Aquests dies he estat testimoni, una mica sorprès i alarmat, del debat sobre la violència, relacionat amb el 21-D. Alarmat no perquè no considere que calga parlar-ne, que crec que sí i molt, sinó per la pobresa espectacular del debat mateix. I així al final hem acabat no per presenciar un debat sobre la violència, sinó per viure un exercici de la violència: Ens varen tornar a pegar, però acompanyant els cops d’una coerció intel·lectual creixent que crec que mereix una resposta.

Els qui fan servir la violència, els violents, acusen als qui la rebem de ser-ne. L’operació, de tan òbvia que és, hauria de ser ridícula i no hauria de merèixer per part nostra ni una paraula de resposta. Però s’escau que amb aquesta operació, l’estat espanyol ha estat capaç de crear divisió dins el moviment independentista. Sense haver practicat la violència, l’independentisme s’ha escindit culturalment entre els qui hem conegut despectivament amb les etiquetes difamants de ‘els dels lliris a la mà’ i ‘els de la caputxa’. I en aquest sentit algunes escenes del 21-D eren molt a prop de la paranoia i servien a la perfecció a l’objectiu d’esquerdar el moviment.

La violència només és un mètode que es pot fer servir o no, segons convinga i amb gradacions diferents. La millor prova és que, quan en un debat portes aquest problema a l’extrem i el fas concret, sempre hi ha un punt a partir del qual tothom l’accepta com el mètode que és. Matar Hitler hauria estat legítim? No cal que en parlem més.

L’origen d’aquesta polèmica al voltant del 21-D, de fet, és un cas claríssim de violència impostada, la ja famosa via eslovena. I, per violència impostada, entenc la connotació negativa de la resposta a una violència real, distorsionant la mateixa veritat dels fets. A Eslovènia va haver-hi morts durant la proclamació de la independència, però Eslovènia no va ser violenta. Es va limitar a defensar-se, qui ho va ser va ser l’estat iugoslau. Però com el lector deu haver observat la polèmica es va exhaurir ella sola. Quan Eslovènia, estat membre de la UE, es va enfadar amb Espanya per la manipulació de la seua història, el suflé va baixar immediatament. I això demostra que la identificació Torra = via eslovena = morts = violència = moviment antidemocràtic només era un sil·logisme de propaganda interna. Clamorosament trampós i immoral i adreçat a acorralar l’independentisme i prou.

Per això, tan bon punt el debat va saltar a l’arena internacional, Espanya va plegar veles per no fer més el ridícul. Que una cosa és enganyar els catalans amb poc sentit del poder i una altra parlar amb un altre poder. Qualsevol estat sap que la seua identitat es basa en l’exercici de la violència. Les famoses definicions de Max Weber han servit perquè avui no discutesca ningú que l’estat és una ‘comunitat humana que reclama el monopoli de l’ús legítim de la força física en un espai geogràfic’. O que ‘l’estat modern és una afiliació obligatòria que administra la dominació’. ‘Administra la dominació’: és difícil d’explicar-ho millor…

Espanya sap què és un estat, té consciència de ser-ho, i per això mateix el primer d’octubre va fer com va fer. Va exercir sense complexos el monopoli de la força física dins l’espai que considerava seu. La sorpresa per a ells va ser que al món en què vivim avui el respecte vers aquest monopoli ja no és universal ni de bon tros. Weber s’ha fet molt vell de sobte. La mundialització, l’aparició de la consciència que el respecte dels drets humans és per damunt de les fronteres estatals i, en el nostre cas concret, l’emergència de l’espai comú europeu va impactar en la decisió espanyola, i molt negativament. Tant que es varen veure obligats a aturar l’agressió el mateix primer d’octubre i a començar una campanya ingent de mentides i desinformació per a intentar tapar-la. I hi ha poques maneres millors de tapar la unilateralitat del seu atac que convertir la crisi catalana en una mena de guerra entre dos, on la violència s’exerceix de tots dos costats.

Això procuren d’atiar de fa mesos i per això van tan desesperats. Intenten poder presentar al món aquell famós Ulster que van pronosticar però que no han aconseguit. La presó desproporcionada era per això i l’escandalosa instrucció del jutge Llarena pretenia fer-nos saltar d’indignació. Els escamots violents que s’han dedicat a arrencar llaços impunement durant mesos volien brega. El consell de ministres espanyol del dia 21 era una provocació. De moment no han aconseguit la violència que necessiten per a provar de canviar el relat. El comportament pacífic dels catalans ha estat, efectivament i sobre això no discutiré ni un minut, una victòria monumental. Però el debat ara mateix és al carrer i cal afrontar-lo serenament o esquerdarem l’independentisme, que és l’altra cosa que cerquen. I la pregunta és clara: les caputxes o els contenidors al mig del carrer són un greu error o són una defensa legítima?

Em limitaré a donar la meua impressió personal, i aquesta és només una opinió que vol participar, amb el màxim respecte, en un debat obert al carrer. Sincerament, jo no puc entendre que el govern, les presons i els partits independentistes demanen a la gent que no es tape i que no es protegesca de la brutalitat policíaca quan la policia que els agredeix depèn del govern independentista. I més encara quan, tal com vàrem tornar a veure divendres passat, pega d’una manera intolerable. Això ensenya un error de prioritats inconcebible. Si de veritat  preocupa la violència, a mi em semblaria lògic que els partits independentistes, el govern i els independentistes que creuen que és molt perillosa, estiguessen en primer lloc molt preocupats per l’actuació dels Mossos d’Esquadra. I més en particular per la d’unes unitats d’intervenció de les quals tenim raons més que serioses per a pensar que actuen amb intenció política i sense el control adequat dels superiors. Si parlem de violència en concret del dia 21, hauríem de parlar dels Mossos i aquesta hauria de ser la prioritat.

Hauríem de començar pels Mossos, i per posar el debat en el context adequat hauríem de continuar pels jutges. Perquè, vista la situació de Tamara o de l’Adri, com podem demanar als nostres joves que vagen a cara destapada? Hem de facilitar que els puguen identificar unes unitats de policia i uns jutges que són part interessada de la confrontació política i que cerquen de fer tant de mal personal com siga possible? És clar que, aprofitant-se’n, poden colar-s’hi provocadors i que això és un perill. I és clar que pot tornar-se contraproduent la violència dels grups marginals o la ràbia expressada espontàniament. Però ara mateix la primera cosa que cal, si parlem de la violència, és que el govern i el Parlament de Catalunya ens expliquen com s’ho faran perquè els drets civils dels catalans siguen respectats a les manifestacions, comissaries i sales dels jutjats. La resposta adequada és que la República els respectarà. D’acord. Però mentrestant, i vista la situació del carrer, cal alguna cosa més.

Si s’accepta aquesta premissa,si discutim primer de la violència institucional, crec que aleshores es pot parlar també tant com calga de qui genera incidents, dels grups que tiren tanques a la policia, de qui n’obstaculitza la feina fent barricades, de qui els llança pedres o objectes contundents. I sobre això en concret, una altra vegada –ho lamente, però aquesta és la feina del periodista– m’agradaria de posar-hi una mica de context.

No entraré a comentar el cinisme extraordinari amb el qual l’espanyolisme passa per alt tota la violència que generen ells. Però sí que compararé coses que passen i que per elles soles haurien de desmuntar aquesta consagració intencionada de l’ús de la violència com la vara de mesurar si un moviment és democràtic o no.

Aquests mateixos dies els animalistes han protagonitzat a Barcelona manifestacions de protesta contra la guàrdia urbana, importants i molt significatives. S’hi ha vist algun grup llançant tanques de protecció contra les portes de l’ajuntament, que han hagut tancar i reforçar. I hi ha hagut incidents amb els Mossos i talls de trànsit. Tanmateix, no ha alçat la veu ningú alarmat per la violència d’aquestes manifestacions. En la mateixa ciutat, hores després. Com no es va alarmar ningú quan els taxistes la van col·lapsar ocupant de manera il·legal la Gran Via durant dies i nits. I no faré ja  la comparació amb el moviment dels jupetins grocs a Catalunya Nord i l’estat francès perquè fa caure la cara de vergonya.

Aquest comportament del poder exemplifica perfectament que, si la violència només és un mètode, la denúncia de la violència també és només un mètode. Res més que això. O es protesta contra tota la violència i s’ataca tota o és que el problema no l’és. I per tant tenim dret a demanar on són els especials de les televisions espanyoles sobre la violència dels animalistes? On són els editorials dels diaris contra la dels taxistes? I a denunciar el seu cinisme.

La protesta és consubstancial a la democràcia, és el so de la democràcia. I, ens agrade o no, tota protesta inclou un nivell de violentació de la quotidianitat. Que això siga usat cínicament de manera tan evident per a desqualificar un moviment i no un altre, crec que hauria de ser suficient per a fer reflexionar a fons tots aquests independentistes que creuen, estic segur que amb la millor de les intencions, que evitar qualsevol gest que puga ser considerat violent és decisiu i fonamental per al futur del moviment. I ho dic així perquè personalment crec que és molt important de remarcar que aquesta actitud, intentar evitar a tota costa qualsevol gest que puga ser descrit com a violent per l’altre, té un cost que és molt car: implica caure de quatre grapes en el parany de l’estat espanyol i perdre l’autonomia intel·lectual que fins ara havia caracteritzat l’independentisme català. La que ens ha fet guanyadors.

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb