerca en Serveis de Salut de Fisabio. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes