Ahir va ser un dia excepcional des del punt de vista de la internacionalització del cas català. La convocatòria del Consell Europeu va motivar una cascada de declaracions –i alguna cosa més que declaracions­– sobre la situació del Principat. En van parlar de Vladímir Putin a Silvio Berlusconi i Cuauhtémoc Cárdenas. S’hi van referir pràcticament tots els dirigents europeus a l’entrada al Consell. Alemanya va voler deixar constància, en una piulada oficial, que se’n parlaria, encara que Merkel ho negués després. El primer ministre de Luxemburg, el país de Juncker, va afirmar en públic que el Consell Europeu no podia eludir la situació a Catalunya. Macron va fer costat a Rajoy incondicionalment, però Bèlgica va filtrar les amenaces espanyoles contra ells, en una decisió que ha revelat els nervis evidents de la diplomàcia espanyola. I finalment Tusk, responsable aparent de l’aturada de la declaració d’independència el dia 10, ahir va assumir el paper de dir en públic que no en volien saber res de res. Missatge rebut.

De portes enfora, el Consell Europeu fa pinya amb Rajoy d’una manera extraordinària i no ha deixat cap bri d’esperança en la negociació. Però, de portes endins, no és pas clar que la situació siga la mateixa. Donar suport en públic i pressionar en privat i a porta tancada no és incompatible, a Brussel·les. I l’aparent prudència amb què Rajoy encara la declaració del 155 potser ens aporta una pista. Ha traslladat el consell de ministres a dissabte, quan torne de Brussel·les, i no l’ha convocat de manera urgent ahir com havia anunciat. I també ha fixat la data del ple del senat en què n’haurien de parlar: el 30 i el 31 d’aquest mes, una eternitat tal com succeeixen les coses. En un clima de tensió, Espanya té moltes més coses a perdre-hi que no pas Catalunya i, segons que sembla, ho comencen a entendre.

De tota manera, hi ha un fet del qual el govern de Catalunya hauria de ser ben conscient, perquè és el determinant. Si ahir va passar tot això, igual que si el dia 10 el parlament es va omplir de periodistes de tot el món, no era per res més que per la credibilitat de la declaració immediata, immediata, d’independència. La carta de resposta a Rajoy de fa uns quants dies, més que no pas la d’ahir, va fer veure novament a la comunitat internacional que el Principat està disposat a arribar al final, i és això que va provocar la reacció. Això i, evidentment, l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i la demostració de la força del carrer, que encara va afegir més pressió a la caldera, perquè reforça la imatge de règim autoritari que Espanya es va guanyar per una bona temporada arran de la violència del primer d’octubre.

Jo no estic segur –no puc saber-ho del cert– si el govern va acceptar aquesta paralització que tant neguiteja la base independentista convençut precisament que aquestes coses passarien i que el famós ‘afer intern’ català deixaria de ser intern ben de pressa. O si, com diuen, ho va fer perquè Tusk va semblar que proposava alguna cosa que ara sembla que no complirà. Tant si era l’un cas com si era l’altre, a hores d’ara és evident que Rajoy ja no pot contenir la presència de Catalunya com un actor internacional. També ho és que dins la UE i fora hi ha estats que no faran costat incondicionalment al govern espanyol –la brutal carta enviada per la Moncloa al govern belga ho diu tot. I també ho és que la Unió Europea prefereix jugar amb foc i arrenglerar-se a ulls clucs amb el govern espanyol. I, per tant, és evident també que ja no hi ha cap raó, ni una, per a esperar cap mediació.

Però tot això que passa demostra també una cosa que no ens pot passar per alt de cap manera, i que és la lliçó transcendental: així com l’endemà de la paralització de la independència tothom va fugir del cas català perquè va deixar de ser creïble que el parlament faria el pas, la reacció d’ahir ha tornat a demostrar que si passen coses ets creïble. Per tant, no perdem més el temps i que passen, ja.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb