«A la llarga serà més eficient que convertir-se en un bolígraf vermell que guixa i ratlla tot el que troba al seu pas»

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Sóc llicenciada en filologia catalana (1999) i tinc el famós (i ja desaparegut) títol del nivell K de correcció de textos orals i escrits des del 1999; fa vint-i-un anys que sóc correctora i crec que puc afirmar sense por d’equivocar-me que no m’he dedicat mai a dir-li a ningú, que no m’ho hagi demanat abans, com ha de parlar i escriure en català. Més aviat em sol passar el contrari, com els passa als metges i als informàtics, que sovint se’m demana que sigui correctora fora de les hores de feina, que se’m confon amb un diccionari amb potes i se’m demana que tingui resposta immediata per a qualsevol dubte lingüístic que pugui tenir qui sigui que em parli. Però no sóc correctora vint-i-quatre hores al dia i quan sento i veig errades pel carrer no començo a fer escarafalls ni se’m posen els ulls en blanc ni res, faig vida normal i només corregeixo a qui m’ho demana.

Ara no ve una crítica cap a aquell senyor que amb la fórmula del si-m’ho-permeteu es dedica a corregir castellanismes (i fantasmes de castellanismes) a tort i a dret sense que ningú l’hi hagi demanat. No tinc cap intenció de linxar-lo encara que no em sembli bé el que fa (o més aviat, com ho fa), com tampoc tinc cap intenció de defensar els que s’hi recreen linxant-lo des de les seves privilegiades posicions de superioritat mediàtica.

(Si no heu entès res del segon paràgraf, deixeu-me que us feliciti ben sincerament. No estar al cas de segons quines batalletes de les xarxes avui dia es pot ben dir que és envejable. Continueu llegint, que ja no ve cap altre paràgraf críptic, doncs.)

Només corregeixo a qui m’ho demana, deia, i potser no és del tot cert, i alguna vegada sí que he fet alguna correcció puntual a algú que no m’ho havia demanat, i vull explicar a qui, per què i com ho he fet, perquè em sembla que en això de corregir no s’hi val tot i de vegades pel profund respecte que sentim per la llengua acabem faltant al respecte de les persones que ens envolten. 

Fa un parell de mesos ja vaig mirar d’explicar com treballa un corrector literari en un altre article, així que ara no hi tornaré, ara no vaig per aquí. Ara em preocupa més el to que fem servir quan fem correccions que no se’ns han demanat, com ens immiscim en la vida dels altres per dir-los com han de parlar o escriure, perquè corregir sovint sembla que sigui interrompre, destorbar, fer callar algú per dir-li que s’equivoca, i no ho ha de ser. Corregir ha de ser per damunt de tot un acte respectuós i abans de fer-ho cal que ens fixem amb qui tractem. No és el mateix una errada lingüística comesa per una entitat pública que per un particular. L’ideal seria que tothom escrivís i parlés sempre bé (en català i en qualsevol altra llengua), però tots sabem que això és impossible, o sigui que convé relaxar-se i apuntar bé, no disparar correccions a tort i a dret pensant-nos que fem un bé a la humanitat, que ens hem convertit en profetes de la llengua. 

Si alguna vegada he incomplert el que us deia més amunt, de corregir només a qui m’ho demana, ha sigut perquè qui cometia l’errada (ha de ser una errada, una senyora errada, no una qüestió d’estil o de matís) era una empresa, un mitjà de comunicació o un organisme públic, entitats que penso que han de tenir cura de la seva imatge, i la llengua és imatge. En aquests casos, acostumo a fer la correcció públicament, responent al tuit de l’errada, per exemple, o fent una fotografia de l’errada i penjant-la a les xarxes —vegeu, posem per cas, la carta als Reis que van dissenyar la cadena de botigues de joguines Drim i hi trobareu un «bueno» que fa caure de cul a terra—, entenc que en aquests casos no ofenc a ningú i que convé reclamar la màxima qualitat lingüística de la mateixa manera que reclamem altres tipus de qualitats. 

Ara bé, quan és una persona qui comet l’errada, què fem? Li exigim el mateix que a una empresa? La posem públicament en evidència per UNA errada (o dues, o tres)? A mi em sembla que això no porta enlloc, que no som ningú per anar renyant el personal i que d’errades en podem cometre tots, correctors inclosos, i del que es tracta és de trobar la manera d’esmenar-les sense ferir a ningú. Si alguna vegada, doncs, he decidit comentar a algú que ha comès una errada, he intentat fer-ho privadament, i si no ha pogut ser així, he fet servir el mètode que acostumo a fer servir a casa amb les filles: parafrasejar.

Us en poso un exemple perquè s’entengui. Veig un tuit d’una noia que diu: ‘Porto tres hores intentant parlar amb un operador de Vodafone i no hi ha manera.’ Què faig? La majoria de vegades no dic res perquè no em considero una profeta de la llengua. Però si en aquest cas decideixo que vull fer-li notar l’errada, li responc alguna cosa com: ‘Doncs si fa tres hores que t’esperes, espero que la tercera sigui la bona, sort!’ És veritat que pot ser que la noia no s’adoni de la correcció que li faig entre línies, però també és igual de cert que haurà llegit el que ella deia però ben escrit, i la llengua s’aprèn practicant-la, escrivint-la, llegint-la, parlant-la i escoltant-la, oi?*

És senzill i tothom ho pot fer sense ofendre a ningú, és un clàssic: predicar amb l’exemple. Sovint, seguint amb el símil, serà com predicar en el desert, però a la llarga serà més eficient que convertir-se en un bolígraf vermell que guixa i ratlla tot el que troba al seu pas. A casa ho faig cada dia i estic segura que les meves filles no són conscients de com els arribo a corregir, entre línies, el que diuen. Quan una em ve dient que l’altra l’ha empujada, jo vaig a demanar a l’altra que per què l’ha empès, i llavors ella em diu que no l’ha empès, i la primera em diu: «Sí que m’ha empès, mama», i jo somric tot i no saber quina de les dues ha començat a fer la guitza a l’altra.

*Sí, és cert que l’apartat 31.5.4 de la nova gramàtica del IEC accepta ja aquest ús del verb portar, però jo encara sóc del parer que l’ús de portar seguit d’expressions temporals és una errada i procuro esmenar-ho sempre que puc.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.