Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”

  • Entrevista a Pep Velasco i Xavier Cartanyà, coneguts artísticament com a Figa Flawas, que han presentat el seu nou disc, 'La calçotada'

VilaWeb
Alba Tebar Gutiérrez
26.01.2024 - 21:40
Actualització: 28.01.2024 - 10:33
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Després d’un estiu frenètic en què han participat en gairebé setanta concerts de festa major, Figa Flawas es consolida a l’escena musical amb la presentació del seu segon disc, La calçotada. Un recull de vint cançons que fan de sobretaula en un dia de calçotada: de “La salsa” romesco del principi fins “El vermutillu” del final. S’hi poden sentir alguns dels seus grans èxits, com “Mussegu” –amb més de cinc milions de reproduccions a Spotify–, “Que no s’acabi” o “Diabla”, i també algunes novetats interessants, com “Es ven”, que parafraseja la mítica cançó de Raimon “Al vent”.

En menys d’un any, Pep Velasco i Xavier Cartanyà (Valls, 1998) han passat de treballar de tècnic de so i de torner de fàbrica a viure exclusivament de la música: “El que ens fa feliços.” Tot i la breu carrera musical, el duet vallenc ja ha tingut temps de guanyar el premi Sona9 de l’Enderrock i de fer col·laboracions amb artistes com Mushka, The Tyets o Lluís Gavaldà. En aquesta entrevista feta a VilaWeb el mateix dia que estrenaven disc, parlem de la seva evolució com a artistes, de la salut del panorama musical català, de les seves pors i com es gestiona un èxit tan abrupte com el seu.

En un any heu passat de no poder-vos dedicar a la música i haver de treballar d’altres coses a poder viure exclusivament d’això. Com ho heu viscut?
—Pep Velasco [P. V.] A poc a poc, sobre la marxa. Nosaltres no som tan conscients dels impactes que podem tenir o del significat que té tot plegat, perquè quan ets dins del procés ni hi penses.

Fa mig any dèieu que havíeu tornat a viure a casa els pares… Ara com esteu?
—Xavier Cartanyà [X. C.]: Estic igual, estalviant una mica.
—P. V.: M’he independitzat, comparteixo pis a Valls.

Molts grups expliquen que el segon disc és un moment complicat, perquè representa una prova de foc. Us ha costat trobar la fórmula?
—X. C.: Realment, el primer disc no va tenir èxit. Ens va situar dins la indústria, però no té gaires reproduccions. L’èxit ve a partir de cançons com “Mussegu”. Pressió? Sempre la sents. Però també és bo no ofuscar-se per voler repetir un èxit concret.
—P. V.: La nostra particularitat és que fem estils molt diferents, i no repetim la fórmula, simplement treballem de la mateixa manera. De la mateixa manera que vam fer una bachata que va significar un abans i un després per a nosaltres, hem anat repetint aquest mecanisme d’experimentar i d’investigar les maneres de fer música. De fet, hem notat que el nostre creixement s’explica per ser molt presents a les festes majors.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Al nou disc, s’hi inclouen molts temes ja consolidats i d’èxit, com “Mussegu” o “Que no s’acabi”. Ara els discs no són tan importants en la indústria?
—X. C.: Per a la indústria, no ho sé, perquè potser als programadors els serveix per a saber què es pot vendre a l’hora de tancar concerts. Però, en l’àmbit de públic, sí que funciona molt millor un senzill únic que no pas treure un disc amb tretze cançons noves. Aquest disc té moltes cançons que no les enteníem com a senzills, i és precisament la gràcia de fer el disc: poder experimentar.
—P. V.: Hem tingut l’ambició de fer un disc llarg. Perquè avui en dia no és una fórmula fàcil de digerir.

Presenteu “La calçotada”. D’on ve el títol?
—P. V.: L’hem escollit perquè és una festa vallenca i ens la sentim molt nostra: el gaudi, el divertiment, el joc constant. És una excusa per a convocar la gent i acostar-la a nosaltres. Metafòricament, hem muntat una calçotada, i el públic pot entrar al nostre univers amb el disc. La calçotada encaixa en la nostra música, perquè és una festa que no és gens pretensiosa: no cal gaire cosa per a gaudir-ne, només bona companyia i un bon dia.
—X. C.: Sí, el disc és com una calçotada, on pots trobar totes les emocions diferents: des de moments més pensats per a fer-se veure a les xarxes, fins a moments més íntims i d’introspecció.

Sou molt de calçotades?
—P. V.: Tota la vida he viscut les calçotades familiars. I amb els meus grups d’amics hem arribat a improvisar-ne el mateix dia. I hi ha una calçotada molt clàssica, que també ens ajuda a fer aquest disc, que és organitzar-ne una amb gent de fora de Valls. La gent de ciutat, quan et coneix, ve a Valls a fer calçotades, perquè té aquest punt d’interès cultural.
—X. C.: Jo vaig guanyar el concurs de calçots del 2014 [riu]. És conya! No som uns experts en calçots, però sempre ho hem viscut de prop.

A “Es ven” sorpreneu versionant el clàssic “Al vent”, de Raimon. Com és, això?
—P. V.: El joc amb en Raimon surt perquè teníem interès a fer una cançó de hip-hop i vam trobar que la seva base ens encaixava. I a partir dels ritmes de la cançó ens va sorgir la idea de parlar d’aquest camí de l’exposició i d’entrar a la indústria musical, i d’aprendre a sobreviure, perquè és difícil i comporta un sacrifici personal. De fet, és aquest estil de música, que ens mou a trobar aquest relat.
—X. C.: I hem capgirat una miqueta el significat de la cançó, que era un himne molt conegut per la situació de la dictadura.

És la cançó en què us mostreu més vulnerables. Quines pors teniu, ara que comenceu a créixer en la indústria musical?
—X. C.: No diria pors, sinó coses que ens preocupen. Sobretot seria que això no es quedés en dos anyets i prou. Poder continuar la nostra trajectòria durant tres anys, cinc, deu.
—P. V.: Sempre hi ha la inseguretat, quan t’exposes. Vas aprenent a fer-ho, però tens dies en què estàs més tranquil i segur de tu mateix i uns altres en què estàs més decaigut. Igualment, som molt conscients que qualsevol dia les coses poden anar malament, per això cuidem molt què passa l’avui i apreciem el privilegi de viure d’això i poder-hi dedicar tot el nostre temps.

Una altra por seria perdre els vostres orígens?
—X. C.: Perdre els orígens, en el nostre cas, seria deixar de sorprendre. L’única por és que arribarà un moment que ja haurem provat tots els estils, i no voldríem que els nostres pròxims llançaments fossin previsibles.
—P. V.: Trobem la finalitat de la nostra música en nosaltres mateixos i en la nostra manera de treballar, i no tant com sona una cançó en concret. No ens podem trair a nosaltres mateixos si continuem treballant de la mateixa manera.

L’èxit i la popularitat creixent us allunyen dels amics de tota la vida?
—X. C.: El fet de no tenir una jornada laboral marcada fa que les relacions d’amistat se’n vegin afectades. Però també és cert que el 85% de persones que vénen als concerts amb nosaltres són del nostre cercle pròxim, són col·legues.
—P. V.: A vegades reflexiones i penses que vas molt a la teva. Hi ha una certa obsessió i dedicació constant al projecte. La música et té el cap activat vint-i-quatre hores.

Ara heu fet colla amb la nova fornada d’artistes joves en català: Mushka, Julieta, The Tyets… Ha estat molt important, ajudar-vos?
—P. V.: Ha estat decisiu perquè es consolidés un nou tipus de sonoritat i una nova manera de fer les coses. També ha estat imprescindible perquè tothom pogués arrencar els seus projectes, i compartir aquesta manera de fer en directe, del nou format de xou, de nova estètica…
—X. C.: Tot i que no tothom sorgeix al mateix temps, ens anem trobant. La Pawn Gang és a la base, i també havien picat pedra Flashy Ice Cream i 31 Fam. Després van sortir The Tyets, nosaltres vam arribar després de la pandèmia, i després va venir la Mushka. I crec que això irromp en aquest moment perquè, quan veus que ja hi ha gent fent coses en català, t’hi animes. És una tendència global, perquè aquest procés a Espanya es va donar el 2016.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La fornada de cantants en català anterior a la vostra tenia un estil diferent, unes lletres molt més reivindicatives o polítiques que no les que triomfen ara. Per què creieu que passa? És polític, això que feu, també?
—X. C.: Nosaltres no entenem la nostra música com una cosa reivindicativa.
—P. V.: Som conscients d’aquesta situació, hem fet música des d’un altre lloc. Des d’un interès més musical que no pas de reivindicació política. No perquè estiguéssim en contra de res concret, simplement perquè hem entrat a fer música des d’aquest lloc d’interès artístic. I ha passat que és una cosa generacionalment compartida, no hi ha aquest interès tan concret, per molts motius polítics que segurament es poden analitzar des d’un vessant històric. Però entrar a això és un merder que, com a músics, no ens interessa.

No hi ha cap intenció concreta darrere?
—X. C.: Tampoc és que mai hàgim fet una lletra i després hàgim vist que era reivindicativa i l’hàgim volgut treure.
—P. V.: Simplement, la música no va lligada a un moment polític concret existent.

Com més va, les xarxes socials tenen més pes a la indústria musical. Però allò que esdevé popular ràpidament també es pot oblidar ràpidament. Us preocupa?
—X. C.: Per això, les cançons d’ara són més curtes que fa deu anys. Però no ens fa tanta por que una cançó es pugui oblidar més ràpidament a causa de les xarxes socials, perquè, si analitzes les dades, tenim un creixement exponencial i constant. Ara bé, som conscients que un nombre de reproduccions no vol dir que tinguis aquell nombre de fans.
—P. V.: És el món d’avui. És el TikTok, és el “no m’interessa”, l’scroll. En som víctimes i hi vivim immersos. La manera en què fem la nostra música segurament respon al fet de ser part d’aquest món. De fet, els grups de fa més anys tenien un ritme de publicació més lent i pausat, podien passar dos o tres anys sense treure disc. I, en canvi, avui dia els artistes publiquen constantment. El consum de la música es desgasta abans, i això sí que ens mou a viure en aquesta necessitat constant d’anar produint, d’anar creant.

És el menjar ràpid de la música?
—X. C.: Però intentem que sigui un menjar ràpid de qualitat! [Riuen].
—P. V.: Això ens va passar amb “Aurora”. Teníem la idea del corrido des de feia gairebé un any, i de sobte ho va petar Peso Pluma. Vam veure que o sortia en aquell moment, o ja no podria sortir, perquè ja no estaria tan de moda. Aleshores érem al mig de l’estiu, i va ser complicadíssim de gestionar, però vam veure que no podia trigar més a sortir si volíem tenir èxit.

Així, doncs, penseu en el tros que triomfarà a TikTok quan componeu?
—X. C.: No, no. Això ho penses després, però només fem suposicions.
—P. V.: Tenim la discussió de què és millor, provem, esperem a veure si a la gent li agrada, si s’inventen coses noves…

Discutiu gaire entre vosaltres?
—P. V.: Molt. Tot el dia! [Riuen]. És el nostre motor de creació, realment.
—X. C.: Som un matrimoni.
—P. V.: Sí, molta gent ens diu que semblem un matrimoni. Matrimoni clàssic.

Fa un any us vam conèixer a vosaltres. A qui hauríem de conèixer ara?
—P. V.: Ja fa temps que hi ha moltes propostes, però no són tan conegudes perquè sabem que són sonoritats “complicades”. Hi ha en Pol Bordas, en Pep Comte, en Galgo Lento – que a mi m’agrada molt. Ara també sona la Jules. Trama també és molt interessant.
—X. C.: En Bordas, amb qui fem una col·laboració al disc, fa música més underground i no ha tingut un públic tan generalista. Però, per a nosaltres, és el millor en tot el que fa.

Enguany, han plegat molts grups (Zoo, Smoking Souls…). Creieu que és un procés cíclic?
—P. V.: El comiat de Zoo és una llàstima, perquè encaixa amb les noves sonoritats musicals de l’escena.
—X. C.: Jo crec que potser no pleguen tant… Vaig veure els vídeos i ho veig tot molt ben muntat.

També hi ha l’exemple de Lluís Gavaldà, amb qui col·laboreu a la cançó “Xalalà”. Després de gairebé quaranta anys, els Pets continuen actius.
—X. C.: Sí! Quan ens vam conèixer, ens va donar quatre consells molt bons del món de la música.

Els podem saber?
—X. C.: No! [Riu]
—P. V.: Ser fidel a un mateix. Però perquè no s’ho pensa, ell és autèntic, té la seva essència.
—X. C.: El dia que el vam conèixer va estar molt bé. Hi va haver una connexió increïble, tot i la diferència d’anys. Potser és perquè som de la mateixa terra…
—P. V.: És un tio de puta mare. No va ser gens forçat, no hi ha cap moment incòmode, molt bon rotllo. Vam gravar a l’estudi, vam dinar…

Vau menjar calçots?
—X. C.: No era temporada!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any