Sidonie: “‘La calçotada’ dels Figa Flawas és el disc que ens va animar a fer cançons en català”

Fa més de vint-i-cinc anys que va néixer, a Barcelona, i en aquest temps Sidonie s’ha convertit en un dels grups de rock més consolidats. Fins ara, Marc Ros (cantant i guitarrista), Axel Pi (bateria) i Jesús Senra (segones veus, baix i guitarres) havien publicat onze discs d’estudi: els dos primers, en anglès i la resta, en castellà. Ara presenten Catalan Graffiti (Sonido Muchacho, 2025), el seu primer àlbum íntegrament en català.

El títol ret homenatge a American Graffiti, el mític film de George Lucas, amb què comparteix la temàtica juvenil i la sonoritat pròpia de la cultura del senzill de començament dels seixanta: cap cançó no passa de tres minuts. A més, la portada pica l’ullet a dues bandes: l’una a Trempera matinera, de la Trinca, i l’altra a la icònica portada del plàtan de The Velvet Underground and Nico, d’Andy Warhol.

Per a parlar del canvi de llengua i del procés d’elaboració del nou disc, ens trobem amb el grup a la redacció de VilaWeb.

—L’embrió del disc, que és “Portlligat”, la primera cançó que publiqueu en català inclosa en l’àlbum El regreso de Abba, veu la llum el 2025. Què va significar?
—Axel Pi [A. P.]: Fa una feina important. Primer, a tots tres ens va encantar escoltar la veu d’en Marc cantant en català. I es nota, ja desprèn una cosa especial. I després, va servir per a aconseguir una fita que no sabíem que podíem aconseguir, que és normalitzar que hi hagués una cançó en català en un dels nostres discs, i també que en concerts a fora de Catalunya hi hagi una part del repertori en català. Normalitzar això era tan important per a nosaltres com –crec– que també per al nostre públic. I potser ha estat una empenta més a l’hora d’ajudar-nos a prendre la decisió de fer un disc en català. I això és fantàstic.
—Marc Ros [M. R.]: Jo tenia por de cagar-la. De la publicació de “Portlligat” fins ara han aparegut propostes en català que m’han impressionat molt. I sabíem que no podíem publicar un disc qualsevol, amb unes lletres i unes melodies normaletes… Havia de ser un discàs! Que sonés a Sidonie, però alhora que no s’assemblés al disc anterior. I em va costar fer aquestes cançons.

—Decantar-vos pel català ha fet que el llistó que us imposeu a l’hora de fer un disc hagi estat més alt?
—M. R.: Sí. Diré una cosa que sorprendrà, però que ja he dit a la cara a les persones implicades: el disc La calçotada dels Figa Flawas és el disc que em va animar a fer cançons en català. Perquè si veus que l’escena està en un moment molt bo, això t’anima molt. Els motius per a fer aquest disc en català són les ganes de fer-lo i la responsabilitat envers la nostra llengua, però també que hi ha una escena molt potent i de la qual ve de gust formar-ne part. I quan vaig rebre La calçotada a casa, vaig al·lucinar amb tot el concepte que hi ha al darrere. I això em va animar molt a fer cançons. Crec que hem aconseguit una cosa que també té un concepte i, entre nosaltres, diem que melòdicament és el millor disc de Sidonie.
—Jesús Senra [J. S.]: Escolta, es pot dir: és un discàs! És molt bo, no passa res si ho diem. Aquesta era la sensació que teníem mentre el fèiem. Un Sidonie nou, no sé si per la veu d’en Marc cantant en català o què, però sonava diferent. I ho dic convençut: el Catalan Graffiti és un discàs.
—A. P.: Així ho sentim! I per això ens agrada reivindicar la importància de les cançons. Ens encanta parlar del canvi de llengua, perquè és important i ens sentim feliços i gairebé alliberats d’haver-lo fet. Però sense bones cançons seria complicat.
—M. R.: Som experts a reivindicar la idea del disc. Crec que ens hem especialitzat a fer discos. Com qui fa un bon producte artesanal i de proximitat. I els discos han de tenir un concepte, una història al darrere, una portada, una sèrie d’accions, uns videoclips… Ens encanta la cultura dels singles, però ens agrada fer àlbums, que duren trenta o trenta-cinc minuts i que escoltes tranquil·lament al sofà, com qui llegeix una novel·la o veu un film.

—Sempre expliqueu que ho passeu força malament durant el procés creatiu. En el cas del Catalan Graffiti també?
—M. R.: Hem treballat molt de gust al barri de Gràcia, amb l’ajuda del Sergio Pérez, i hem estat molt tranquil·lets. Dinàvem sempre el menú del dia del restaurant Can Tosca i hem estat molt de gust. Ara, prèviament a això, l’elaboració de les cançons ha estat una tortura, com sempre… Siguin en català o en castellà!
—J. S.: Ha estat un enregistrament molt divertit. Ens llevàvem al matí amb ganes d’anar a l’estudi. Vam tenir dies dolents, com sempre, però en general ha estat divertit.
—A. P.: És curiós com es poden barrejar de manera tan potent l’angoixa i l’ansietat en un procés creatiu i d’enregistrament… Sobretot, perquè hauríem de celebrar allò que fem. No sabria explicar ben bé el perquè. Perquè som exigents, o per caràcter. Especialment en Marc i jo vivim amb angoixa aquest procés i, en aquest sentit, la nostra amistat és una sort, perquè ens ajuda a tirar-ho endavant tot plegat.
—M. R.: És curiós, però Sidonie és seny a l’estudi i rauxa a l’escenari.

—La música o les expressions culturals retraten el moment que viu un país. En canvi, a Catalunya vivim un moment d’efervescència de la música en català, en un moment en què tots els estudis coincideixen a dir que hi ha un retrocés social de la llengua. Per què creieu que passa?
—M. R.: Sincerament, és una cosa que m’inquieta molt i hi penso cada dia. És una paradoxa que Oques Grasses ompli quatre dies l’Estadi Olímpic i que al meu barri, el Poblenou, el català pràcticament hagi desaparegut. No et puc respondre, perquè em sembla una paranoia. M’agrada pensar que hi ha una part reactiva, que quan han anat mal dades, l’art sempre ha reaccionat. Potser som en aquest moment. Ara, fins i tot ma mare, que no coneixia a Oques Grasses, vol anar-hi perquè sap que allà passarà alguna cosa relacionada amb el país que és important.
—A. P.: Tampoc no sé respondre a la pregunta. Però aquesta paradoxa existeix i, a mesura que passen els dies, encara es fa més gran. Tot plegat és molt contradictori. L’única cosa que sé és el que hi podem fer cada un de nosaltres: si estimem la llengua, podem cuidar-la i, per tant, parlar-la. Nosaltres som músics i se’ns ha fet evident que havíem de prendre la decisió de canviar i fer aquest disc en català. I sabent que tindrem el privilegi de tocar aquestes cançons fora de Catalunya. I aquest és el nostre granet de sorra. El fet que en un concert de Sidonie a Madrid o a la ciutat de Mèxic es canti en català és part d’aquesta responsabilitat nova que hem adquirit, fruit d’aquesta angoixa.

—En el disc hi ha influències molt clares de grups britànics com The Cure, els Beatles o els Smiths. Ara, quins serien els referents en llengua catalana?
—M. R.: A casa, quan érem petits, hi havia discos de la Trinca, de Lluís Llach, de Serrat… Quan arriben els anys noranta i som adolescents comencem amb Kitsch, Sopa de Cabra, amb qui vam col·laborar fa poc i ens va encantar, els Pets… I després hi ha una època del rock català que ens perdem.
—A. P.: Prèviament, la Iaia, Manel, Antònia Font, Mishima, els Amics de les Arts i, ara més actualment, Dan Peralbo i el Comboi…
—M.R.: Aquest és el nucli dur de les influències catalanes que ens han servit en aquest disc, juntament amb The Cure o els Beatles.

— La cançó “Ovni 84” parla de l’observació per part del Marc d’un suposat ovni l’any 1984. Per què ho explica ara?
—M. R.: Hi penso cada dia. Tenia deu anys i, evidentment, no anava sota els efectes de l’alcohol. Vaig veure una esfera lluminosa que es movia pel cel d’una manera que no podia ser ni un ocell, ni un avió, ni una estrella… I l’endemà, en un diari comarcal del Baix Llobregat, sortia una petita notícia que parlava d’aquest albirament. I em va impactar molt. I un dia, dinant amb els Amics de les Arts, precisament a Can Tosca, vaig explicar aquesta mateixa història a en Ferran Piqué i em va dir que n’havia de fer una cançó. I, per tant, és un encàrrec dels Amics de les Arts.

—Aquests darrers mesos, hi ha força grups que canten en català que han anunciat que pleguen. Oques Grasses n’és un bon exemple, però també la Fúmiga i Zoo. A més, tots tenen en comú que ho deixen en un punt molt alt. Per què creieu que passa?
—A. P.: No sé què dir-te. És molt complex. Has de pensar què passa pel cap de cada un dels integrants d’aquests grups. No és fàcil formar part d’un grup, conviure i anar sempre en la mateixa direcció. N’has d’estar molt convençut i això, a vegades, crea conflictes que són insalvables. No tinc ni idea de què ha causat aquestes ruptures que comentes, però és innegable que no és fàcil que un grup estigui unit. Requereix molta feina i tenir molta cura de l’amor o la relació professional. Compromís, empatia. Escoltar, comunicar-se. Arreglar les coses quan hi ha una disputa… I no sempre estàs disposat a fer aquest esforç i és llavors quan es trenquen coses.

—Per tant, aquestes són les claus que han permès a Sidonie de continuar units després de vint-i-cinc anys de trajectòria?
—J. S.: Sí, i que sigui fàcil i divertit.
—M. R.: Que sigui fàcil, que sigui sexi. Penso que les parelles pateixen quan entren en una dinàmica d’avorriment, que no passen mai coses… Nosaltres cuidem la relació gairebé com si fos una parella. Ha de ser divertit, s’ha de sortir a sopar, passar-ho bé i que no tot sigui feina, feina i feina.

—Per acabar, una curiositat d’en Marc. Vau tenir la Maria-Mercè Marçal de professora de català a l’institut. Quin record en guardeu?
—M. R.: Sincerament, no sabia qui era. Tenia catorze anys i a casa no es llegia poesia. Recordo que als passadissos de l’Institut Joan Boscà es feien comentaris sobre que era poetessa. Va ser una delícia tenir-la de professora. Potser no de català, perquè érem una colla a classe i molt maleducats… Li costava imposar-se i patia força per ella! Però després també impartia classes de l’assignatura d’Ètica i era una meravella. Ens va fer llegir El petit príncep i recordo com el comentàvem. Feia uns comentaris magnífics i va ajudar a fer que m’enganxés a la literatura. Recordo també unes passejades que fèiem per l’exterior de l’institut en què ens explicava coses relacionades amb l’astrologia, les flors que ens trobàvem… Era una meravella.